dimarts, 7 d’abril del 2015

L´Escolaica. Fernando Lluch.


Demà, dia 8 d’abril, l’Ajuntament del nostre poble aprovarà el nomenament del psicòleg Fernando Lluch, com a FILL ADOPTIU de Cullera. Un reconeixement més que merescut tant al professional com a la persona. I sobretot a l´impulsor i a l´inspirador de molts d´aquells somnis que per sort, a hores d´ara, s´estan convertint en tota una realitat al seu col·le de sempre, l´Escolaica, cosa de la qual Fernando -allà on siga- deu sentir-se´n enormement orgullós. 


Servisca, doncs, aquesta modesta entradeta, feta amb un parell d´articlets que tenia per ahí, com a xicotet tribut per a Fernando, a qui tant hem d´agrair la meua família i jo, i per al mateix col·legi, al qual de sempre m´he sentit molt vinculat, 


L´ESCOLAICA

Voldria dedicar aquest article al meu fill Robert, que precisament aquest any del centenari de l´Escolaica cursarà el seu últim curs de Primària. En la revista de l´escola de finals del curs passat em va fer gràcia el comentari de comiat d´un alumne de 6é. Venia a dir que, quan era menut, volia anar a 6é, però que ara li agradaria tornar a preescolar. Estic segur que Robert compartiria aquest comentari al cent per cent. I és que ell, aquests anys de la seua vida escolar, els ha viscut amb la mateixa alegria i felicitat amb què s´enfronta dia a dia a la vida. Amb una felicitat idèntica a la que ens transmet a tots aquells que ens trobem a prop seu i tenim la sort que ens encomane la seua alegria de viure, la seua sensibilitat i tendresa. L´escola d´avui en dia és -ha de ser- tan diversa i plural com ho és la vida mateixa. I, per tant, ha de contindre, tal com afirme a l´article, una rica i variada policromia de colors. Robert seria un color més. Un color una mica (tan sols una mica) especial, que ajuda a fer-la més humana en la mesura que ens fa comprendre de manera pràctica i quotidiana valors com els de la tolerància i la solidaritat. L´escriptor Joan Margarit, en un poemari dedicat a la seua filla Joana, afirmava que ser el seu pare havia significat estar sempre a la vora del més delicat i bondadós que pot oferir la vida. Faig meues aquestes paraules i m´agradaria compartir-les amb tots els que durant aquests anys han conviscut amb Robert i l´han ajudat a ser feliç.


Els pupitres situats al costat d´alguna de les dues finestres de l´aula era el lloc preferit de la majoria dels alumnes de la classe. Des d´allí, contemplàvem una geografia de sèquies, de canyars, de camps d´horta, de natura verge i natura treballada, que envoltava per complet l´edifici de la nostra escola. I deixàvem anar la imaginació com si perseguírem d´arbre en arbre els estornells, els teuladins, les caderneres. L´elegància del vol de les oronelles, que era com si dansaren al cel, anunciava l´arribada del bon temps. Les oronetes vénen. les oronetes van, ara que és primavera, tu les veuràs cantant.

Un bon dia construïren un mur de pedra que serví per a separar-nos del món exterior, i que encara hui es conserva en part. Des d´aleshores, el nostre camp de visió es va vore notablement reduït. Ja no hi véiem ni la séquia del darrere, ni els canyars que l´acompanyaven, ni els camps d´horta que flanquejaven el camí d´accés a l´escola. Els plataners que rodejaven el vell casalot de l´Escolaica, sí que continuaren fent-nos companyia a l´interior del pati.




Un matí, en acabar les classes, ens trobàrem un desconegut assegut a la part de dalt d´eixa tanca que en aquell temps ens semblava tan enorme. Tots ens quedàrem mirant-nos-el, encuriosits. De sobte, algú cridà: un blavet! I cametes per a què vos vull, no paràrem de córrer fins arribar a casa. Sense gosar mirar cap arrere ni una sola vegada. Aquella nit, ningú no s´atreví a dormir assoles, sense la companyia benefactora dels seus pares. Ni tan sols els més valents i agosarats d´aquells de nosaltres que anaven a fer harca, o a caçar granotes i sargantanes per les séquies dels voltants, o a nadar nuets en el riu quan venia el bon oratge.

L´interior era tota una altra cosa. Era l´escola grisa d´uns temps grisos. Una escola de colors tristos i apagats on tot tenia un aspecte un tant inhòspit i destartalat. Des dels nostres pupitres, percebíem la precarietat de tot el que ens envoltava, mentre seguíem les explicacions del mestre en aquell llibre de paper aspre i tapes dures, el cató, que et descobria coses tan interessants per a les nostres vides com saber qui era Viriato o en què consistia la batalla de Lepanto.

Recorde molt especialment les cares omnipresents d´aquelles dues fotografies que presidien totes i cada una de les aules. Eren la imatge d´un temps de silenci i de profunda misèria moral, l´encarnació d´una educació vigilada i autoritària, on s´impartien consignes més que no s´ensenyava a pensar i a treballar la imaginació. On la vara d´alguns dels mestres era més coneguda que el mateix nom dels propietaris, i la veu de la seua mala fama corria entre l´alumnat d´un curs a l´altre, d´una generació a l´altra.



La jornada, l´acabàvem, invariablament, formats en fila de tres, amb el braç en alt i cantant el caralsol. A ben segur que molts dels innocents i involutaris protagonistes de tot allò, sobretot els que no pogueren gaudir d´una trajectòria escolar més dilatada, difícilment guardaran un bon record d´aquella rigidesa gairebé militar de la seua curta vida d´estudiants. I és que cada matí, quan hi entraves, era com si la vida es quedara a les portes de l´escola, sense acabar de travessar-les del tot...

L´eixida al pati a l´hora de l´esplai constituïa la nostra petita i, potser, inconscient venjança. Els nostres crits es mesclaven amb la piuladissa dels teuladins. I era com si recuperàrem la llibertat perduda. Les carreres i els bots, l´alegria i la imaginació desbordants dels xiquets a l´hora de jugar, eren una manifestació de la vida en tota la seua plenitud.

Altres objectes i altres sensacions també ajudaren a endolcir la nostra estada al col·legi. Les gomes d´esborrar, amb una aroma a nata tan penetrant que feia ganes de donar-los una mossegada. Els quaderns acabats d´estrenar, en què escrivíem les nostres primeres frases mentre ens deixàvem embadalir pel sorollet esmorteït de la punta del llapis damunt el paper. La caixa de colors Alpino, amb els quals acoloríem els nostres dibuixos i començàvem a acolorir també el mapa de la nostra existència. Aquella bola del món, amb el seu blau del mar intens, que ens feia somiar amb uns altres mons, unes altres gents, més enllà dels límits de la nostra petita escola, de la nostra petita ciutat.


Aquella escola no massa acollidora tenia també els seus particulars redemptors. Bé ho sabem els que tinguérem la sort de gaudir d´aquell mestre vocacional que posà en les nostres vides els pilars més ferms de la nostra formació i ens despertà el desig d´aprendre, la curiositat pel descobriment intel·lectual. Que, com va dir algú, s´esforçà per descobrir els millors àngels del nostre caràcter. I és que molt possiblement siga el de mestre un dels oficis més bells i profitosos per al conjunt de la societat que pot existir. Ningú no oblida un bon mestre. Aquell mestre que ha fet fluir en l´interior de la seua aula el corrent natural de la transmissió dels coneixements, dels valors socials i personals, que és el que es troba al cor de l´educació i que, amb el temps, ens permetrà vore el món amb un poquet més de saviesa i dignitat.

Tampoc no oblidarem els companys amb qui compartírem pupitres, jocs i complicitats. També les primeres baralles i les primeres malifetes, que és una de les coses que al capdavall més acaba unint els xiquets en eixe temps sense temps de la infantesa. I quan hui rescates d´algun calaix  amagat una d´aquelles fotos, ja una mica destenyides, amb tots els companys de la teua classe reunits davant la porta principal de l´Escolaica, de seguida et vindran a a la memòria els seus noms i cognoms, que a força de repetir-los un dia i un altre quedaren per sempre gravats en l´arxiu sentimental de cadascú de nosaltres. Alguns d´aquells antics companys d´estudi acabaran convertint-se amb el temps en els teus millors amics. I t´adonaràs que va ser en aquella escola on començares a descobrir per tu mateix el que ja fa segles proclamà Epicur, "de tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena de felicitat, el més important, de molt, és el benefici de l´amistat".


Alguns d´aquells xiquets són els pares dels alumnes d´avui en dia. Un d´ells em comentava que el que més li sorprenia en el seu retorn al col·legi, era que les coses tenien una grandària molt distinta de com ell les recordava. Però la diferència substancial entre aquella escola i esta potser siga l´enorme distància existent entre el que apreníem abans i la realitat que ens envoltava. Amb el pas del temps, descobriríem que eixa realitat no s´acabava en el contingut del cató, ni tan sols en els rius i les muntanyes que pintàvem en aquell mapa de la península Ibèrica que amb tant d´interés havíem modelat en escaiola. 

Per això, ara que no som més que un mar de records i d´experiències, observem amb complaença com els nostres fills arrepleguen les fulles caigudes dels arbres per tal de festejar la tardor. I com celebren la festa de la castanya. I el carnestoltes. I el dia de la pau. I com tenen el seu racó de jocs en les aules d´Infantil. I el del material escolar perfectament ordenat. I un expositor ple de llibres al seu abast. I l´estora, on tots els dies només entrar a classe s´asseuen al voltant d´un d´ells que fa de secretari, i aprenen a comunicar-se i a respectar-se, a rebre les primeres lliçons sobre el valor de la diversitat i la tolerància. Avui, per sort, ja no s´imparteixen consignes ni s´imposa una única versió de la realitat, i els grisos d´altres temps han donat pas a una rica policromia de colors. I la marcialitat dels antics himnes ha estat substituïda per cançons que conten històries de sols solets, de llunes i prunes vestides de dol, i d´un pati d´una escola on hi havia un pardalet... I hom té la sensació que eixos deuen ser els colors i les cançons de la llibertat.



La nostra escola, l´Escolaica, es troba a punt de complir els cent anys de vida. Cent anys des que eixe edifici amb pinta d´antic magatzem de taronges va ser construït i els primers alumnes ocuparen les seues aules. Cent anys que donen per a molt i al llarg dels quals s´han format generacions i generacions de cullerans. I és que ha plogut molt des d´aquella escola originària de començaments de segle passat, de la qual encara perviu el nom amb què se l´ha coneguda popularment i que reflectia el seu esperit fundacional, fins arribar a l´escola actual. Un col·legi públic compromés amb la consecució d´una educació de qualitat al servei de la formació de ciutadans lliures, de pensadors crítics que contribuesquen al progrés de la seua societat, del seu poble.  Compromés amb la vella quimera, no sé si dir utopia, que l´escola pública siga la biga mestra per garantir la igualtat d´oportunitats d´una societat que es vulga més justa i democràtica. Per més que els màxims responsables de vetlar per l´excel·lència d´aquest ensenyament siguen els primers a negar-li el pa i la sal. Algú hauria de recordar-los que no hi ha inversió de futur més profitosa que la inversió en educació.

Mentrestant, el vell edifici de l´Escolaica sembla una mica desubicat i acomplexat entre tanta finca i tanta carretera. I ja fa temps que els antics plataners desaparegueren de l´interior del seu pati. Però, cada matí, quan òbriga les portes, continuarà penetrant la vida a l´interior de les seues aules de la mà dels mestres i dels alumnes, i es produirà eixe xicotet miracle quotidià de l´ensenyament i l´aprenentatge. I serà un bon moment per tenir més present que mai la memòria d´aquells fundadors de la nostra centenària escola que empenyaren la seua professió i la seua vida per tal de fer transitar la Cullera de´aquell temps pels camins de la ciència i l´ètica, el pensament i la llibertat.


(article publicat al llibre del Centenari de l´Escolaica)




  

VIDA


            Els assegure que el meu propòsit era escriure un article ben diferent a aquest. Diguem-ne, més lleuger. Més en consonància, potser, amb l´època estiuenca en què ens trobem. Però sembla com si la vida no ens volguera donar cap treva. Recordant-nos a cada pas, amb alguna de les seues sotragades tràgiques, com de punyetera pot arribar a ser. I com de fràgil és la nostra condició.

            Tenia, en principi, la intenció de parlar-los d´un dels llocs amb més encant del nostre poble, el Dosser. Un paratge que se n´ix bastant de la imatge prototípica de turisme massificat que es té de Cullera.  I on els nostres sentits poden gaudir d´un paisatge amb espais encara verges i d´una gran bellesa. Com la seua platja, amb un imponent cordó dunar acabat de regenerar. Platja que limita, per un costat, amb el parc natural de l´Albufera i, per l´altre, amb l´únic tram de costa brava de la nostra província.  I que a banda de permetre el contacte directe amb la natura, també compta amb tot un seguit d´atractius esportius i d´oci, integrats de manera harmònica amb el seu entorn.


            En aquest racó privilegiat del mediterrani, és on he tingut la sort de passar amb la meua família els últims estius. I d´assaborir la seua calma, la seua quietud. Un lloc ideal per a poder –com es diu ara- carregar les piles durant aquest parèntesi estival,  i desconnectar de la vida atrafegada de la resta de l´any. Que predisposa, a més, a plaers tan saludables com el de la lectura, o el diàleg amb u mateix. O a disfrutar de la conversa amb els amics, i recordar així els beneficis de tota classe que comporta el conreu de l´amistat. Un lloc d´aquells que deixen de representar en algun moment una realitat purament exterior, per traslladar-se al terreny de les emocions més íntimes.

            Va ser precisament al Dosser, en concret a les portes del renovat restaurant el Blanco, on em topí un dia de mitjans de juliol amb Fernando, el psicòleg municipal. Jo anava acompanyat pel meu fill Robert i vam estar xerrant una bona estona sobre com li anava a aquest en el Centre Ocupacional. També sobre l´organització de les properes Jornades educatives al mes d´octubre, de les quals Fernando era l´autèntica ànima mater i en les que ell mateix m´havia animat a participar. Tots dos coincidíem plenament que era molt important la continuïtat d´aquest espai de trobada i experiència compartida de la comunitat educativa del nostre poble, a pesar dels temps de penúria en què estàvem immersos. Tot seguit ens acomiadàrem, amb el propòsit de mantindre´ns en contacte. Això últim, per desgràcia, ja no seria possible. Molt poquetes hores després, i d´una manera sobtada, Fernando ens deixava per sempre.


            Des d´aleshores, la majoria dels comentaris que he sentit sobre la seua persona compartien un denominador comú. Fernando, per a la gent que ha tingut la fortuna de conéixer-lo, ha sigut un gran professional i una magnífica persona. Per damunt de tot, destacava per la seua bonhomia, pel seu caràcter assossegat, cordial i acollidor.  D´eixos caràcters que aconsegueixen transmetre confiança i serenor a la gent del seu voltant. Una persona molt humana, en definitiva. Qualitat que es manifestava també en la manera com desenvolupava la seua tasca professional.

            Una professió amb la qual estava compromés fins al moll de l´os. I que l´exercia –a pesar del seu caràcter tranquil- amb un entusiasme, i  una passió, encomanadissos. Fernando, des de la seua concepció humanista de l´ensenyament, era ben conscient que en el món de l´educació es treballa amb un material humà altament sensible –els nostres xiquets, els nostres jóvens-. Per això, la seua manera d´entendre l´educació personificava a la perfecció el que ara s´anomena com a educació en valors. I aquest compromís seu es manifestava sobretot en una sensibilitat molt especial cap al grup d´alumnes, en principi, més desvalgut, més vulnerable. En aquest sentit, per a ell, l´atenció a la diversitat o l´escola inclusiva no eren conceptes buits de contingut, sinó el reflex de la seua particular visió del que havia de ser l´educació, del que havia de ser l´escola. Una realitat tan plural i diversa com ho és la vida mateixa.




            Sobre tot això, parle amb un cert coneixement de causa. Durant l´etapa d´escolarització de Robert a l´Escolaica, vaig mantindre amb Fernando llargues i profitoses xerrades. La integració escolar d´una persona amb discapacitat intel·lectual no és ningun camí de roses. Però, sens dubte, Fernando, amb el seu tarannà optimista i la seua positivitat contagiosa, va aconseguir que aquest acabara sent un camí molt més fàcil i planer. Que les nostres lògiques preocupacions com a pares s´anaren esvaint en comprovar com de feliç era Robert en la seua aventura escolar. Cosa per la qual sempre li estarem més que agraïts.

            A Fernando, l´acomiadàrem amb “Vida”, la seua cançó preferida. Un cant a la vida que és tota una declaració de principis sobre el nostre pas per aquest món. Tot un testimoni també de la seua personalitat vitalista. Dissortadament, el destí ha volgut que eixa vida seua s´haja trobat massa prompte –tal com diu la mateixa cançó de Llach- a mercé d´alguna onada fatal. Molt abans del que tots haguérem desitjat. Per això, la millor manera de mantindre viva la seua memòria és continuar amb tots els projectes que portà endavant al llarg d´una vida tan fructífera com la seua. I, en aquest sentit, em sembla una magnífica idea que les Jornades educatives de Cullera puguen portar a partir d´ara el seu nom. Seria una forma molt bonica de recordar-lo i de rendir-li un més que merescut tribut.

(article publicat al periòdic Informació de la Ribera)
   

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que és inútil el cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
De vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l'enyorança
d'una veu que ja s'apaga.
Que a mi no m'ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no m'ha de fer pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d'ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d'anar-me'n,
i si amb ella he d'anar-me'n
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que tinguin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em portin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!