dimarts, 31 de març de 2015

Som la cançó que mai s´acaba...

Si fa uns anyets, algú ens haguera dit que els dos grups més emblemàtics de la música en la nostra llengua plegaven (uns, els Obrint pas, iniciant un aturada indefinida; els altres, la Gossa Sorda, anunciant que s´ho deixen només acaben l´actual Gira) a ben segur que més d´un endevinaire de vocació haguera donat solemnement per finiquitada la que és, sens dubte, l´etapa més esplendorosa de la música en valencià.

Per sort, tota una sèrie de nous grups, de qualitat més que contrastada i d´estils molt diferents, han pres el relleu dels dos grups pioners, als quals tantes coses els hem d´agrair. Aquesta entradeta pretén, per tant, ser un xicotet tast d´alguns d´eixos nous -i no tan nous- grups, d´algunes de les seues cançons. Que servisca com a modest estímul per a que nova gent, gent jove sobretot, s´incorpore amb normalitat -sense prejudicis, ni barreres mentals- al grup cada vegada més nombrós de consumidors habituals de la nostra música, assistint als seus concerts, anant als festivals, descarregant-se les cançons, reproduint els seus videoclips per la xarxa, aprenent-se les lletres... per a que la festa no decaiga i continue durant molt de temps més. I així puga fer-se realitat allò que cantaven el pares de tota esta gran moguda, els Obrint Pas, Som la cançó que mai s´acaba...


SMOKING SOULS


"Amb Nòmades, Smoking Souls fan un pas de gegant en la seua trepidant carrera. Melodies que apunten a les emocions. Guitarres que trenquen els murs de la desil·lusió. Lletres que reconstrueixen l'èpica del dia a dia. Un disc en què demostren perquè són el que ja són.
El creixement d'Smoking Souls sorprén, però té unes arreles profundes. Són representants d'una generació de joves que des de menuts han explorat els territoris ocults de la música. Joves crescuts als temps de la incertesa, però que l'han après a guanyar-la a colp de cançó. Ho han mamat als paisatges de la seua Marina Alta. La terra en què han germinat bona part de l'escena musical del País Valencià. Amb Mark Dasousa als controls, els Smoking Souls han sabut exprèmer aquesta essència. Però amb formes i inquietuds pròpies.
Els seus directes en són una prova. Les cançons naixen de dins i l'allau sonora crea una atmosfera única. Autenticitat, humilitat i honestedad en majúscules. I pura adrenalina. Unes sensacions que han corregut de boca a orella fins a convertir-los en una referència emergent de la nostra música. Aprenent i creixent cada dia. Perquè ells són ells: Smoking Souls. Nòmades dels nostre temps. Nòmades vencent la por" (Propaganda pel fet)



A voltes necessites la cançó 
Quan vols estar despert, alerta i sobri
Anant cap a Alacant -per interior-
On diuen que has guardat tots els teus codis

Quan ella t'acompanya no et sents nu
Vas construint amb ella un nou paisatge
La brúixola que et marca -com ningú-
Dreceres per a fer curt el llarg viatge

S'obri el cel allà on comença l'horitzó 
Tot es mou sota els núvols
S'obri el cel allà on comença l'horitzó 
Roba al vent la força per a anar més lluny

València necessita una cançó
Per a recuperar el vell somriure
De quan senyorejava sobre el món
Amb una ment desperta alerta i lliure

Dormida sota dècades d'asfalt
jugada -com la història- sense regles
Hereva del dolor d'un temps malalt
On cauen en l'oblit les veus i els segles.

S'obri el cel allà on comença l'horitzó 
Tot es mou sota els núvols
S'obri el cel allà on comença l'horitzó 
Roba al vent la força per a anar més lluny

Octubre necessita una cançó
Com un senyal ocult o una consigna
Camine a les palpentes pels racons
D'una ciutat desperta, alerta i digna

Les places -a parir- infantaran
Un dia nou i una nova esperança
La calma dels carrers arribarà
Quan trobe l'equilibri la balança

S'obri el cel allà on comença l'horitzó 
Tot es mou sota els núvols
S'obri el cel allà on comença l'horitzó 
Roba al vent la força per a anar més lluny

A voltes necessites la cançó (…)


Començàrem el viatge junts
Tanmateix sortia el sol
I les teues mans tremolaven de fred
T'agradava el vent gelat del nord
Que et feia tancar els ulls
Per imaginar, pensar en el què

Què està passant? Com hem arribat fins ací?
Mirem i no ens trobem
Herència cremada, arrasada
Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem
Tragant el que vols dir

Ja està bé ja ens hem cansat de ser
El que paga els plats trencats
Sense trencar res et sens culpable i no,
No necessitem algú que espente,
Ni que estire d'aquest fil
Tan sols esperem que torne a començar

Què està passant? Com hem arribat fins ací?
Mirem i no ens trobem
Herència cremada, arrasada
Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem
Tragant el que vols dir

I agafa'm de la mà
I no mires agafa't fort
I entre les llàgrimes
Que es sequen pel camí
Ens retrobarem amb ells

Representem tota força que ens ha abandonat
L'espenta
Hora de mirar, per on passa
I esborrar l'emprenta
Escolta'm el que et dic
I agafa'm de la mà

Tan sols esperem que torne a començar
Despertar allò, que estava

Sols esperem que tot torne a començar
És l'hora de mirar, pero on passa i esborrar
L'emprenta

Què està passant? Com hem arribat fins ací?
Mirem i no ens trobem
Herència cremada, arrasada
Que ens ha tocat, que ens ha ofegat i aguantem
Tragant el que vols dir

I agafa'm de la mà
I no mires agafa't fort
I entre les llàgrimes
Que es sequen pel camí
Ens retrobarem amb ells

Desperta!




Espera’m, no et distàncies més.
Enyore aventurar­me amb tu
Per la senda que marcàrem
Entre estranys els dos.
Curiosa caixa de records
En la cambra de l'oblit,
Ara oberta la memòria
I el que som avui.
Em mires enfadada als ulls.
No aixeque el cap, jo vull seguir.
Si jo continue, espere
Que tu vingues amb mi.
Les ganes de plorar seran
Les ganes de seguir avant.
Si jo continue, espere
Que tu vingues amb mi.
No hem deixat cap senyal;
Ni el rastre de les nostres mans.
La identitat del que som
L’han esborrada amb la por,
Amb la seua por.
Serem l’herència del seu imperi,
Que no oblidem aquell passat fosc.
Serem l’herència del seu imperi,
Que no deixem de ser la llum.
Ja era tard, era de nit,
Tu amb el conflicte a l’esperit,
Ens han enganyat
I ens sembla divertida la funció.
Sabérem reaccionar a temps,
Crear els llaços d'unitat,
Que la resposta que volem
Siga de llum i foc.
I ara ja hem activat,
El compte enrere ha començat.
Que l’explosió de colors
Siga per alçar la pols.
No hem deixat cap senyal,
Ni el rastre de les nostres mans.
La identitat del que som
L’han esborrada amb la por,
Amb la seua por.
Serem l’herència ...
La força i l’estima d’aquells amants
Que al llarg de la historia amagaven l’amor.
La por que els teus avis van suportar,
L’hem heretada els fills de la nit.
Som fills de la nit.


L'home de cent anys
Quan tenia un any
Feia amb una estela
El torn de la terra
Feia amb un badall
L'home d'un any
Tota una mar plena
De diamants
I mentrestant
Se fa pesant
L'home d'un any

L'home de cent anys
Quan tenia vint anys
Feia amb una ideia
El torn de la terra
Feia amb un company
L'home de vint anys
Un món a la imatge
Dels seus batants
I mentrestant
Se fa pesant
L'home de vint anys

L'home de cent anys
Quan tenia quaranta anys
Feia amb l'ollada
Tota la setmana
Feia amb un cavall
L'home de quaranta anys
Deu mil quilòmetres 
Dins d'un camp
I mentrestant
Se fa pesant
L'home de quaranta anys

L'home de cent anys
Quan tenia setanta anys
Prenia el sol que feia
El torn de la terra
Mirava endarrera
L'home de setanta anys
Mirava endavant
I ja era un infant
I mentrestant
Se fa pesant
L'home de setanta anys

L'home de cent anys
Quan fa els seus cent anys
Sai d'una misèria
De nou cent mil anys
Se beu el seu xampany.









ZOO


"Panxo ha decidit fer camí pel seu compte. Qui fóra un dels primers membres d'Orxata Sound System, també de Ràdio Macramé, disc-jockey de Riot Propaganda, i raper empedreït, acaba de llençar 'Estiu', la primera cançó del projecte ZOO, que tenia poques pretensions però, vista l´enorme resposta del públic, desembocarà en un disc.

La sinceritat per davant: 'Estiu' no és (o no pretenia ser) una cançó de l'estiu, valga la redundància. Però la data de presentació, el to del tema, l'escenari del vídeo-clip (entre d'altres, la Platja de l'Ahuir, gens casual), i la temperatura de la lletra fan pensar en begudes fredes, platja i relax. Tampoc era més que la primera cançó del projecte en solitari (encara que ell sempre parla en plural, perquè ZOO és un col·lectiu) d'un addicte a escriure versos que ha passat per diferents projectes i ara vol provar pel seu compte.

Panxo revela que és de família castellanoparlant. A sa casa, només ell parla valencià i, de fet, els seus primers projectes (Sophy Zoo), eren de rap en castellà. Després arribaria el pas per Orxata, l'entrada en l'escena de la música en valencià i la sensibilitat per la promoció de la llengua a través de la música. Un bon dia va decidir provar a rapejar versos en valencià. "I vaig descobrir que té una sonoritat que, per al rap, dóna molt de joc", explica." (Guillem Sanxis)


Cau la calor a la safor bombeja el ritme
No estem fent merda facilona, ací fem himnes
Se'n va el dolor amb l' olor a mar, les primaveres
demanen vida, l'estiu arriba…
El sol ha eixit, la ràdio sona, estem vius,
estic fent temes i esperant per si somrius,
érem feliços amb mentires de mil colors,
tinc els conflictes d'un suïcida, tinc por…
I vull tornar als meus impulsos, ser pràctic,
que si ella sona jo tremole, lo màxim
venen trompetes, no és Gillespie,
etern als samples, és Ainsley: "Brother, ho volen simple".
Volen que venga el discurs que ven, que no qüestione
volen que calle i que puge al tren
i aquella gent que em demana frases? que
em diu que torne? No s'imaginen lo mal que em senc.
Pero hui ja passe del drama,

vull tocar el foc, sentir que crema

Jo tinc set de vida, no de fama

no vull que un error siga un problema

Però hui ja passe del drama

l'auto-compassió és una condemna

Jo tinc set de vida, no de fama

no vull ni la reixa ni la pena


Res del que passa és comparable a tu,

la nostra eixida eixida, homes i dones d'actes impurs,

tu eres rebel i consentida, res del que passa és comparable

a tu. Passa la vida!

Res del que passa és comparable a tu

la nostra eixida, homes i dones d'actes impurs,

Perquè tu tanques la ferida, res del que passa és comparable

a tu. Passa la vida!

I un altre any perdut en esta confusió vital,

lluitant contra els dimonis que van per dins cridant,

buscant guanyar-me la partida, i perdre la raó,

buscant que perga les forces, passa la vida i jo…

veig als majors, i pense en tot el que es mereixen,

i baixa la esperança i puja el pa

i amb esta perspectiva qui vol crèixer, eh?

dubtes i dubtes, depressió ve i eufòria va.

Que no serà per ganes de ficar les bombes,

que serà per la por a perdre el que tenim

qui no censura el fons, critica per les formes

i uns passen del tema, i uns filen massa prim.

Volen que venga el discurs que ven, la porten clara:

jo el que vull vendre és la victòria cara.

Que vull mirar als ulls si un dia arriba l'hora…

Que no puc ser feliç amb tanta merda ahí fora


Pero hui ja passe del drama,

vull tocar el foc, sentir que crema

Jo tinc set de vida, no de fama

no vull que un error siga un problema

Però hui ja passe del drama

l'auto-compassió és una condemna

Jo tinc set de vida, no de fama

no vull ni la reixa ni la pena

Res del que passa és comparable a tu,

la nostra eixida eixida, homes i dones d'actes impurs,

tu eres rebel i consentida, res del que passa és comparable

a tu. Passa la vida!

Res del passa és comparable a tu

la nostra eixida, homes i dones d'actes impurs,

Perquè tu tanques la ferida, res del que passa és comparable

a tu. Passa la vida!



I diuen per el barri “Qui són eixos tres?”,
Els aturats de sempre, els horteres del mes,
Jo estic riguent-me de qui està davant de mi
Dins d’eixe espill, matant complexos, volent-me així
La serietat és massa seria pa no fer-li broma
La senzillesa és sinònim de ser persona,
Riguent fins a quedar afònics, amb Rodri i Tony
Tornant borraxos des del Cabanyal a Beni
T’estan diguent que sigues dur, que ets un home
Que amagues el dolor, i fardes de patrimoni,
La naturalitat és crim, coses del dimoni,
Arrel i ales, gràcies mama, poder de dones
Debilitats et fan fort
L’amor té la mentira, la vida té la mort
Que no t’anul•len, no es un tunel sense eixida,
Manen la voluntat i el temps, no la sort
Manen a una, els tres que sents,
Pren d’esta merda, fuma,
Beuen del ron, del rock i el fonk, estos cabrons,
T’abrumen,
I sempre orgull de classe, militants de base,
Enamorats de rapejar fins que se vos passe
I des de Sants fins a Valencia s’escolten

La resistència que obri el pas i les portes

Ohhh som per a bé o per a mal

Imperfeccions, son reals i son nostres

I més humans, i més reals

Dos de la terreta i un del barri

Plan-B al beat, shake your body,

Amb camisa, a Can Batlló,

Gel i sifó en aquesta vida grisa

Esclaus del mercadeig,

Portem el cabreig fins als palaus,

No hem vingut a fer les paus

D’estiuet sense pasta i tu al tercer postgrau

Estic perdent enters, malalt de 45 i LP

Nen, estem fent avions de paper amb les

nostres misèries i els vostres clitxés

calla, es música apatxe, amb el Toni

el Panxo i la cassalla a paxes,

València és més que ska i gralla

No xapen a les 3, Violència es canalla

Obrim escletxes, i si el plan falla

Trenquem el setge i no volem medalla
Enamorat d’aquesta merda fins la tomba
Si la vergonya al•liena no ho esfondre.


Llegó el chico de la barba y de la voz nasal

El que llena tu casal y cansa al barman

Con chanclas y un bañador, con la actitud del ganador

Con este olor a alcohol y la sonrisa intacta

Y defendamos la alegría y la imperfección

La rebeldía y la belleza que tiene el error

El amor por una causa,

con la cabeza siempre alta, entregando el alma en cada canción

Que yo no escribo para sonar en Radio 3, qué va

Escribo por necesidad, pa’ calmar el estrés

Lejos del interés, sin pensar en qué dirán

Con toda serenidad y un punto de timidez

Y esas críticas feroces yo no sé qué quieren

Buscan acallar nuestras voces y ven que no pueden

Están buscando que me enfade y pierda los papeles

Pero no saben que yo me crezco cuando me hieren

Y entonces saco el compromiso, saco la rabia
Cansado de tanto sumiso, tanta arrogancia
Cansados de ser esclavos, ser olvidados
Y enamorados de rapear hasta perder el habla.



Vull que les canes que pentine parlen
Quantes històries guarda este cabet,
Guarda secrets, crida el xiquet,
Quan sent que, per fi, puc trobar-me
que el veu prop de mi, vull trobar-te
vull donar-te el que vols,
ansietat, frustracions, desterrar-les,
vull que m’entres endins, sense por
sense por, sense atendre a raons
fins que agafen les notes colors,
sense ordre, insurrectes
la sintesi perfecta, cançons
cançons i cançons, amb lletres reals
honestes, sinceres, egòlatres, rares
donant via lliure al instint animal
mirant com ens brillen les cares


I que brolle la ràbia d’un crit ancestral
I que fem de la por una dansa tribal,
I que perguen i paguen amb sang esta fam
Que no tot en la vida és faena, que morir és no viure lluitant



Vull deixar de alienar-me amb la merda, omplir-me de ràbia i desig
Vull sentir-me d’on soc… d’una terra, que m’importa prou més que un pais
Vull guanyar-los ja, ara i per sempre… i que mama no plore, no s’ho mereix
El concepte és molt fàcil: si ha de plorar algú que ploren ells!!
Imprimir caràcter i ritme, pessa més el cul que la moral
El orgull que pica, que ofega, moltes vergonyes per amagar
Vull que arribe algo, el que siga, però sé que si no em moc mal
Senc que igual això mai arriba, i hi ha algo m’espitja a abandonar
Vull gaudir de tot, sense mida, sense resistències ni frens
Se que eixa baralla és la vida, sempre que tingues un plat calent
Vull la veritat, la certessa, el sentit, que la gent es crega que pot!!!
Perdre la por, matar la culpa, amic, no demanem res, ho volem tot!!!



Sí, quiero que suene sincero, cortarle los hilos al titiritero ya!!
Quiero al poema sin amos, que crezca en las manos de algún alfarero,
Sí, caigan las frutas del cesto, muera el traidor que dispara a los nuestros
Suene en la calle el clamor, sienta el tirano angustia y dolor



Qui serà el valent que li ho conte als nostres fills?
Quants podran mirar-se algun dia al espill?
Qui pot assumir-ho que no és tan senzill, però…
Hem de seguir, hem de seguir….



ASPENCAT



Aspencat és un grup musical de Xaló, la Marina Alta. El seu estil s'ha basat en l'ska, el reggae i el drum and bass, però en l'actualitat han avançat cap a uns ritmes més electrònics on es pot veure la presència del dubstep. Han aconseguit així, un estil propi combinant sons electrònics amb l'estil que ha predominat fins aleshores. En l'actualitat conformen una de les bandes més referents del País Valencià, que amb l'aturada dels Obrint Pas se'ls ha considerat com els seus successors actuals. Amb això, han estat considerats juntament amb La Raiz i Orxata Sound System com un dels grups valencians que desafien la cultura institucional pel contingut crític de la seua obra.

Aspencat naix el 2005 amb components de diferents pobles de la seua copmarca. L'eclosió de la banda va tindre lloc en torn als anys 2005 i 2007 quan tocaren a festivals com Arrels, l'Aplec dels Ports o la Gira d'Escola Valenciana i moltes nits acompanyant a grups valencians com Obrint Pas, Sva-ters, La Gossa Sorda o Skalissai. L'any 2007 autoprodueixen la seua primera maqueta amb el títol de "La festa està servida" i arribat el 2009 enregistren el que serà el seu primer disc d'estudi, autoeditat, "Obri la llauna". El grup en el 2010, el seu any de més èxit, traspassen fronteres actuant a un poble de França. Després de l’èxit de la gira “Obri la llauna Tour 2010”, Aspencat presenta el seu tercer treball "Naixen Primaveres", on reforcen la línia marcada al seu darrer disc amb lletres més combatives. Aquest treball, es caracteritza per la predominança del reggae, el dub, l'ska i els sons electrònics conjuntament amb la lírica desafiant que més els caracteritza. El seu últim treball "Essència" (2013) ha asssolit un enorme ressò i èxit.





Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.

Per camins d'horta sembrada avancem
Enyorem un temps que no s'ha viscut encara
Un passat de lluita accelerada
Assaig d'una esperança que camina fermament
I transforma aquest present

El Cabanyal que resisteix
Hui no tinc cap dubte, hui t'estime encara més
Hui vull fer l'amor de matinada
Hui voldria ser un gran deixeble d'Estellés
Veig murals a les parets

Saps que no vull glòria ni riqueses
No vull cartes de promeses enfonsades en el mar
Que no vull palaus ni vull princeses
No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.

Fins un nou combat.




Diari de viatge amb l'horitzó de 4 parets

Llarga travessia, ara sóc un estranger

que viatja sense brúixola ni ensers

tinc el teu amor, no em caldran diners.

Tu dius que m'esperes, jo et promet que tornaré

Un bes de despedida i una foto d'amulet ,

La llibertat no abraça al foraster,

li carrega el mort a qui no té res

Fort fort vaig fent-me fort

No m'importen els cops si m'abriga el teu cor

Fort fort, camine en la foscor

Perquè ja he perdut la por!



He creuat camins de gel

Al calor de l'esperança

He desafiat les lleis

Contra murs d'intolerància

He olorat la teua pell
Als racons del sud de l'enyorança
Només pararé un moment
Per a lluitar amb la distància!

Creix la violència a l'interior d'estos racons
No és pressumpta la inocència en els carrerons
La tortura t'exprimeix el subconscient
Però tinc el teu amor, faig volar la ment
Dibuixe un nou matí, molt lluny d'aquesta gàbia
Estic en un combat i la distància és l'adversària
Per acariciar tota la nit els teus cabells,
Creuar la mediterrània amb el primer vaixell!
Fort fort vaig fent-me fort
No m'importen els cops si m'abriga el teu cor
Fort fort, camine en la foscor
Perquè ja he perdut la por!

He creuat camins de gel
Al calor de l'esperança
He desafiat les lleis
Contra murs d'intolerància
He olorat la teua pell
Als racons del sud de l'enyorança
Només pararé un moment
Per a lluitar amb la distància!

Dona-li a la màquina, que el fum que veig
crec que no m'agrada però hem d'eixir
La distància és el trajecte, nord , sud, est i oest
És l'adrenalina que jo compre amb tu
Ara sóm adictes a la multitud
Poesia en la distància
Nord, sud, est i oest
Retindre en la retina
La imatge del viatge
L'amor i les paraules que són armes
Crida, crida!!!





Nous escenaris que no em xafat

Per obrir les portes de bat a bat

Soterrar fantasmes del passat

Creixen les forces al teu costat

Per ocupar noves estacions

Dibuixar espais amb murs de colors

Conservar el foc i esculpir cançons

Que ens alliberen d'aquests barrots

Guanyarem les festes populars

No caurem mai en els seus paranys

Guanyarem les festes populars

I nous himnes sonaran!

Que la guerra no ha acabat

Hui serem corresponsals

Contra oracles de gegants

Sumarem més mans



Si continuen les mentides hui
Creua la porta
Perquè el combat comença aquesta nit.

Queden matinades
De somnis inundades
Parlen les mirades i dansem fins que isca el sol
Queden mil batalles
Converses i rialles
Seguirem fent soroll fins que isca el sol

Curses d'obstacles que em superat
Per omplir paraules de dignitat
I rimar desitjos de llibertat
Vibren les goles al teu costat
Per fabricar sendes d'il·lusions
Renovar les armes i condicions
Construir missatges per nous actors
Que ens alliberen d'antics guions
Hui la veu del poble no té son
Alça el puny i crida pel que som
Hui la veu del poble no té son
I ofega la nit amb rom
Ens pariren per vetllar i hem passat ja molta fam
Contra estaques i covards sumarem més mans!

Si continuen les mentides hui
Creua la porta
Perquè el combat comença aquesta nit.

Queden matinades
De somnis inundades
Parlen les mirades i dansem fins que isca el sol
Queden mil batalles
Converses i rialles
Seguirem fent soroll fins que isca el sol

La veritat segrestada
per un rescat manipulada
Maquis gegants de matinada
Sona l'alarma
Mosca volant adoctrinada
Noves vessants d'una paraula
Des dels terrats amb esperança
Saltant la tanca

Si continuen les mentides hui
Creua la porta
Perquè el combat comença aquesta nit.

Queden matinades
De somnis inundades
Parlen les mirades i dansem fins que isca el sol
Queden mil batalles
Converses i rialles
Seguirem fent soroll fins que isca el sol 






TARDOR



"Pocs grups hi ha que m’hagen causat tanta sorpresa com el disc debut del grup Tardor. Personalment, els vaig escoltar per primera volta quan van aspirar a grup revelació dels Premis Ovidi al 2011 o quan van guanyar el concurs Amplifica’t el 2012. No els havia escoltat mai, però ja hi havia referències que aquests tres xics estaven fent bona música. Ha estat a l’Octubre, amb la publicació de Revolució de l’Estat Latent ( Mésdemil, 2012), quan han irromput en l’escena musical valenciana amb molta força.


Un grup de la vella escola: guitarra, baix i bateria. No cal res més, és la fórmula correcta. Un altre exemple, per als detractors de la música en valencià, que no sols hi ha grups amb dolçaina i vents. Que el ventall musical valencià és ampli i, per si fóra poc, amb qualitat. Àlex, Cesc i David es sumen a la secció de grups com 121dB, Sant Gatxo o Malnom. Si hi ha una cosa que sobreïx de la resta és la força que tenen les melodies: s’endinsen per a xiular-les i retenir-les de seguida. Una veu que passa de la melancolia a l’eufòria amb molta facilitat. Per fi tenim grups que canten bé i ens creen addicció, ja no s’amaga entre els instruments que l'envolten. Tardor, però, a més de tindre una melodia i lletres que captiven, tenen unes guitarres i ritmes que la reforcen i li donen esplendor. Un grup jove que ens representa a molts de la nostra generació: davant de tanta obscuritat que ens vindrà damunt cal treure la còlera amb un somriure. No tot està perdut i hi ha molt a guanyar: criden a una revolució interior per fer front al món que ens rodeja". (Víctor Vanyó)


Després del foc
vam descobrir retalls
de temps millors,
dies que no tornaran

No queda res,
aquell joc innocent
va cremar
fa temps

ja no hi ha llum
als nostres ulls
hem alçat murs

<< Busque entre els racons
jo, busque entre els racons d'allò que sóc
les fulles que ens refugiaven
Mai oblidarem,
mai oblidarem aquella olor
que van cobrir les flames >>

He sentit el buit
en mirar enrere,
en buscar les restes
d'allò que erem

Recordes el so del vent
agitant els teus cabells?
Les il·lusions eren gegants,
creus que les podrem recuperar?

L'arbre que solíem pujar
quan teniem més dits a les mans que anys
ara es cendra, terra negra
poc més que un record amarg
L'arena cau per forats
que amb el temps no podrem tapar
No tenim res,
no ens queda res d'aquell bosc 


Submergits completament, s'ha parat el temps i el vent 
no ens abraça com solia fer. 
L'aigua freda no fa fred. Estem bé per un moment, 
aïllats de tot, de res. 

Baix de l'aigua no hi ha soroll, 

baix de l'aigua no existeix el dolor. 

El teu cos he vist surar. 

Baix de l'aigua no es pot respirar, 

allí no ens podrem quedar, 

allí no ens podrem quedar. 


Quan somrius l'aire balla al teu voltant. 

Baix de l'aigua no puc veure 

si els teus ulls m'estan mirant. 


I de sobte sentim fred, la quietud és un invent. 

Aïllats de tot som res. 


Baix de l'aigua no hi ha soroll, 

baix de l'aigua no existeix el dolor. 

El teu cos he vist surar. 

Baix de l'aigua no es pot respirar, 

allí no et podré estimar, 

allí no et podré estimar. 


Baix de l'aigua no hi ha soroll, 

baix de l'aigua no existeix el dolor. 

El teu cos he vist surar. 

Baix de l'aigua no es pot respirar, 

allí no ens podrem quedar, 

allí no ens podrem quedar, 

allí no et podré estimar, 

allí no ens podrem quedar.