dijous, 25 de setembre de 2014

Les Quatre Grans Cròniques. El Llibre dels fets del rei Jaume I.


Què són les Quatre Grans Cròniques?

Són obres historiogràfiques dels segles XIII i XIV, escrites sense intencionalitat literària, que narren els fets i les gestes més importants protagonitzades pels reis de la Corona d´Aragó. Formen un conjunt historiogràfic que se l´ha considerat el més important de l´Europa del seu temps.



Característiques generals de les Cròniques:

  • A més del seu valor com a font d´informació d´uns esdeveniments, aquestes Cròniques tenen també un alt valor literari, tant per la recreació dels fets narrats, com per la seua estructura narrativa i la inclusió d´un bon grapat de diàlegs, que ens fan considerar-les com un precedent de la novel·la. 
  • Les Cròniques relaten fets més o menys contemporanis als autors i molt propers a les seues vides. Per contra, la historiogràfia medieval, escrita en llatí, acostumava a partir d´un passat remot i llegendari i no tenien la personalitat d´un autor que les singularitzara.
  • Es van redactar en un període de consolidació d´una certa consciència nacional al si de la Corona d´Aragó. propiciada per l´estabilitat política i social assolida durant el regnat de Jaume I. Una època en què es produeix primer la incorporació a la Corona de Mallorca i les terres valencianes, i posteriorment l´expansió va continuar per la Mediterrània. Tot plegat va reforçar una consciència d´identitat lligada als èxits de la Corona d´Aragó. 



Quines són les Cròniques?

La nostra historiografia medieval quatre textos fonamentals: el Llibre dels fets de Jaume I, la Crònica de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós.

La Crònica de Bernat Desclot: Està destinada bàsicament a narrar les gestes del rei Pere el Gran, fill i successor de Jaume I. Desclot el presenta com un heroi cavalleresc. A diferència dels altres cronistes, Desclot no és en cap moment protagonista de la història, cosa que produeix una impressió d´objectivitat en la narració. Les font d´informació són els documents oficials i la mateixa experiència de l´autor.

La Crònica de Ramon Muntaner: Comprén des dels temps de Jaume I fins a la coronació d´Alfons III el Benigne, és a dir, els cinc regnats contemporanis de l´autor. En esta Crònica hi ha una relació estreta entre els fets històrics i els que l´autor va viure personalment, com per exemple la seua participació en l´expedició dels almogàvers a l´Orient. La certesa del relat la certifica, perquè ell era allí, en el moment en què es van produir els fet. Amb la seua Crònica, Muntaner vol deixar constància dels seus mèrits servint els reis de la Corona d´Aragó, al mateix temps que vol fer una exaltació d´aquestos.

La Crònica de Pere el Cerimoniós: El regnat d´aquest rei va ser una època d´esplendor de les nostres lletres. A l´igual que Jaume I, va ser el propi rei Cerimoniós el que va dictar directament la redacció de l´obra per part d´un equip d´escrivans. Aquesta crònica mostra la situació política del segle XIV, caracteritzada per l´intent de la monarquia d´enfortir el seu poder davant dels nobles i les ciutats. 




CRÒNICA DE RAMON MUNTANER

Problemes del matrimoni format pel rei
Pere el Catòlic i Maria de Montpeller; pares del rei Jaume I
(Cap. III)

     Tot el món comprén, per ser un fet conegut, que la gràcia de Déu acompanya i acompanyarà tots els descendents del referit rei En Jaume, fill del senyor rei En Pere i de la molt il·lustre dona, senyora meua, Maria de Montpeller.
     El seu naixement fou un miracle molt gran obrat per Déu. Per això ho vull tornar a contar. Així ho sabran tots els qui escoltaran aquest llibre d´ara endavant.
     El rei En Pere prengué per muller i per reina la meua il·lustre senyora Maria de Montpeller tant per la noblesa del seu llinatge com per la seua pròpia noblesa. També perquè posseïa Montpeller i la baronia en lliure propietat.
     El rei Pere era jove quan es casà amb ella. Però feia temps que anava enamorat d´altres dames. Arribà un dia que ja no tornà amb la reina Maria. Algunes vegades, quan anava a Montpeller, ja no la visitava. Per això tots els seus súbdits estaven molt disgustats i decebuts. Sobretot els prohoms de Montpeller. S´enamorà d´una gentil dona d´allí. Per ella feia armes, eixia a l´entaulat i realitzava tantes accions que ho donava a conéixer a tota la gent.
     Els cònsols i prohoms de Montpeller s´adonaren del cas. Convocaren un cavaller de confiança del senyor rei en aquells fets. Li digueren que si volia fer allò que anaven a proposar-li, li proporcionarien riqueses i benestar per a tota la seua vida.
     El cavaller respongué que li comunicaren allò que volien, perquè, en cas de poder-ho fer a gust d´ells, sense cap dubte ho realitzaria, respectant, naturalment, la seua fidelitat al rei.
     Acordaren guardar secret sobre aquell pacte.
     Aleshores li digueren:
     - Ara, saps quina faena volem proposar-te? La qüestió, com ben bé saps, és que la reina és, entre les santes i honestes, una de les dones més bones del món. També saps que el senyor rei no la visita, amb el menyspreu i dany que això suposa per a tot el regne. La reina, per tant, ho passa bastant malament, com a bona dona que és. Perquè ella no demostra gens que li causa mal. Però, a nosaltres, sí que ens en produeix. Perquè, si ara mateix es mor el rei i no té un hereu, seria un desastre i un deshonor per a tota la seua terra. Principalment per a la reina. També per a Montpeller, que podria caure en altres mans. Nosaltres no voldríem, de cap de les maneres, que Montpeller isqués mai de la vida del regne d´Aragó. Per això, si et sembla, podries aconsellar-nos-hi. 
     El cavaller contestà:
     - Jo us dic, senyors meus, que faré molt a gust tot allò que depenga de mi, en honor i profit del meu senyor el rei, de la reina dona Maria i de tots els pobles.
      - Molt bé. Sabem que el senyor rei t´ho conta tot sobre l´amor que professa a aquella dona. També sabem que fas el que pots perquè ell la posseesca. Per això et demanem que li digues que ja tens resolt l´assumpte. Ell la tindrà, però ella haurà d´anar molt secretament a la seua cambra. Vol que estiga tot a fosques a fi que ningú no la veja. D´açò el rei obtindrà gran satisfacció. Quan ell s´haurà gitat i tothom haurà eixit de la cort, vindràs ací, al consolat de Montpeller. Els dotze cònsols serem ací. Tindrem, entre cavallers i ciutadans, unes altres dotze de les millors persones de Montpeller i de la baronia. També la reina Maria es trobarà ací, amb nosaltres. L´acompanyaran dotze de les dones més principals de Montpeller amb dotze donzelles. Tots junts anirem vora el senyor rei. També hi vindran els dos notaris millors de Montpller. L´oficial del bisbe, dos canonges i quatre religiosos. Cada home, cada dona i cada donzella portarà un ciri en la mà. L´encendran quan la reina Maria entrarà en la cambra del senyor rei. Tots hi estaran reunits, vora la porta de la cambra, fins a l´hora de l´alba en què tu l´obriràs. Una volta oberta, cada un de nosaltres, amb ciris en la mà, entrarem en l´habitació del senyor rei. I ell se´n sorprendrà. Llavors nosaltres li contarem tot el cas. Li mostrarem que al seu costat té la reina, nostra senyora Maria. També li direm que tenim fe en Déu i en madona santa Maria perquè en aquella nit engendrarà tal fruit que Déu i tot el món es posaran ben contents i el seu regne se´n beneficiarà.

Exemplar de la Crònica de Ramon Muntaner.



El Llibre dels fets o Crónica de Jaume I

Biografia de Jaume I

        Jaume I va nàixer el 1208 a Montpeller. La seua infantesa va ser molt accidentada, ja que el seu pare visqué sempre allunyat d´ell. Als tres anys, fou separat de la seua mare i, poc després, es va quedar orfe i a mercé dels interessos i rivalitats dels diferents prohoms que aspiraven a fer-se amb el seu ceptre.





A l´edat de nou anys es va fer càrrec del regne, que estava dividit en bàndols. El casaren amb tretze anys amb Elionor de Castella. Però, després de ser empresonat pels rics homes aragonesos al castell de Monzó, a Saragossa, va aconseguir la separació canònica.

Aconseguida l´estabilitat del regne, va començar l´etapa de les grans conquestes. La primera va ser la de Mallorca (1229). Guanyades les illes, va iniciar la  reconquesta de Valencia el 1232, que no va ser tan ràpida com l´anterior. Mentrestant, el 1235, es va casar amb Na Violant d´Hongria, sens dubte la dona més important de la seua vida i de qui tingué diversos fills. Per fi, la ciutat de Valencia se li va lliurar el 9 d´octubre de 1238 i, a poc a poc, la resta de territoris valencians, que va repoblar majoritàriament amb gent procedent de Lleida i d´Urgell.
Va casar el seu fill Pere II amb Constança de Sicília, posant així les bases de la futura expansió mediterrània.
Al llarg de la seua vida, Jaume I es va guanyar una merescuda fama d´home valent i coratjós, noble, savi i fidel complidor dels pactes.
Va morir el 1276 i el seu cos reposa al monestir de Poblet.


Panteó del rei Jaume I al monestir de Poblet.


Objectiu del Llibre dels feyts

                El Llibre dels feyts és el nom amb què es coneix la crónica de Jaume I entre 1244 i 1274, i és la primera de les quatre grans cròniques.

                Els objectius fonamentals d´aquesta obra, escrita en primera persona i com si fóra un llibre de memòries, són, d´una banda, narrar la vida i les gestes més importants del rei.
I, de l´altra, donar testimoni a les generacions futures del reconeixement a Déu per totes les gràcies rebudes  tant personalment com en la construcció del nou estat (providencialisme). Així, el Llibre dels feyts comença amb un preàmbul on el rei, en els darrers temps de la seua vida i veient la mort pròxima, afirma que escriu “aquest llibre per memòria d´aquells qui volran oir les gràcies que Nostre Senyor nos ha fites, e per dar exempli a tots els altres hòmens del món que facen ço que nos havem feit, de metre sa fe en aquest senyor qui és tan poderós”.


Jaume I presidint les Corts.

Jaume I, en el seu llibre, se centra en ell mateix i en el seu regnat, perquè tenia consciència d´haver-hi introduït novetats radicals. Havia heretat un estat que políticament i econòmicament estava en una situació de profunda degradació després de la mort del seu pare en la batalla de Muret, i li va donar estabilitat al temps que ampliava notablement els seus dominis.
En la crònica, comença  narrant les dificultats dels inicis del seu regnat, envoltat de parents i consellers poc fiables i de nobles rebels, de la seua solitud i la lluita contra les dificultats de tota mena, fins que va aconseguir imposar la seua autoritat.
Jaume I, a més, va reorientar la política del casal de Barcelona: va renunciar als seus drets en territoris occitans i va dirigir l´expansió cap al sud peninsular amb la conquesta de Mallorca i València de mans dels musulmans.

Tot plegat va reforçar el sentiment de ser-ne l´únic responsable, d´ell mateix i de l´estat que havia construït. Això explica la novetat del seu llibre, que començava amb la narració del seu naixement, i hi deixava de banda tot el passat anterior. En un últim terme, en la crònica de Jaume I no deixava d´haver-hi un component propagandístic, ja que en realitat el monarca intentava deixar escrita la seua versió de les coses, sovint parcial, i justificar les seues actuacions.

Jaume I, en la campanya de la conquesta de Mallorca.

Autoria del llibre i redacció

                No es conserva cap text original de la Crònica. El manuscrit català més antic data del 1343 i és una versió de l´obra que trenta anys abans havia redactat en llatí fra Pere Marsili.
                Això ha suscitat la qüestió de si Jaume I és o no l´autor del llibre. Però els especialistes no dubten de l´autoria del rei, tot i que no l´escriguera materialment, sinó que només en coordinara la redacció. Segurament, el monarca, pel procediment de la conversa, devia anar revivint els seus fets o gestes davant d´alguns dels seus col·laboradors, que els redactaria i sotmetria a les correccions que el rei considerara oportunes..

                La crònica de Jaume I, per tant, té el caràcter d´una crònica personal. Tot i que no la redactara –com acabem de dir- personalment, ell és el responsable del seu llibre.
Aquesta característica fa del Llibre dels fets una obra única: la condició de ser una obra escrita o dictada per un rei. La franquesa i el to íntim  de molts passatges d´aquesta crònica no admeten dubtes sobre la intervenció personal del rei.

Exemplar del Llibre dels fets.


Característiques i estil

                L´obra combina la presentació de les individualitats d´alguns cavallers, en especial la figura de Jaume I, amb passatges de tipus no personal i d´exaltació nacional.
               
                El rei, però, n´és la figura central i s´hi mostra com un personatge redó, un home d´acció del qual coneixem diverses facetes: els sentiments més íntims, els coneixements militars i les reflexions polítiques.    
Respecte als primers, Jaume I se´ns hi apareix com un personatge humà capaç de plorar, estimar o preocupar-se dels animalets, sense perdre la dimensió heroica i èpica que cantaven els joglars. Això dóna a l´obra una gran originalitat entre les literatures del seu temps i la situa en el camí de la novel·la, tant per la presencia d´un narrador en primera persona com pel seu verisme.
        En efecte, el text que conservem està escrit en primera persona: l´anomenat plural majestàtic (nós) propi de les més altes dignitats civils i religioses. Tot i que ocasionalment també fa ús del jo.
               
Així mateix, hi abunden també els fragments dialogats en estil directe i ben sovint intervencions en les llengües pròpies dels diferents personatges (aragonés, francés, provençal i castellà) a fi de donar més versemblança a la narració.
               
Aquest verisme de l´obra també el trobem en la utilització d´un llenguatge viu i popular, farcit de refranys, dites i expressions col·loquials. Un llenguatge profundament oral que fa que la sintaxi no siga sempre correcta, però sí molt expresiva, rica i eficaç.

Estàtua del rei Jaume I als jardins del Parterre de Valècia.


Parts de l´obra

                Malgrat que, exteriorment, el manuscrit primitiu no apareix dividit en llibres ni en capítols, com era habitual, les edicions actuals presenten l´obra dividida en  566 capítols breus que es poden agrupar en cinc grans parts:

1)       Es relata la infantesa i la joventut del rei (1208-1228);
2)       Aquesta és la part considerada com la més àgil i interessant, i on es relaten les conquestes de Mallorca i de Valencia (1228-1240);
3)       Les disputes del rei amb el seu cosí Alfons de Castella (Alfons X el Savi) i les campanyes contra els sarraïns valencians (1240-1265);
4)       I, finalment, els últims anys del regnat de Jaume I.



Fragment del Llibre dels fets


278. E, quan venc al tercer dia ell nos envià missatge que, si el guiàvem que eixiria a nós. E nós enviam-li un ric home nostre, e venc a nós sempre quan ell hi fo anat, e dix-nos que el rei de València, Çaèn, s´era acordat, e que ben coneixia que la vila no es podia defendre a la llonga. E, per tal que non se´n faés traure altre major mal d´aquell que treit n´havien, que la´ns rendria ab aital condició, que els sarraïns e les sarraïnes ne posquessen trer tota llur roba, e que hom no els escorcollàs ni el faés neguna vilania, e que fossen en nostre guiatge tro a Cullera ell e ells.

Pati d´armes del castell de Cullera.

282. E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei e a Raiç Abulhamalet, perr tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nós fom entre la ramble e el reial e la torre. E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la trerra per la gran mercé que Déu nos havia feta.

283. E, ab tant, los sarraïns cuitaren l´eixir dels cinc dies que havien emprès ab nós, e al tercer dia foren aparellats tots d´eixir. E nós ab cavallers e hòmens armats prop de nós, traguem-los tots de fora aquells camps que són entre Russafa e lavila, e haguem-hi a ferir hòmens per mort, sobre açò quant volien tolre als sarraïns robes, e emblar algunes sarraïmes e tosets, sí que anc tan gran gent com de València eixia, on havia bé entre hòmens e fembres cinquanta milia, anc la mercè de Déu no perderen valent de mil sous, sí els guiam e efls faem guiar tro sus a Cullera.



dimecres, 17 de setembre de 2014

Formació i expansió de la Corona d´Aragó

S. VIII

711 - Inici de la conquesta de la Península Ibèrica pels àrabs.

732 - Els francs, en la batalla de Poitiers, van frenar l´avanç de l´Islam cap a la resta d´Europa, i iniciaran la reconquesta hispànica.

788 - Girona és reconquerida pels francs.



Torre de la Reina Mora, Cullera.



Batalla de Poitier.


S. IX

801 - Reconquesta de Barcelona. Carlemany estableix els límits de la Catalunya Vella amb l´emirat de Còrdova. Aquests territoris s´organitzen en comtats depenents del rei franc.

878 - Encara sota domini franc, el comte Guifré el Pilós va aconseguir reunir sota la seua mà els comtats de Barcelona, Cerdanya, Urgell, Osona, Vic, Girona i Besalú. Aquest territori se´l coneixerà amb el nom de la Marca Hispànica; i d´aquesta manera nasqué el casal de Barcelona, dinastia que no s´extingirà fins al 1410.





Besalú.

S. X

986 - El comte Borrell II independitza dels francs. No obstant això, a partir d´aquest moment comença una política d´aproximació a Occitània.



S. XI

986 - Abolició del Califat de Còrdova. Aparició dels regnes de taifa islàmics, molt inestables políticament.







S. XII

1110 - Reconquesta de Tarragona. S´inicia una expansió cap al Sud en competència amb el regne d´Aragó. Les noves terres conquerides constituiran la Catalunya Nova, amb un estatus jurídic i una fesonomia socioeconòmica diferent de la Catalunya Vella.

1137 - Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, es casa amb Peronella d´Aragó, filla de Ramir II i es produeix la unió dinàstica de catalans i aragonesos, i es constitueix així la Corona d´Aragó.





S. XIII

1213 - Arran de la derrota de les tropes del rei Pere el Catòlic, pare de Jaume I, en la batalla de Muret, es perden definitivament els dominis occitans i les possibilitats de créixer cap a França. A partir d´aquell moment, la Corona d´Aragó es replantejarà la seua política expansionista, i en conseqüència serà el rei Jaume I el que iniciarà l´expansió cap al sud.

1228/1229 - Conquesta de Mallorca, Eivissa (1235) i Menorca (1287).

1232/1245 - Conquesta del Regne de València. L´entrada a la capital es produirà el 9 d´octubre de 1238.

1244 - Signatura del Tractat d´Almirra entre Jaume I i Alfons X el Savi per delimitar la frontera sud entre Aragó i Castella. S´estableix com a límit meridional la línia que va de Biar a Busot.

1258 - Signatura del Tractat de Corbeil, pel qual la Corona d´Aragó renuncia a les seues possessions al nord dels Pirineus, a excepció del Rosselló i Montpeller.

1282 - Conquesta de Sicília.




Penó de la Conquesta, Arxiu de l´Ajuntament de València.

Conquesta de València. Pintures al castell d´Alcanyís.

Línia Biar-Busot.

Mapa conquesta del Regne de València.


S. XIV

1303 - S´inicia l´expedició catalana a l´Orient, sota el comandament de Roger de Flor i coneguda com l´expedició dels almogàvers. Aquest període culminarà amb la constitució dels ducats Atenes i Neopàtria a Grècia.

1304 - A través del Tractat de Tordesillas, la part meridional del Regne de València (Alacant, Elda, Novelda, Petrer, Guardamar i Oriola) s´incorpora a la Corona d´Aragó.

1323 - Conquesta de Sardenya. Ocupació i poblament de l´Alguer (1354).


S. XV

1410 - Mor el rei Martí l´Humà sense descendència i s´extingeix la casa dinàstica de Barcelona.

1443 - Conquesta de Nàpols.



Roger de Flor i els Almogàvers.




  



dijous, 11 de setembre de 2014

El naixement de les llengües romàniques



1. Intenta definir el que és una llengua romànica. 


Les llengües romàniques són les llengües derivades del llatí vulgar.

Les llengües romàniques són, doncs, el resultat de l´evolució del llatí, però no del llatí clàssic –el llatí culte, formal, escrit-, sinó del llatí vulgar, és a dir d´aquell que es parlava –oral- a les diferents zones de l´Imperi.

En conseqüència, la Literatura catalana pertany al conjunt de les Literatures romàniques, ja que fa servir una llengua romànica.


2. Enumera les llengües romàniques que conegues.

El català, l´occità, el francés, l´italià, el galaicoportugués, el castellà, el sard, el romanés i el reto-romànic.

Llengües romàniques ja extingides o amb molts pocs parlants: el lleonés, l´aragonés, el francoprovençal i el dàlmata. 







3. En quin moment històric té lloc el procés de constitució de les llengües romàniques?

Es considera el període comprés entre el S. V (caiguda de l´Imperi romà) i S VIII com l´època de formació de les llengües romàniques.

Un fet ve a corroborar-ho: l´any 813, durant la celebració del Concili de Tours, s´aprova una disposició per la qual s´obligava a fer la predicació en llengua vulgar (in rusticam romanam linguam).


4. Explica de manera detallada les característiques del procés de constitució de les llengües romàniques.

Romanització: procés mitjançant el qual l´Imperi romà imposa el seu poder, les seues institucions, la seua cultura i llengua en un territori determinat. No es tracta d´una dominació únicament militar.

La unitat lingüística i cultural de l´Imperi romà –ja en decadència- va patir el colp de gràcia al Segle V amb les invasions germàniques, que suposen la caiguda de l´Imperi i acceleren la fragmentació lingüística.


La desaparició de l´estructura política i administrativa de l´Imperi va provocar que Europa quedara dividida en un mosaic de regnes, cada un sota el govern d´un poble diferent de llengua germànica.

La conseqüència lingüística d´aquesta nova situació serà que el llatí parlat de cada una d´aquestes zones –separades i aïllades les unes de les altres-, evoluciona i es diversifica, ja que deixa de tindre el referent comú –i unificador- que representava la llengua de l´administració de l´Imperi i la seua xarxa de comunicacions.


Límits territorials de l´Imperi romà



5. Comenta l´afirmació "el procés de disgregació és doble".

Vol dir que, d´una banda, el llatí parlat s´allunya de l´escrit (evoluciona); i de l´altra, les diferents varietats del llatí parlat s´allunyen les unes de les altres (es fragmenta, es diversifica.


6. Quan podem considerar que les llengües romàniques estan plenament constituïdes com a llengües independents?

Al voltant dels segles IX-X.

Ho sabem per fets com l´acord del Concili de Tours, no perquè es conserven documents escrits, que apareixeran amb bastant posterioritat (al voltant del S. XII).


7. Explica les característiques de l´aparició dels primers textos escrits en llengua romànica.

Com acabem de vore, els textos escrits encara tardaran a aparéixer després de l´acabament del procés de formació de les llengües romàniques.

Durant una primera etapa, els parlars romànics només existien en la pràctica oral. Mentre el llatí continuava tenint el monopoli dels usos cultes i escrits de la llengua.

Però tot una sèrie de canvis socials i econòmics esdevinguts al S. XII (vida urbana, aparició d´una societat mercantil i artesanal) acabaran trencant el monopoli que fins aquell moment exercien l´església i el llatí en la vida cultural de l´època.

A partir d´aquest fet, de manera lenta i gradual, les llengües romàniques es convertiran també en llengües de cultura. I aquest procés es produeix de manera paral·lela al de la promoció d´uns nous sectors socials –urbans i laics-, que no sabien llatí, i per tant havien d´accedir al món de la cultura a través de la llengua romànica pròpia.

Pàgina dels Furs de València


8. Comenta les dificultats amb què es troben aquestes llengües per a consolidar un model de llengua literària.

La consolidació d´un model de llenguà literària en les diferents llengües romàniques va ser un procés lent, sobretot pel fet que no tenien una tradició ni un model literari anteriors  als quals seguir, i en els quals fixar-se i inspirar-se.

La història dels inicis de les diferents literatures romàniques serà, en bona part, la història de la creació d´aquesta tradició i d´aquest model propis.