La primera vegada que Julio em va
comentar el projecte que tenia en el cap, reconec que em va semblar una
bogeria. Una bogeria meravellosa, això sí. Però també vaig pensar que si n´hi
havia una persona amb el talent artístic necessari, i la capacitat de sumar
voluntats i crear les complicitats imprescindibles per tirar endavant un somni
d´eixes dimensions, eixe era Julio. I no em vaig enganyar. El resultat parla
per si soles.
Un muntatge, simplement,
espectacular. Amb un ritme que no decau ni per un moment durant les dues hores
llargues de representació. Amb una interpretació genial, on es nota la mà del
director que ha sabut exprimir les qualitats artístiques i extreure de tots i
cadascun dels seus actors -des del primer
dels protagonistes fins a l´últim dels figurants- el millor de si mateix, per
fer reviure en l´espectador totes les emocions i sentiments que una obra com
esta pot despertar. Per no parlar de l´aprofitament de l´espai en eixe marc
incomparable de l´església (quan em va dir on pensava representar l´obra, vaig
flipar, literalment), de la música (gran treball el de Paco Garnelo), de
l´escenografia, de les llums, i de mil i un detalls que han estat cuidats al
màxim. I per arredonir-ho, un magnífic llibret, escrit per primera vegada en la
nostra estimada i preciosa llengua.
Però el principal secret de
l´èxit d´aquest somni potser siga el d´haver sabut transformar un projecte pensat
i dissenyat per una sola persona, en un projecte col·lectiu d´un muntó de gent ben diversa,
que des del primer a l´últim s´han sentit igual de protagonistes. Que s´han
deixat la pell per fer-lo possible i han compartit la mateixa il·lusió. I és
que les coses que es fan amb el cor, arriben molt més fàcilment al cor de la
gent.
Un somni que tenia el valor
afegit del seu caràcter solidari. A ben segur que un projecte com aquest no
acabarà amb les causes d´aquesta maleïda crisi, que colpeja tan injusta i
durament a tantes famílies del nostre poble. Però tant de bo servisca per
pal·liar algunes de les situacions límits
de moltes d´elles, que no poden fer front en l´actualitat a coses tan bàsiques,
i tan necessàries per a un vida digna, com pagar el lloguer de sa casa, o els
rebuts de la llum o de l´aigua. Només que siga per això, tot l´esforç i el
treball invertits hauran valgut la pena. A més, en uns temps com els actuals, resulta
altament estimulant i esperançador vore com un grup de més de cent persones i una quarentena d´empreses i associacions, s´unixen i participen de manera generosa,
altruista, en un projecte com aquest per fer costat a aquells dels nostres
veïns que estan passant-ho més malament. I això, sens dubte, és el més
important d´aquest somni. Un somni en què s´han donat la mà el millor del que som capaços les
persones, l´Art i la Solidaritat.
D´ací una estoneta me n´aniré de
nou cap als Sants Joans, acompanyat pel meu bon amic Joan Bohigues (Visca la
Figuració!!!!) i pel meu fill menut, per vore l´última de les representacions
del Somni dels Miserables. Per a tornar-nos a commoure. Per a acompanyar en el
comiat a eixa colla d´artistassos, de millor persones. I compartir amb ells
emocions i sentiments. Diuen que els comiats, els adéus, solen ser durs,
sobretot els d´aquelles experiències que han omplit un trosset de la nostra
vida de felicitat, d´emocions i sentiments. D´aquelles coses per les quals val
la pena viure-la. I a ben segur que demà, quan vos desperteu, tindreu un atac
de nostàlgia. I molt possiblement notareu, en el més profund del vostre cor, com una espècie de buit. No vos
preocupeu, eixe buit acabarà omplint-se amb records. Amb els records d´una
experiència fantàstica en què heu tingut la immensa sort de participar i que
vos acompanyarà per sempre. Perquè, per molt de temps que passe, mai oblidareu aquells
quatre dies màgics de la primavera del 2015, en què, puntualment, a les 7 i a
les 10´30 h., a l´Església dels Sant Joans de Cullera, cada nit, féreu eixir el
sol.
Toni Picazo (3/05/2015)
(dedicat a tota la gent que ha fet possible aquest Somni, i molt especialment a Julio Martí)