diumenge, 9 d’octubre de 2016

Joan, amic


Joan, amic, qui anava a dir-nos, a tu i a mi, ara fa exactament un any, quan quedàrem –com solíem fer- davant el cantonet de la Torre, per a anar a vore l´entrega del Distintiu 9 d´octubre del 2015 a un altre cullerot il·lustre, Joaquim Olivert, exemple també de vida coratjosa, i de superació personal.

Qui anava a dir-nos, deia, un any després, que tu, fidel al teu esperit aventurer i lliure, hauries mamprés –sense avisar-nos- l´últim i més llarg dels teus viatges,

I que jo em trobaria ara i ací, en el mateix acte, disposat a dedicar-te unes paraules (paraules –això sí- despullades de tota solemnitat, tu no em perdonaries que ho fera d´una altra manera, quedaria massa postís entre amics, no creus? Els amics –si ho són de veritat- s´han de parlar sempre amb el cor en la mà).


T´he de dir també, perquè sé que t´omplirà de goig, que este any s´atorga el mateix reconeixement a les dos Societats Musicals del nostre poble. A ben segur, el fenomen cultural i social més important de la història moderna de la nostra ciutat. Ambaixadores de luxe de Cullera i una de les seues senyes d´identitat més notables. Cap companyia millor que eixa, hagueres pogut tindre en un acte com el de hui, Joan

A més, enguany s´ha canviat d´escenari.  A millor, tot s´ha de dir. Ja no es fa en el reduït Saló de plens de l´antiga Casa Consistorial, sinó ací, en el flamant Auditori del Mercat. Encara que, coneixent-te com et conec, m´imagine el que estaràs pensant, que ja hagueren pogut fer el canvi un any abans, i així t´hauries estalviat el tràngol de pujar les empinadíssimes escales de l´Ajuntament vell.


Quantes escales més –ja foren reals o metàforiques- has hagut de pujar en esta vida, Joan. Però mai t´he sentit la més mínima queixa. Les encaraves amb la mateixa decisió, la mateixa tenacitat  i energia amb què t´has enfrontat sempre a la vida. I és que ben prompte aprengueres, comprengueres, que són les limitacions que ens imposem cadascú de nosaltres, més que les que ens imposa la pròpia vida i les seues circumstàncies, les que ens acaben condicionant la nostra existència, el nostre destí.

Joan, la primera vegada que vaig sentir parlar de tu va ser, de ben menut, a cals meus iaios, al carrer de Cervantes, ben propet de casa teua. Les nostre famílies tenien una certa amistat, i de tant en tant el tema del xiquet de Rosita la Canya es colava entremig les converses dels majors, mentre un gest de preocupació se´ls dibuixava en la cara. Sé que, ara mateix, t´hauràs quedat pensant en ella, en Rosita, ta mare, en el seu patiment i preocupació, però sobretot en el seu coratge, en la seua dedicació incondicional a tu. També, i això ho dic jo, en l´orgull de mare de vore la vida tan plena que ha acabat tenint el seu Joan. Mares aixina, amic, sí que es mereixen tots els reconeixements i distintius del món. 




Anys després, un bon dia, aparegueres per l´institut. Una vegada superada la curiositat que sempre provoca la diferència, i d´adonar-nos que les  teues limitacions físiques estaven més al nostre cap que en el teu cos, de seguida ens captivares a tots. I això que al nostre institut, el Blasco dels anys setanta, era quasi com si regnara la llei de la selva, però tu no tardares gens ni miqueta a fer-te de respectar. També a fer-te de voler. Sempre has sigut una persona molt estimada per la gent, Joan. Potser el bé més preuat, més preciós, que u pot assolir en la seua vida. I mira si et feres valdre, que de malnom, te´n posàrem un que ho expressava a la perfecció. El Puma. T´he de confessar, mai t´ho he dit, que conviure amb tu, sens dubte, ajudà a “civilitzar-nos”, una miqueta almenys, a aquella colla d´adolescents cullerots, un tant –o un molt- brutots. Conviure amb tu, Joan, d´una manera inconscient, ens va fer ser més solidaris, més sensibles, millors persones.



Dissortadament, les teues llargues convalescències t´impediren seguir els estudis amb una certa normalitat. Però una vegada més convertires una dificultat de la vida en una nova oportunitat. La lectura es convertí en la teua fidel companya i aliada, i amb el temps seria la llavor que et permetria fer bullir la teua creativitat, fer volar la teua imaginació. T´imagine, hores i hores, dies i dies, devorant El Llanero Solitario, el Capitán Trueno, Hazañas Bélicas… o gaudint de personatges com el del tinent Blueberry, un  d´aquells personatges molt del teu gust. Dels que han tocat fondo en la vida, i han viscut –i patit- de molt a prop les misèries humanes. Eixe cuquet acabat de covar, el de la lectura, et portà a fer-te interessar i a gaudir de dues de les teues  grans passions, el western i el gènere negre. Tant en la seua versió literària, com en la cinematogràfica (quin gran cinèfil has sigut). Recorde com si fóra ara, quan et muntava a l´institut alguna xerrada sobre les teues novel·les, amb quin entusiasme els explicaves als alumnes les interioritats de la novel·la negra. Com intentaves fer-los comprendre que darrere de cada novel·la negra hi ha una crítica soterrada a la societat i a les seues contradiccions. I al final, acabaven descobrint de la teua mà que Vicent Ros, el sicari, el personatge del qual finalment s´havien encarinyat a pesar de la seu condició, no deixava de ser l´últim eslabó – el més dèbil- de tota una cadena de corrupció i crims, una víctima més d´una societat injusta i malalta.


 Ja a la Universitat, estudiares Història. Altra de les teues passions. Sempre l´has entesa, la història, com una eina de reflexió i d´anàlisi crític de la realitat, no sols de la passada sinó també de la present. No t´interessava tant la història dels reis i els grans capitans, com la de la gent, la de les persones. La dels desheretats de la terra. La de los nadie, la de los dueños de nada, com diria el gran Galeano, la dels que no figuren en la història universal, sinó en la crònica roja de la premsa local. Has representat una concepció humanista de la història, en què tan important com estimar tot allò de bo que han fet els homes, ho és estimar als mateixos homes. Una visió ben pròpia d´una persona tan sensible com tu, Joan, a les injustícies del món. 

Per això no és res estrany que t´hages convertit en un mestre d´aquells que s´encarnen perfectament en la matèria que ensenyen. El primer –i el més imprescindible- dels requisits per estimular la curiositat dels alumnes, per a motivar-los. Uns alumnes, els teus, que et recorden –i això és una constant en tots els comentaris que t´han dedicat- com el mestre que els ensenyà a lluitar –a treballar dur- pels seus somnis. Una lliçó que sols es pot transmetre des de la seducció, des de la complicitat i el compromís personals, i tu d´això, Joan, n´anaves sobrat. Se´t notava que estimaves la teua professió. Que et consideraves un autèntic privilegiat per poder acompanyar els teus alumnes adolescents en una de les etapes més trascendents de la seua vida. I per ajudar-los a trobar el seu lloc en el món. Per a una de les teues alumnes, un mestre no deixa de ser com una mena de brúixola que activa els imans de la curiositat i el coneixement en els alumnes. I tu, per a molts d´ells, has sigut la millor brúixola que han tingut en els seus anys d´estudi. I sempre amb el teu somriure acollidor, afectuós, per davant. Amb la teua ironia intel·ligent. Sense alçar pols ni remolí, ni donar-te-les mai de res. Amb la teua senzillesa, i la teua humilitat característiques. Però com bé diu Sábato, “para ser humilde, se necesita grandeza”. I tu has sigut, per als teus alumnes, i també per a tots els que t´hem conegut i estimat, molt molt gran, Joan.  

  
Sàpies que has deixat un buit enorme a K-lidoscopi. Que ens sentim una miqueta orfes sense tu. Però que tenim molt clar que el millor tribut que et podem retre és continuar treballant per la cultura, l´objectiu pel qual es va crear la nostra –la teua- Associació. Encara que tu coneixes, com pocs, com de complicada és eixa tasca. Per desgràcia, la cultura està infravalorada en una societat com l´actual. Quantes vegades n´hem parlat, d´això. Però tu, Joan, des de la distància, continues fent-nos arribar la teua energia positiva.  I t´has convertit en un estímul per fer-nos seguir endavant. Amb més força i més convicció, si cap. Tal com expressen uns versos meravellosos de Martí i Pol, “més tenaçment que mai ens esforcem a créixer, sabent que tu creixes amb nosaltres: projectes, il·lusions, desitjos, prenen volada, per tu, i amb tu, per molt distants que et siguen. I amb tu i per tu somniem d´acomplir-los”.


Joan, de vegades, quan travesse l´encreument del carrer de Sant Llorenç amb el de Jesús, el teu carrer, gire el cap amb l´esperança de tornar-te a vore, com sempre et veia, assegut en la teua cadira, dalt l´estreteta vorera del carrer Jesús,  contemplant com passa la vida per davant el portal de casa teua, amb el teu inseparable barret, el teu somriure afectuós i, sempre, sempre, amb un llibre entre les mans.

Però amb el temps, he comprés que en realitat l´últim dels teus viatges t´ha portat al més profund dels nostres cors, allà on habiten els bons sentiments. Només ens cal passar-nos per allí i preguntar per un tal JB. I allí et trobarem, assegut en la mateixa cadira, amb el mateix barret i el mateix somriure, i, com no, amb un llibre entre les mans. Fent volar la teua imaginació inesgotable, per tal de continuar creant noves i captivadores històries amb les quals seguir endolcint-nos la vida a tots nosaltres. Com sempre ho has fet, Joan, amic.

Toni Picazo