dijous, 25 de setembre de 2014

Les Quatre Grans Cròniques. El Llibre dels fets del rei Jaume I.


Què són les Quatre Grans Cròniques?

Són obres historiogràfiques dels segles XIII i XIV, escrites sense intencionalitat literària, que narren els fets i les gestes més importants protagonitzades pels reis de la Corona d´Aragó. Formen un conjunt historiogràfic que se l´ha considerat el més important de l´Europa del seu temps.



Característiques generals de les Cròniques:

  • A més del seu valor com a font d´informació d´uns esdeveniments, aquestes Cròniques tenen també un alt valor literari, tant per la recreació dels fets narrats, com per la seua estructura narrativa i la inclusió d´un bon grapat de diàlegs, que ens fan considerar-les com un precedent de la novel·la. 
  • Les Cròniques relaten fets més o menys contemporanis als autors i molt propers a les seues vides. Per contra, la historiogràfia medieval, escrita en llatí, acostumava a partir d´un passat remot i llegendari i no tenien la personalitat d´un autor que les singularitzara.
  • Es van redactar en un període de consolidació d´una certa consciència nacional al si de la Corona d´Aragó. propiciada per l´estabilitat política i social assolida durant el regnat de Jaume I. Una època en què es produeix primer la incorporació a la Corona de Mallorca i les terres valencianes, i posteriorment l´expansió va continuar per la Mediterrània. Tot plegat va reforçar una consciència d´identitat lligada als èxits de la Corona d´Aragó. 



Quines són les Cròniques?

La nostra historiografia medieval quatre textos fonamentals: el Llibre dels fets de Jaume I, la Crònica de Bernat Desclot, la Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós.

La Crònica de Bernat Desclot: Està destinada bàsicament a narrar les gestes del rei Pere el Gran, fill i successor de Jaume I. Desclot el presenta com un heroi cavalleresc. A diferència dels altres cronistes, Desclot no és en cap moment protagonista de la història, cosa que produeix una impressió d´objectivitat en la narració. Les font d´informació són els documents oficials i la mateixa experiència de l´autor.

La Crònica de Ramon Muntaner: Comprén des dels temps de Jaume I fins a la coronació d´Alfons III el Benigne, és a dir, els cinc regnats contemporanis de l´autor. En esta Crònica hi ha una relació estreta entre els fets històrics i els que l´autor va viure personalment, com per exemple la seua participació en l´expedició dels almogàvers a l´Orient. La certesa del relat la certifica, perquè ell era allí, en el moment en què es van produir els fet. Amb la seua Crònica, Muntaner vol deixar constància dels seus mèrits servint els reis de la Corona d´Aragó, al mateix temps que vol fer una exaltació d´aquestos.

La Crònica de Pere el Cerimoniós: El regnat d´aquest rei va ser una època d´esplendor de les nostres lletres. A l´igual que Jaume I, va ser el propi rei Cerimoniós el que va dictar directament la redacció de l´obra per part d´un equip d´escrivans. Aquesta crònica mostra la situació política del segle XIV, caracteritzada per l´intent de la monarquia d´enfortir el seu poder davant dels nobles i les ciutats. 




CRÒNICA DE RAMON MUNTANER

Problemes del matrimoni format pel rei
Pere el Catòlic i Maria de Montpeller; pares del rei Jaume I
(Cap. III)

     Tot el món comprén, per ser un fet conegut, que la gràcia de Déu acompanya i acompanyarà tots els descendents del referit rei En Jaume, fill del senyor rei En Pere i de la molt il·lustre dona, senyora meua, Maria de Montpeller.
     El seu naixement fou un miracle molt gran obrat per Déu. Per això ho vull tornar a contar. Així ho sabran tots els qui escoltaran aquest llibre d´ara endavant.
     El rei En Pere prengué per muller i per reina la meua il·lustre senyora Maria de Montpeller tant per la noblesa del seu llinatge com per la seua pròpia noblesa. També perquè posseïa Montpeller i la baronia en lliure propietat.
     El rei Pere era jove quan es casà amb ella. Però feia temps que anava enamorat d´altres dames. Arribà un dia que ja no tornà amb la reina Maria. Algunes vegades, quan anava a Montpeller, ja no la visitava. Per això tots els seus súbdits estaven molt disgustats i decebuts. Sobretot els prohoms de Montpeller. S´enamorà d´una gentil dona d´allí. Per ella feia armes, eixia a l´entaulat i realitzava tantes accions que ho donava a conéixer a tota la gent.
     Els cònsols i prohoms de Montpeller s´adonaren del cas. Convocaren un cavaller de confiança del senyor rei en aquells fets. Li digueren que si volia fer allò que anaven a proposar-li, li proporcionarien riqueses i benestar per a tota la seua vida.
     El cavaller respongué que li comunicaren allò que volien, perquè, en cas de poder-ho fer a gust d´ells, sense cap dubte ho realitzaria, respectant, naturalment, la seua fidelitat al rei.
     Acordaren guardar secret sobre aquell pacte.
     Aleshores li digueren:
     - Ara, saps quina faena volem proposar-te? La qüestió, com ben bé saps, és que la reina és, entre les santes i honestes, una de les dones més bones del món. També saps que el senyor rei no la visita, amb el menyspreu i dany que això suposa per a tot el regne. La reina, per tant, ho passa bastant malament, com a bona dona que és. Perquè ella no demostra gens que li causa mal. Però, a nosaltres, sí que ens en produeix. Perquè, si ara mateix es mor el rei i no té un hereu, seria un desastre i un deshonor per a tota la seua terra. Principalment per a la reina. També per a Montpeller, que podria caure en altres mans. Nosaltres no voldríem, de cap de les maneres, que Montpeller isqués mai de la vida del regne d´Aragó. Per això, si et sembla, podries aconsellar-nos-hi. 
     El cavaller contestà:
     - Jo us dic, senyors meus, que faré molt a gust tot allò que depenga de mi, en honor i profit del meu senyor el rei, de la reina dona Maria i de tots els pobles.
      - Molt bé. Sabem que el senyor rei t´ho conta tot sobre l´amor que professa a aquella dona. També sabem que fas el que pots perquè ell la posseesca. Per això et demanem que li digues que ja tens resolt l´assumpte. Ell la tindrà, però ella haurà d´anar molt secretament a la seua cambra. Vol que estiga tot a fosques a fi que ningú no la veja. D´açò el rei obtindrà gran satisfacció. Quan ell s´haurà gitat i tothom haurà eixit de la cort, vindràs ací, al consolat de Montpeller. Els dotze cònsols serem ací. Tindrem, entre cavallers i ciutadans, unes altres dotze de les millors persones de Montpeller i de la baronia. També la reina Maria es trobarà ací, amb nosaltres. L´acompanyaran dotze de les dones més principals de Montpeller amb dotze donzelles. Tots junts anirem vora el senyor rei. També hi vindran els dos notaris millors de Montpller. L´oficial del bisbe, dos canonges i quatre religiosos. Cada home, cada dona i cada donzella portarà un ciri en la mà. L´encendran quan la reina Maria entrarà en la cambra del senyor rei. Tots hi estaran reunits, vora la porta de la cambra, fins a l´hora de l´alba en què tu l´obriràs. Una volta oberta, cada un de nosaltres, amb ciris en la mà, entrarem en l´habitació del senyor rei. I ell se´n sorprendrà. Llavors nosaltres li contarem tot el cas. Li mostrarem que al seu costat té la reina, nostra senyora Maria. També li direm que tenim fe en Déu i en madona santa Maria perquè en aquella nit engendrarà tal fruit que Déu i tot el món es posaran ben contents i el seu regne se´n beneficiarà.

Exemplar de la Crònica de Ramon Muntaner.



El Llibre dels fets o Crónica de Jaume I

Biografia de Jaume I

        Jaume I va nàixer el 1208 a Montpeller. La seua infantesa va ser molt accidentada, ja que el seu pare visqué sempre allunyat d´ell. Als tres anys, fou separat de la seua mare i, poc després, es va quedar orfe i a mercé dels interessos i rivalitats dels diferents prohoms que aspiraven a fer-se amb el seu ceptre.





A l´edat de nou anys es va fer càrrec del regne, que estava dividit en bàndols. El casaren amb tretze anys amb Elionor de Castella. Però, després de ser empresonat pels rics homes aragonesos al castell de Monzó, a Saragossa, va aconseguir la separació canònica.

Aconseguida l´estabilitat del regne, va començar l´etapa de les grans conquestes. La primera va ser la de Mallorca (1229). Guanyades les illes, va iniciar la  reconquesta de Valencia el 1232, que no va ser tan ràpida com l´anterior. Mentrestant, el 1235, es va casar amb Na Violant d´Hongria, sens dubte la dona més important de la seua vida i de qui tingué diversos fills. Per fi, la ciutat de Valencia se li va lliurar el 9 d´octubre de 1238 i, a poc a poc, la resta de territoris valencians, que va repoblar majoritàriament amb gent procedent de Lleida i d´Urgell.
Va casar el seu fill Pere II amb Constança de Sicília, posant així les bases de la futura expansió mediterrània.
Al llarg de la seua vida, Jaume I es va guanyar una merescuda fama d´home valent i coratjós, noble, savi i fidel complidor dels pactes.
Va morir el 1276 i el seu cos reposa al monestir de Poblet.


Panteó del rei Jaume I al monestir de Poblet.


Objectiu del Llibre dels feyts

                El Llibre dels feyts és el nom amb què es coneix la crónica de Jaume I entre 1244 i 1274, i és la primera de les quatre grans cròniques.

                Els objectius fonamentals d´aquesta obra, escrita en primera persona i com si fóra un llibre de memòries, són, d´una banda, narrar la vida i les gestes més importants del rei.
I, de l´altra, donar testimoni a les generacions futures del reconeixement a Déu per totes les gràcies rebudes  tant personalment com en la construcció del nou estat (providencialisme). Així, el Llibre dels feyts comença amb un preàmbul on el rei, en els darrers temps de la seua vida i veient la mort pròxima, afirma que escriu “aquest llibre per memòria d´aquells qui volran oir les gràcies que Nostre Senyor nos ha fites, e per dar exempli a tots els altres hòmens del món que facen ço que nos havem feit, de metre sa fe en aquest senyor qui és tan poderós”.


Jaume I presidint les Corts.

Jaume I, en el seu llibre, se centra en ell mateix i en el seu regnat, perquè tenia consciència d´haver-hi introduït novetats radicals. Havia heretat un estat que políticament i econòmicament estava en una situació de profunda degradació després de la mort del seu pare en la batalla de Muret, i li va donar estabilitat al temps que ampliava notablement els seus dominis.
En la crònica, comença  narrant les dificultats dels inicis del seu regnat, envoltat de parents i consellers poc fiables i de nobles rebels, de la seua solitud i la lluita contra les dificultats de tota mena, fins que va aconseguir imposar la seua autoritat.
Jaume I, a més, va reorientar la política del casal de Barcelona: va renunciar als seus drets en territoris occitans i va dirigir l´expansió cap al sud peninsular amb la conquesta de Mallorca i València de mans dels musulmans.

Tot plegat va reforçar el sentiment de ser-ne l´únic responsable, d´ell mateix i de l´estat que havia construït. Això explica la novetat del seu llibre, que començava amb la narració del seu naixement, i hi deixava de banda tot el passat anterior. En un últim terme, en la crònica de Jaume I no deixava d´haver-hi un component propagandístic, ja que en realitat el monarca intentava deixar escrita la seua versió de les coses, sovint parcial, i justificar les seues actuacions.

Jaume I, en la campanya de la conquesta de Mallorca.

Autoria del llibre i redacció

                No es conserva cap text original de la Crònica. El manuscrit català més antic data del 1343 i és una versió de l´obra que trenta anys abans havia redactat en llatí fra Pere Marsili.
                Això ha suscitat la qüestió de si Jaume I és o no l´autor del llibre. Però els especialistes no dubten de l´autoria del rei, tot i que no l´escriguera materialment, sinó que només en coordinara la redacció. Segurament, el monarca, pel procediment de la conversa, devia anar revivint els seus fets o gestes davant d´alguns dels seus col·laboradors, que els redactaria i sotmetria a les correccions que el rei considerara oportunes..

                La crònica de Jaume I, per tant, té el caràcter d´una crònica personal. Tot i que no la redactara –com acabem de dir- personalment, ell és el responsable del seu llibre.
Aquesta característica fa del Llibre dels fets una obra única: la condició de ser una obra escrita o dictada per un rei. La franquesa i el to íntim  de molts passatges d´aquesta crònica no admeten dubtes sobre la intervenció personal del rei.

Exemplar del Llibre dels fets.


Característiques i estil

                L´obra combina la presentació de les individualitats d´alguns cavallers, en especial la figura de Jaume I, amb passatges de tipus no personal i d´exaltació nacional.
               
                El rei, però, n´és la figura central i s´hi mostra com un personatge redó, un home d´acció del qual coneixem diverses facetes: els sentiments més íntims, els coneixements militars i les reflexions polítiques.    
Respecte als primers, Jaume I se´ns hi apareix com un personatge humà capaç de plorar, estimar o preocupar-se dels animalets, sense perdre la dimensió heroica i èpica que cantaven els joglars. Això dóna a l´obra una gran originalitat entre les literatures del seu temps i la situa en el camí de la novel·la, tant per la presencia d´un narrador en primera persona com pel seu verisme.
        En efecte, el text que conservem està escrit en primera persona: l´anomenat plural majestàtic (nós) propi de les més altes dignitats civils i religioses. Tot i que ocasionalment també fa ús del jo.
               
Així mateix, hi abunden també els fragments dialogats en estil directe i ben sovint intervencions en les llengües pròpies dels diferents personatges (aragonés, francés, provençal i castellà) a fi de donar més versemblança a la narració.
               
Aquest verisme de l´obra també el trobem en la utilització d´un llenguatge viu i popular, farcit de refranys, dites i expressions col·loquials. Un llenguatge profundament oral que fa que la sintaxi no siga sempre correcta, però sí molt expresiva, rica i eficaç.

Estàtua del rei Jaume I als jardins del Parterre de Valècia.


Parts de l´obra

                Malgrat que, exteriorment, el manuscrit primitiu no apareix dividit en llibres ni en capítols, com era habitual, les edicions actuals presenten l´obra dividida en  566 capítols breus que es poden agrupar en cinc grans parts:

1)       Es relata la infantesa i la joventut del rei (1208-1228);
2)       Aquesta és la part considerada com la més àgil i interessant, i on es relaten les conquestes de Mallorca i de Valencia (1228-1240);
3)       Les disputes del rei amb el seu cosí Alfons de Castella (Alfons X el Savi) i les campanyes contra els sarraïns valencians (1240-1265);
4)       I, finalment, els últims anys del regnat de Jaume I.



Fragment del Llibre dels fets


278. E, quan venc al tercer dia ell nos envià missatge que, si el guiàvem que eixiria a nós. E nós enviam-li un ric home nostre, e venc a nós sempre quan ell hi fo anat, e dix-nos que el rei de València, Çaèn, s´era acordat, e que ben coneixia que la vila no es podia defendre a la llonga. E, per tal que non se´n faés traure altre major mal d´aquell que treit n´havien, que la´ns rendria ab aital condició, que els sarraïns e les sarraïnes ne posquessen trer tota llur roba, e que hom no els escorcollàs ni el faés neguna vilania, e que fossen en nostre guiatge tro a Cullera ell e ells.

Pati d´armes del castell de Cullera.

282. E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei e a Raiç Abulhamalet, perr tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nós fom entre la ramble e el reial e la torre. E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la trerra per la gran mercé que Déu nos havia feta.

283. E, ab tant, los sarraïns cuitaren l´eixir dels cinc dies que havien emprès ab nós, e al tercer dia foren aparellats tots d´eixir. E nós ab cavallers e hòmens armats prop de nós, traguem-los tots de fora aquells camps que són entre Russafa e lavila, e haguem-hi a ferir hòmens per mort, sobre açò quant volien tolre als sarraïns robes, e emblar algunes sarraïmes e tosets, sí que anc tan gran gent com de València eixia, on havia bé entre hòmens e fembres cinquanta milia, anc la mercè de Déu no perderen valent de mil sous, sí els guiam e efls faem guiar tro sus a Cullera.



dimecres, 17 de setembre de 2014

Formació i expansió de la Corona d´Aragó

S. VIII

711 - Inici de la conquesta de la Península Ibèrica pels àrabs.

732 - Els francs, en la batalla de Poitiers, van frenar l´avanç de l´Islam cap a la resta d´Europa, i iniciaran la reconquesta hispànica.

788 - Girona és reconquerida pels francs.



Torre de la Reina Mora, Cullera.



Batalla de Poitier.


S. IX

801 - Reconquesta de Barcelona. Carlemany estableix els límits de la Catalunya Vella amb l´emirat de Còrdova. Aquests territoris s´organitzen en comtats depenents del rei franc.

878 - Encara sota domini franc, el comte Guifré el Pilós va aconseguir reunir sota la seua mà els comtats de Barcelona, Cerdanya, Urgell, Osona, Vic, Girona i Besalú. Aquest territori se´l coneixerà amb el nom de la Marca Hispànica; i d´aquesta manera nasqué el casal de Barcelona, dinastia que no s´extingirà fins al 1410.





Besalú.

S. X

986 - El comte Borrell II independitza dels francs. No obstant això, a partir d´aquest moment comença una política d´aproximació a Occitània.



S. XI

986 - Abolició del Califat de Còrdova. Aparició dels regnes de taifa islàmics, molt inestables políticament.







S. XII

1110 - Reconquesta de Tarragona. S´inicia una expansió cap al Sud en competència amb el regne d´Aragó. Les noves terres conquerides constituiran la Catalunya Nova, amb un estatus jurídic i una fesonomia socioeconòmica diferent de la Catalunya Vella.

1137 - Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, es casa amb Peronella d´Aragó, filla de Ramir II i es produeix la unió dinàstica de catalans i aragonesos, i es constitueix així la Corona d´Aragó.





S. XIII

1213 - Arran de la derrota de les tropes del rei Pere el Catòlic, pare de Jaume I, en la batalla de Muret, es perden definitivament els dominis occitans i les possibilitats de créixer cap a França. A partir d´aquell moment, la Corona d´Aragó es replantejarà la seua política expansionista, i en conseqüència serà el rei Jaume I el que iniciarà l´expansió cap al sud.

1228/1229 - Conquesta de Mallorca, Eivissa (1235) i Menorca (1287).

1232/1245 - Conquesta del Regne de València. L´entrada a la capital es produirà el 9 d´octubre de 1238.

1244 - Signatura del Tractat d´Almirra entre Jaume I i Alfons X el Savi per delimitar la frontera sud entre Aragó i Castella. S´estableix com a límit meridional la línia que va de Biar a Busot.

1258 - Signatura del Tractat de Corbeil, pel qual la Corona d´Aragó renuncia a les seues possessions al nord dels Pirineus, a excepció del Rosselló i Montpeller.

1282 - Conquesta de Sicília.




Penó de la Conquesta, Arxiu de l´Ajuntament de València.

Conquesta de València. Pintures al castell d´Alcanyís.

Línia Biar-Busot.

Mapa conquesta del Regne de València.


S. XIV

1303 - S´inicia l´expedició catalana a l´Orient, sota el comandament de Roger de Flor i coneguda com l´expedició dels almogàvers. Aquest període culminarà amb la constitució dels ducats Atenes i Neopàtria a Grècia.

1304 - A través del Tractat de Tordesillas, la part meridional del Regne de València (Alacant, Elda, Novelda, Petrer, Guardamar i Oriola) s´incorpora a la Corona d´Aragó.

1323 - Conquesta de Sardenya. Ocupació i poblament de l´Alguer (1354).


S. XV

1410 - Mor el rei Martí l´Humà sense descendència i s´extingeix la casa dinàstica de Barcelona.

1443 - Conquesta de Nàpols.



Roger de Flor i els Almogàvers.




  



dijous, 11 de setembre de 2014

El naixement de les llengües romàniques



1. Intenta definir el que és una llengua romànica. 


Les llengües romàniques són les llengües derivades del llatí vulgar.

Les llengües romàniques són, doncs, el resultat de l´evolució del llatí, però no del llatí clàssic –el llatí culte, formal, escrit-, sinó del llatí vulgar, és a dir d´aquell que es parlava –oral- a les diferents zones de l´Imperi.

En conseqüència, la Literatura catalana pertany al conjunt de les Literatures romàniques, ja que fa servir una llengua romànica.


2. Enumera les llengües romàniques que conegues.

El català, l´occità, el francés, l´italià, el galaicoportugués, el castellà, el sard, el romanés i el reto-romànic.

Llengües romàniques ja extingides o amb molts pocs parlants: el lleonés, l´aragonés, el francoprovençal i el dàlmata. 







3. En quin moment històric té lloc el procés de constitució de les llengües romàniques?

Es considera el període comprés entre el S. V (caiguda de l´Imperi romà) i S VIII com l´època de formació de les llengües romàniques.

Un fet ve a corroborar-ho: l´any 813, durant la celebració del Concili de Tours, s´aprova una disposició per la qual s´obligava a fer la predicació en llengua vulgar (in rusticam romanam linguam).


4. Explica de manera detallada les característiques del procés de constitució de les llengües romàniques.

Romanització: procés mitjançant el qual l´Imperi romà imposa el seu poder, les seues institucions, la seua cultura i llengua en un territori determinat. No es tracta d´una dominació únicament militar.

La unitat lingüística i cultural de l´Imperi romà –ja en decadència- va patir el colp de gràcia al Segle V amb les invasions germàniques, que suposen la caiguda de l´Imperi i acceleren la fragmentació lingüística.


La desaparició de l´estructura política i administrativa de l´Imperi va provocar que Europa quedara dividida en un mosaic de regnes, cada un sota el govern d´un poble diferent de llengua germànica.

La conseqüència lingüística d´aquesta nova situació serà que el llatí parlat de cada una d´aquestes zones –separades i aïllades les unes de les altres-, evoluciona i es diversifica, ja que deixa de tindre el referent comú –i unificador- que representava la llengua de l´administració de l´Imperi i la seua xarxa de comunicacions.


Límits territorials de l´Imperi romà



5. Comenta l´afirmació "el procés de disgregació és doble".

Vol dir que, d´una banda, el llatí parlat s´allunya de l´escrit (evoluciona); i de l´altra, les diferents varietats del llatí parlat s´allunyen les unes de les altres (es fragmenta, es diversifica.


6. Quan podem considerar que les llengües romàniques estan plenament constituïdes com a llengües independents?

Al voltant dels segles IX-X.

Ho sabem per fets com l´acord del Concili de Tours, no perquè es conserven documents escrits, que apareixeran amb bastant posterioritat (al voltant del S. XII).


7. Explica les característiques de l´aparició dels primers textos escrits en llengua romànica.

Com acabem de vore, els textos escrits encara tardaran a aparéixer després de l´acabament del procés de formació de les llengües romàniques.

Durant una primera etapa, els parlars romànics només existien en la pràctica oral. Mentre el llatí continuava tenint el monopoli dels usos cultes i escrits de la llengua.

Però tot una sèrie de canvis socials i econòmics esdevinguts al S. XII (vida urbana, aparició d´una societat mercantil i artesanal) acabaran trencant el monopoli que fins aquell moment exercien l´església i el llatí en la vida cultural de l´època.

A partir d´aquest fet, de manera lenta i gradual, les llengües romàniques es convertiran també en llengües de cultura. I aquest procés es produeix de manera paral·lela al de la promoció d´uns nous sectors socials –urbans i laics-, que no sabien llatí, i per tant havien d´accedir al món de la cultura a través de la llengua romànica pròpia.

Pàgina dels Furs de València


8. Comenta les dificultats amb què es troben aquestes llengües per a consolidar un model de llengua literària.

La consolidació d´un model de llenguà literària en les diferents llengües romàniques va ser un procés lent, sobretot pel fet que no tenien una tradició ni un model literari anteriors  als quals seguir, i en els quals fixar-se i inspirar-se.

La història dels inicis de les diferents literatures romàniques serà, en bona part, la història de la creació d´aquesta tradició i d´aquest model propis.


dilluns, 7 de juliol de 2014

Benavaquil (i d´altres)

No descobresc res en constatar que els cullerans disposem d´un terme municipal amb una morfologia força variada i interessant, que ha ajudat a conformar un ric corpus toponímic. Capbussar-nos en els nostres noms de lloc, significa fer-ho en un dels més fidedignes testimonis d´un patrimoni comú, en molts casos multisecular, que ens ha acompanyat als habitants d´aquest raconet del món generació rera generació. 

Noms de lloc que hi contenen el bategar quotidià d´un poble, la història anònima i petita de molts avantpassats nostres, que han sentit la necessitat de descobrir cada trosset i cada racó de la terra on vivien. I a partir de la trobada afectiva amb aquesta realitat, singularitzar-los i batejar-los, que és la manera més genuïna d´apropiar-se, de fer seus els barrancs, motes i camins, les séquies, escorrenties i braçals, les partides, eres i camps... amb els quals han compartit la seua existència, la seua quotidianitat.  

L´experiència mil·lenària del pelegrinatge dels nostres predecessors en aquest espai que ens ha tocat en sort ha anat bastint de manera espontània, a força d´imaginació i d´enginy, i a partir de l´observació d´aquesta realitat i de la seua codificació a través del llenguatge, un patrimoni toponomàstic que ha rodolat de boca en boca a través del temps i a través de les diverses generacions.



L´Assut de la Marquesa, foto antiga.

L´Assut de la Marquesa, en l´actualitat.

Aquest tresor de records irremplaçable -tal com anomena L. Reclame la toponímia-, es troba, ara i ací, sotmés a una intens procés de deteriorament i amb el perill que la cadena de transmissió que els ha fet arribar als nostres dies de manera gairebé completa, quede dràsticament interrompuda. Ja siga per la pràctica desaparició de molts dels vells llauradors i pescadors -autèntics dipositaris d´aquest tresor patrimonial- per efecte del trànsit cap a una societat més diversificada des d´un punt de vista econòmic, amb una marcada puixança del sector terciari, com pel mateixos canvis tecnològics que han comportat una nova manera d´entendre la feina al camp i a la mar. O ja siga per l´impacte brutal de l´activitat turística, que en un parell escàs de dècades ha desencadenat una autèntica metamorfosi en la fisonomia del nostre litoral. 

L´abassegadora urbanització d´amples zones de la nostra franja costanera i la consegüent colonització del seu paisatge han convertit aquest territori litoral en un bé extremadament fràgil, subjecte a una transformació radical, que en determinats espais ha vist esborrat qualsevol rastre del que n´hi havia abans. Existeix, a més, el risc que a aquesta crostra de ciment se´n superpose una altra d´oblit, que no sols soterre tot un seguit de paisatges, sinó que s´estenga damunt els mots que hi han acumulat una experiència de segles i resten, a hores d´ara, com un dels pocs testimonis per recrear unes imatges ja perdudes per sempre. Al cap i a la fi, aquesta hipotètica i més que possible devastació toponímica, la desaparició imminent d´aquests noms de lloc, referents immediats que ens lliguen a la realitat present i amb el nostre passat, representa una forma d´empobriment més general i corprenedor, el de la relació de l´home amb el seu entorn, amb la seua realitat més pròxima.


Platja del Racó, anys 50.



Platja del Racó, en l´actualitat.


La preservació i l´estudi dels nostre topònims, i més encara d´aquells que han perdut el seu referent extern, el seu topos, suposa una salvaguarda inestimable davant el creixent procés de desnaturalització d´una part importantíssima del nostre patrimoni cultural. La toponímia es converteix, doncs, en una mena de disciplina de resistència, de salvació. Si bé no s´ha d´entendre la urgència d´aquesta feina com un exercici de nostàlgia mortificant, com un intent de retorn a cap forma de primitivisme o d´origen incontaminat, a cap paradís perdut, sinó més aviat com l´anhel de continuar fruint d´una espècie de diàleg entre generacions diverses. O com el simple gust estètic de gaudir de l´autenticitat dels nostres noms de lloc inveterats, en comptes de l´artificiositat, quant no coentor, de la major part dels topònims de nova planta. 

Noms de lloc per evocar també, des del dolç sentiment de la malenconia, el nostre passat més recent... horts, canyars i sèquies per on discorregué bona part de la nostra infantesa... petjades dibuixades de manera furtiva en algun amagatall d´arena, per on s´escolà la innocència acabada de perdre de la nostra adolescència... Evitem que d´altres noms es facen fonedissos i recalen en el territori de l´oblit, diluïts en la nostra memòria col·lectiva amb la pèrdua de tot el seu poder evocador.  



La penyeta del Moro.


Els topònims pretèrits, aquells que ja han perdut la seua vigència, són com una mena de fotos antigues, una representació de quelcom que ja no existeix, però que alhora està impregnat del valor afegit del temps transcorregut i de la pèrdua. Un d´aquests pretèrits que sempre m´ha captivat des que el vaig descobrir de la mà, com no, d´En Francesc Giner, és el de Benavaquil. Patrònim d´arrel aràbiga provinent, segons Manuel Sanchis Guarner, del nom propi Ibn Awaquil. Va donar nom a un llogaret que durant molt de temps constituí l´assentament poblacional més important del nostre terme, després del que era pròpiament el de la vila. 



Benavaquil, partida de la Raconada.



Es trobava situat vora riu, a l´interior del racó, o de la raconada si es vol, que conforma un dels meandres més pronunciats del tram del Xúquer en què el mateix es converteix en línia divisòria entre els termes de Cullera i Sueca. 

La primera mostra documental que tenim, recollida per Andreu Piles a la seua Història de Cullera, correspon al Llibre del Repartiment de Jaume I, Reg. 2, de 1294 ("Petro Piquer, Raimundus de Miralles, domos, et unicuique sex jovatas terrae in Benahuaquil, alcheria de Cuylera..."). També hi trobem la concessió per part de Jaume I, el 7 d´octubre de 1260, de la franquícia del tribut d´ochena a les trenta famílies que poblaven aquest llogaret i el del Rafal de Muça ("...quae sunt in alcheria quae dicitur Beniwaquil, et in Raffal de Muça, et ejus terminis, quae sunt in termino de Cullera...", Arxiu Corona Aragó, reg. canc., núm. 11, f. 218).

Noves i posteriors mostres documentals de procedència diversa han estat descobertes i arreplegades pel nostre cronista oficial, En Francesc Giner i Perepérez. Heus-ne ací, com a exemple, un fragment d´una lletra enviada l´any 1494 pel Justícia de Cullera al de Sueca ("...Iolant, muller d´En Macià Pelló, del lloc de Benavaquill, terme de aquesta vila...", Actes del Justícia de Sueca, AMS). 

El mateix nom de Benavaquil acabaria assignant-se, finalment, al conjunt de la partida de pomerar, tarongerar i horta d´aquest indret tan arrecerat, envoltat pràcticament en la seua totalitat per l´aigua del Xúquer i que forma una mena d´illeta, de petita península més bé, on s´accedia pel camí també anomenat de Benavaquil ("Terra en la partida del camí de Benavaquil...", Capbreu del Segle XVI, foli 663, sig.: 0/27), avui denominat camí de la Raconada. Amb el temps aquesta alqueria quedaria deshabitada i, ja com a despoblat, prendria el nom de els Patis. Avui es troba integrada en l´actual partida de la Raconada, que ha anat eixamplant-se a través de l´absorció d´altres partides més petites i d´altres despoblats com el de Fargalós. 


La partida de la Raconada, des d´una altra perspectiva.


Benavaquil és, a més, un d´aquells noms que semblen sorgits del món de la ficció, i que com a simple material sonor són posseïdors d´una màgia molt particular i ens trameten una sensació de pau gairebé física. La seua recuperació permet fer un cop d´ull cap enrere, per albirar aquell passat que en un moment determinat va fer-se esborradís. Però que avui podem rememorar amb tota la força del seu poder evocador, al temps que ens recreem amb la contemplació de la llum suau i crepuscular de qualsevol capvespre de tardor a les terres riberenques de la Raconada. Per redescobrir així les claus de la vida de tots aquells pobladors que trobaren el seu paradís particular en aqueixa contrada, on també ens reconeixerem a nosaltres mateixos i al caràcter efímer de la nostra existència.

(Llibre de festes, abril de 1996)



Visió del crepuscle des de l´Estany.

dissabte, 5 de juliol de 2014

Paisatge humà a les novel·les del cicle de la memòria de Manel Joan i Arinyó

per Antoni Picazo i Jover I Gemma Català Garrigós
(X Jornades d´Estudis de Cullera)






Algunes precisions sobre la Literatura de la memòria

Si comencem parlant de la Literatura de la memòria, haurem de referir-nos per força al que, sens dubte, és una de les figures cabdals de la Literatura universal, Marcel Proust. L´escriptor que va inaugurar un nou tipus de narrativa basada en l´anàlisi detallada dels sentiments dels protagonistes a través dels records que provoquen en ells els objectes, les sensacions, les experiències viscudes… I és a través d´eixa evocació, que Proust intenta demostrar com és possible superar gràcies a la memòria –a la Literatura-, l´oblit causat per l´inexorable pas del temps. El mateix Manel Joan així ho fa palés en el capítol inicial de Les nits perfumades: “A manca del túnel del temps per a retornar-hi, Goig suprem, si més no, reviure´n i eternitzar-ne el Record”. És una manera, com deia el saforenc Josep Piera, de descobrir que el passat és el temps llunyà, el temps perdut, però no el temps mort, perquè el podem tornar a la vida a través del record, a través de la memòria.

I eixa recuperació de la pròpia memòria -de la pròpia memòria moral, diria jo-, ens porta de manera inevitable a parlar de la recreació i evocació d´allò que uns han anomenat com el paradís perdut, i d´altres, com el temps feliç, que és òbviament el temps de la infantesa.  I la recreació d´eixe temps, en el cas de la Literatura de la memòria, es porta a terme a través d´una obra literària, que és de ficció, però que alhora té la singularitat de recollir molts elements de la pròpia experiència personal de l´autor. Per això també se l´anomena com a “literatura del jo”. Això ho explica molt bé Manel Joan en afirmar que: “Qualsevol lector, així de començar a llegir un llibre de records d´infantesa, ja conclou que escriptor i xiquet-personatge són una sola i mateixa persona. I ves per on sol encertar-hi. L´ús de la primera persona, doncs, a més de simptomàtic, hi és gairebé obligatori”.

Hi ha una afirmació molt il·lustrativa del Marcel Proust en què porta la seua concepció particular de la Literatura -i de la vida, per què no- fins a l´extrem: “La vida no es coneix quan es viu, sinó a través de la memòria”. I és que des del present volem retindre allò que vam sentir fugaçment en algun instant de la nostra vida, i que ara ens fa comprendre que ha valgut –i val- la pena viure-la. Això ens porta a plantejar una espècie de paradoxa -o millor dit, de doble joc- que trobem en la Literatura de la memòria. El fet de presentar-se alhora com un discurs verídic i una obra d´art.


Per una banda, s´hi pot constatar com la nostra memòria és creativa i, per tant, canviant. Això fa que cada vegada que convoquem els records, els verbalitzem i els articulem en relats, estem alterant-los. En eixe sentit, podem interpretar la memòria com un mecanisme de deformació de l´experiència.  L´escriptor Alfons Cervera explica molt bé la manera com es produïx eixa alteració quan diu que: “La font de la Literatura es la memòria… i després u ompli els buits de l´oblit amb imaginació”; i en eixe mateix sentit el meu admirat Manuel Vicent rebla el clau quan defineix la Literatura com “memòria més imaginació”.

Però, per altra banda, també es pot entendre la memòria, i més en concret la Literatura de la memòria, com una eina –un instrument magnífic- de reflexió i, per tant, de coneixement. En la mesura que hem de precisar –de fixar- els records, també ens serveix per il·luminar-los, per donar llum a eixa experiència anterior. En definitiva, per a revelar la seua veritat. Una veritat que, potser, abans d´escriure estava amagada, i ni tan sols l´autor sospitava ni la coneixia.  Com deia un altre dels grans, el Garcia Márquez –i amb això tornaríem una mica al que afirmava Proust-: “La vida no és el que u ha viscut, sinó el que recorda. I com la recorda per a contar-la”. I és que el record enriqueix la vida, la Literatura enriqueix les nostres vivències, i ens ajuda a conéixer-les millor. I a tall de conclusió, res millor que recuperar el vell i savi aforisme del mestre Fuster: “La Literatura no supleix la vida, però tampoc la vida supleix la Literatura”.



El cicle de la memòria de Manel Joan i Arinyó

Abans d´entrar pròpiament en matèria, si voleu, retornem  -encara que siga per un momentet- a eixe paradís perdut que és la infantesa. Hi ha una frase de l´Ana Maria Matute força clarivident: “la infància és més llarga que la vida”. I la Rodoreda encara va una miqueta més enllà, "tots ens aturem de viure als dotze anys". Podríem interpretar-les en el sentit que la majoria de les sensacions que ens acompanyaran al llarg de la nostra existència les descobrim durant la infantesa. I, molt possiblement, la vida de cadascú de nosaltres depén de la intensitat amb què hàgem viscut eixa mateixa infantesa.  Però també la podem entendre amb el sentit que li dóna Josep Piera quan afirma que la infantesa és el temps sense temps –el temps redó-, un temps d´alguna manera inconscient, en què encara no es té plena consciència de la seua fugacitat, i de la consegüent arribada de l´edat adulta. En definitiva, un temps etern,  i per això mateix, feliç.


I tal com el mateix Manuel Juan ens conta en el segon llibre de les seues memòries literàries, que porta el més que revelador títol de L´atzucac del perdedor, a finals dels 80 es trobà –diguem-ne- en una mena d´atzucac, en què per primera vegada es va preguntar a què en treia el cap com a escriptor i si valia la pena continuar-hi. I ves per on, la teràpia, o l´eixida d´eixe atzucac, va ser precisament l´inici del que podríem anomenar el seu “cicle de la memòria”, integrat per una trilogia d´obres: Les nits perfumades, Com la flor blanca i Na Desconeguda. Coincidí, a més, en un moment en què la literatura de la memòria havia viscut una eclosió espectacular, a fins del setanta, no sols dins el conjunt de la literatura catalana, sinó també de les altres literatures occidentals. Potser a causa de la crisi intel·lectual aguda que es va viure amb la pèrdua de confiança en les utopies alliberadores, tant col·lectives com individuals (parlem, per exemple, dels règims comunistes, o del maig del 68). Això provocà que molts dels escriptors que havien estat joves i entusiastes durant la prodigiosa dècada dels 60, arribaren a la seua maduració personal i intel·lectual durant aquest període de desconcerts i d´escepticisme, i acabaren optant per una prudent retirada al jardí propi.

Com ja hem comentat abans, en el cas de Manel Joan, ell mateix ens ho conta a L´atzucac del perdedor

“… que jo m´aturara a reflexionar no volia dir que les diferents paranoies que em flagel·laven agafaren vacances, sinó que van continuar burxant-me amb una efectivitat admirable. Així les coses, davant la possibilitat manifesta de refugiar-me en la literatura de ficció per guarir-me dels estralls físics que ella mateixa em produïa no se´m va ocórrer res més que abraçar els sempre imprevisibles tentacles de la psicoanàlisi ( crec que va ser el mateix Freud qui va dir allò que “l´artista és l´únic neuròtic capaç de guarir-se tot sol”). Psicoanàlisi casolana i autogestionada, no debades jo en feia tots dos papers, el d´analista i el de l´analitzat… M´havia proposat fer un repàs exhaustiu de la meua infantesa, per tant arrencaria en el naixement. A partir d´ací el llibre evolucionaria fins als onze anys, en què se m´acaba bruscament la infantesa i em vaig veure obligat a pensar i actuar com un adult sense haver passat per l´imprescindible període de l´adolescència… Jo m´havia fet el compte que encabiria les sessions del divan-escriptori en dues-centes pàgines, però vaig arribar extenuat a aquesta xifra i tot just era a punt de fer la primera comunió. El tema és que, quan penetres en la dinàmica del record, una evocació te´n porta a una altra i et revénen coses que tenies oblidades feia anys en el doble fons del bagul de la memòria… (I tot seguit el reconeixement de la importància que per a ell va tindre el conreu d´aquesta literatura) De tota manera, escriure “Les nits perfumades” en va ser una teràpia tan colossal que no sé què hauria estat de la meua vida, sense reviure, balancejant-me en el trapezi més alt sense xarxa (literatura de la memòria: activitat creativa d´alt risc, on u exposa i s´exposa molt), “aquelles càlides nits de primavera en què la suau flaire de la flor del taronger embolcallava la vila, la vida, amb la seua tèbia beatitud aromàtica”.

Ara bé, s´ha de tindre en compte una altra vessant també molt important, ja que, com diu el propi Manel Juan, “el fet de novel·lar la pròpia infantesa no és únicament una pràctica mentalment molt higiènica per a l´autor, sinó que també és molt interessant per al lector, ja que en llegir aquests llibres reviu la seua pròpia infantesa, i torna a habitar un món que vegetava en el regne de l´oblit”.  És per això que a través de la infantesa del protagonista i narrador d´aquestes tres obres, a través dels ulls inquisitius, curiosos, observadors, entremaliats… d´aquell xiquet, en aquella Cullera en blanc i negre dels anys seixanta, revivim en la memòria de cadascú de nosaltres  retalls de vida, bocins del nostre propi passat. I rescatem així de l´oblit tot un univers –i uns éssers- que de ben segur romanien oblidats –com deia Arinyo- al doble fons del bagul de la memòria particular de cadascú de nosaltres.




Cal remarcar que les tres obres del cicle de la memòria d´Arinyó estan organitzades de manera fragmentària, ja que es troben integrades per xicotets capítols –xicotetes històries- de lectura quasi independent, i que acaben –com una mena de postals- conformant un gran mosaic, una espècie de radiografia fragmentada d´aquell poble -Cullera-, d´aquell temps -dels anys seixanta-… i de les seues gents. I nosaltres, com a lectors, com si estiguérem jugant amb una mena de calidoscopi, acabem formant-nos la nostra pròpia imatge d´aquell mateix poble, d´aquell temps, d´aquella mateixa gent –a partir de tots els records d´infantesa que Manel ha immortalitzat a través de les seues paraules; d´uns records que encara que el temps els pot borrar, els guarden les paraules.

Però en tot cas aquella Cullera que recreem, aquell univers íntim i petit de la Cullera de la nostra infantesa no l´hem d´interpretar com una visió localista (si no és que entenem per localisme el que diu el poeta Perejaume: “que és la manera que té el món de fer-se petit per entrar-nos pels ulls”), sinó que, ben al contrari -i deixem-nos els prejudicis a un costat-, és una visió plenament universal. Per dos motius. El primer, perquè vé a ser l´evocació de tot el món de la infància. El segon, perquè en el fons hi ha la voluntat de mostrar un racó del món com a imatge de la vida. Perquè, com bé diu Josep Piera, cada racó del món conté l´univers sencer. I en últim terme el que vol la Literatura és representar la vida. I a més a més, cal tenir en compte que escrius des d´on has descobert el món. I és per això que ens enamorem del viure, d´existir en el món, des d´eixe lloc des d´on l´escriptor intenta representar la vida.



El paisatge humà

I és a través de l´evocació d´eixe univers íntim de la Cullera dels anys seixanta, de la Cullera de la nostra infantesa, com se´ns transmet -a banda d´un munt de records, de sensacions, de sentiments…- la consciència de pertànyer a un grup humà concret. Un grup humà que és producte d´una època, trista i grisa des d´un punt de vista polític, però en la que hi havia una densa vida col·lectiva –de la qual podem percebre el seu bategar al llarg de les pàgines d´aquestes obres-, i que generava tota una sèrie de lligams afectius, no sols amb el territori, sinó també amb la gent que hi habitava.

I és que com diu l´escriptor italià Claudio Magris: “les ciutats són alguna cosa més que paisatge urbà o una natura, són els rostres de les persones, les seus històries i el records”. I la Literatura és un dels mitjans més fiables per conéixer la realitat d´un poble. Però no solamant del seu paisatge urbà, sinó també del paisatge humà que el pobla. En una de les dedicatòries d´un dels seus llibres, Manel acaba retent-la a la memòria “naturalment de tots els personatges que poblen el llibre i li donen vida”. Crec que és una dedicatòria especialment merescuda perquè moltes de les millors pàgines d´aquesta trilogia de la memòria són les dedicades a retratar eixos personatges pintorescos, populars, entranyables… que mai apareixeran als llibres d´història, però que acabaran conformant l´imaginari col·lectiu de diverses generacions de la gent del nostre poble.



No es tracta, per tant, d´una galeria de personatges il·lustres, sinó de gent anònima, d´aquells que teixeixen el dia a dia d´un poble. Que, en uns casos, per la seua manera de ser –i de comportar-se- alegren la vida dels seus conciutadans; i en altres, representen històries punyents –colpidores- protagonitzades per aquells que no han estat tocats per la deessa fortuna. Però que, en tot cas, han passat a conformar de manera destacada l´ànima col·lectiva del nostre poble. I que a través de l´evocació d´eixe paisatge humà, tan íntim, tan estimat, d´un temps ja perdut, ja llunyà, però no mort, i a través de la gent que el va poblar, es pot recrear aquella Cullera que perdura i habita encara, no sols en la memòria, sinó també en el cor de molts de nosaltres. Per tant, aquesta comunicació també és una modesta, una humil, reivindicació de la seua memòria. De la mateixa manera que ho va fer Manel a l´hora d´escriure les seues obres, rescatant, salvant de l´oblit, tot un munt de coses viscudes i d´éssers. Elevant a la categoria de protagonistes, persones senzilles que tenen ja un raconet en el nostre cor, i que formen part del patrimoni sentimental del nostre poble. Recollim tot seguit, algunes d´estes històries.



Tremolins

La primera de les històries és la d´un d´aquells personatges que, com molts d´altres, Manel identifica amb el seu malnom. En aquest cas, el de Tremolins, pels motius que tot seguit coneixerem. Aquesta és una història associada a un fet luctuós, tràgic, un assassinat. Com llegirem en la mateixa narració “un altre episodi de la crònica de morts anunciades que hi ha hagut, hi ha i n´hi haurà en la història de la humanitat”. Un crim que, sens dubte, vingué a convulsionar la vida pacífica i tranquil·la d´aquell poblet, a alterar el tempo de vida alentit de la Cullera d´aquell temps.




-          Xica, tot un tremolor que és i a la primera li l´ha encertada enmig del cor, el so tio criminal! Se´m posa la pell de gallina de contar-t´ho… -vaig sentir que explicava la iaia Trini a ma mare.
Era la bomba del dia: Tremolins, un individu d´uns quaranta anys, que tenia un tremolor continu de cap a peus, havia apunyalat i mort el cap local de l´ONCE, un homenet que ja devia estar en la seixantena i que gastava ulleres amb vidres de cul de got.
Temps arrere aquest senyor havia denunciat a la superioritat les irregularitats comptables en què incorria Tremolins contínuament. Aleshores, des de València li retiraren els numerets –“¡Iguales! ¡Igualitos para hoy!”- i es va quedar en una situació econòmica més que ruïnosa. I com que èticament també havia quedat molt malparat, se´n va anar del poble per buscar-se la vida en un altre lloc. Abans de partir, però, va jurar davant de testimonis que algun dia hi tornaria i mataria aquell que l´havia abocat a la indigència.
Home de paraula com era, va complir el jurament.
La vespra del crim arribà al poble i es va dirigir a la botiga de Mengual, on va comprar una dagueta, que era la imitació en menut d´un floret d´esgrima. Després va estar en tres o quatre bars, es deixà veure per la plaça de l´Ajuntament i també passà per les cases d´alguns amics i familiars. Finalment una neboda fadrina li va oferir sa casa per passar la nit.
L´endemà de matí, com si es tractara d´un ritual, va seguir l´antic itinerari que feia quan venia els cupons. Cap a migdia se´n va anar a vora riu i s´assegué en un banc de fusta. Si havia pensat que el seu antic superior encara tenia el costum de passejar-hi a diari, no es va equivocar. Quan el va tenir a prop, es va alçar, l´arraconà contra un arbre i, després de preguntar-li si el reconeixia i se´n recordava, d´ell, amb braç ferm i furiós li travessà el cor! Al minut el lloc era ple de pescadors i d´altres curiosos, però ja era massa tard per a l´homenet, que agonitzava. El seu assassinat havia sigut, només, un altre episodi de la crònica de mort anunciades que hi ha hagut, hi ha i hi haurà en la història de la humanitat.
-          És que ja no hi ha justícia a Espanya? –es preguntaven molts veïns, escandalitzats, tres o quatre anys després del crim.
Perquè Tremolins, més fresc que un gínjol, tornava a pul·lular pel poble, tremolant tot ell de cap a peus i venent iguales com abans.
-          ¡Iguales! ¡Igualitos para hoy…!




Armand Samsó

La següent història porta per títol Armand Samsó. Darrere d´aquest nom, que fa referència de manera inequívoca a la força, Manel amaga un dels personatges més populars de la Cullera d´aquell temps. Aquell exlegionari amb qui, acompanyat pel seu carro i la seua haca, constantment ens topàvem pels carrers del nostre poble. I que es feia present, de manera destacada, en les principals processons de les nostres festes majors, acompanyant -vigilant i amb el seu tratge de legionari de gala- l´anda de la Mare de Déu del Castell. Processons en què també ens trobem altres presències com la d´aquell algutzir albí, que vestit de macer de gala devia haver fet aquesta processó més de quaranta vegades; o, sobretot, Lluïset, aquell homenet de poc alçada, i un miqueta farfallós, que tenia per missió procurar que les llargues cues de vestit de les cambreres i de les Tauleteres de la Mare de Déu lliscaren per terra sense problemes.





Ací també teníem el nostre exlegionari, no en caldria una altra. Es deia Armand Samso i s´explicava d´ell que havia salvat la vida a un general que s´estava ofegant. Aquest, com a mostra d´agraïment, el va llicenciar i l´envià cap a casa. A més li va concedir una gràcia magnífica: cada any li enviava un uniforme nou perquè el poguera lluir durant la setmana de festes del poble. Samsó simplement havia d´enviar-li un telegrama recordant-li-ho. Aquest benifet del vestit era considerat per nosaltres com la més alta prova de magnanimitat i d´afecte, tan ingenus, per no dir clarament ignorants, com érem.
Samsó parlava fent botiges a causa, sobretot, dels corrents que li aplicaven de tant en tant per amorosir-li els accessos de follia que li sobrevenien cada canvi d´estació. Duia els cabells curtíssims, com de mili, i era molt corpulent. En la nostra classificació particular d´homes forçuts ocupava el número u del poble. Per justificar-ho retréiem un episodi digne de figurar en la memòria anual de la Societat Protectora d´Animals. El cas va ser que el seu ruc, que uns dies anomenava Matilde Ramos i uns altres Diamante Negro, pegà una revencillada per un camí del terme i es va trencar una pota. Aleshores el bon jan d´Armand li va desenganxar els arreus, se´l va carregar al coll i així el va dur fins a cal menescal, a la plaça de l´Ajuntament. El sanitari es va quedar més que astorat en assabentar-se de la proesa de Samsó. I per no ser menys, va fer un treball de virtuós en l´extremitat de la pobra bèstia, fins al punt que al cap de dos mesos ja caminava i feinejava com si res. Armand n´estava tan meravellat que va jurar solemnement obediència i submissió absolutes al menescal. Ai d´aquell que li fera algun greuge d´obra o de paraula: se les hauria amb ell!!!!
En una ocasió l´exlegionari es va enfadar moltíssim amb l´alcade perquè aquest li havia prohibit que mercadejara amb arena de la platja. En comptes de fer-li cas, en va encarregar una gran carretada, es va dirigir a l´ajuntament, hi entrà el carro a recules i, quan els municipals van voler reaccionar, ja l´havia descarregat tot en terra. Per si això no fóra prou, quan l´alcalde, atret pel rebombori, hi va acudir, el carreter es va adreçar a l´animal així:
-          Burrot, saluda el teu germà!
Un any d´aquells, amb ocasió de la diada de Sant Antoni del Porquet, Samsó es va presentar a l´acte de benedicció dels animals, tot ell ben formal i amb cara de no haver trencat mai un plat. Quan li va arribar el torn, don Heribert, rector de la parròquia del Raval de la Mar, li preguntà:
-          Qui dels dos he de beneir, el burro o tu?
-          Bateja´ls tots dos! –van exclamar els qui ho van sentir.
-          Sí, crec que serà el millor: us remullaré un poc als dos i en paus!
Al poble el tenien tots com a sonat, però, com que mai no havia fet mal a ningú i, sobretot, palesava una fe cega cap a la Mare de Déu del Castell, se´l mirava amb bastants bons ulls. Ara bé, en plena transició política personatges de tenebrosa ideologia  es van aprofitar impunement del seu encreuament de cables mentals per convertir-lo en punta de llança, en ariet dels seus actes delictius. Amb aquesta finalitat, se l´enduien a Madrid vestit de legionari perquè rebentara actes democràtics, o assistira a misses de difunts, que, si fa no fa, era el mateix. En una ocasió la va fer tan grossa que la policia el va tancar, però quan s´adonaren que no tocava ni quarts ni hores, van amollar-lo.
Ací al poble es mostrava més caut i, com a màxim, de tard en tard s´encafrava i maleïa a grans crits en plena via pública el rei i la seua règia família. No vaig veure-hi mai ningú que el reptara.






Don Heribert

La següent història la protagonitza, precisament, un dels personatges apareguts en la narració d´Armand Samsó, el capellà don Heribert, nom molt semblant per cert al seu vertader. Era un rector trementadament popular, i estimat, en especial en el barri de Sant Antoni, però també en la resta del poble. Pareixia eixit d´una pel·lícula del neorealisme italià. I causava una forta impressió vore´l amb la seua sotana fins als peus (eren temps de sotana, tot i que a don Heribert no li costava massa llevar-se-la) i amb el seu caminar ràpid i enèrgic. Era igual d´expeditiu jugant al futbol, que exercint la  tasca pastoral entre la seua feligresia. 




[…] Deu anys en arrere, quan don Heribert es va fer càrrec de l´ermita del Raval de la Mar, allí no anava a missa ni el sagristà, entre altres coses perquè no n´hi havia. Doncs bé, com que ell es queixava de la falta de fe dels feligresos, i sempre que podia els ho recriminava, els uns i els altres li replicaven:
-          Vine tu a rascar tarongers!
-          Per què no te´n véns a collir i sabràs el que és bo?!
-          No tens valor d´eixir a pescar en mar oberta!
-          Si anem a missa ens donaràs menjar?
Els qui van posar en dubte el seu coratge per emprendre certes disciplines laborals, l´erraren de cap a cap: el nou rector era capaç de tonyar, pescar, collir i tot el que calguera. De fet, molts matins, quan els pescadors arribaven al moll a les quatre o les cinc de la matinada, ja se´l trobaven esperant-los-hi, disposat a embarcar-se i passar el dia feinejant amb ells. Feia igual amb els llauradors i la resta de treballadors del barri de Sant Antoni o Raval de la Mar.
Amb aquesta manera tan directa d´actuar va aconseguir posar-se a la butxaca tres o quatre matrimonis, que li van servir de pont d´enganxament amb la resta de la feligresia. Fins i tot molta gent, que per convicció no posava mai els peus en l´església, li enviava els fills perquè en foren escolanets o l´ajudaren en moltes de les activitats que organitzava a través de la parròquia. Estava clar, doncs, que allò que deia don Heribert anava a missa!
Ara, pobretes criatures! Les tenia gairebé esclavitzades. Cada divendres de l´any, confessió i comunió; assistència diària al rosari; et sic de caeteris.
Els diumenges de matí, després de la celebració de la santa missa, ell i els escolanets disputaven un partit de futbol en un sequer del final del Caminàs que havien batejat amb el nom d´Estadio del Manzanares. Encara el veig córrer per la banda amb la seua camisola negra de màniga curta i els calçons blaus. Tenia estil, i nervi. Tant de nervi que, si després d´una jugada seua altament elaborada, algun jugador del seu equip l´espifiava, se n´anava cara a ell i l´unflava a carxots i bateculs. En més d´una ocasió va perdre l´oremus i agafava el maldestre per les orelles i la feina era seua per deslliurar-se´n. A més, també es deia que, com més pecats havies fet aquella setmana, més fort t´entrava.
En acabant era preceptiu tirar-se de cap dins la mar, tant si era juliol, agost, desembre o febrer. I si algú se´n volia escapolir amb l´excusa que plovia, li argumentava:
-          Millor encara, aixina no vos farà tanta impressió quan hi entreu!
Una volta el vaig veure noquejar un policero d´un sol colp de puny a la galta. Tot, perquè aquest havia pegat un carxot a un xiquet del barri que jugava a boletes en la vorera. Don Heribert ho va vore i baixà la costera de l´ermita fet una bala. Amb les mans s´arromangava les sotanes per no entrebancar-se i caure. Simultàniament a la trompada, recorde que li va amollar:
-          Ara t´apanyaré jo a tu, so tio criminal! No li tornaràs a posar la mà damunt a cap xiquet en ta vida!
No, a fe: amb una advertència tan expiditiva com aquella ni Herodes no s´hi hauria atrevit!
[…]
Quan començà a perpetrar-se la més salvatge construcció de gratacels en el barri de Sant Antoni, les autoritats municipals, seguint els dictats dels constructors, van fet tot el possible perquè don Heribert fóra traslladat a un altre poble. No li perdonaven que en una homilia haguera judicat, sense pèls en la llengua, les expropiacions forçoses a uns llauradors, seguides d´unes especulacions de sòl desacaradíssimes. Les altes instàncies eclesiàstiques van atendre la petició: els capellans no s´havien de clavar en política. Ningú no podia clavar-se en política!
La caravana de cotxes i d´autocars que es va organitzar el dia del trasllat de don Heribert cap el seu nou destí marcà una fita sense precedents en aquesta classe d´assumptes en la història del nostre poble.


Aveno

La infantesa és, per damunt de tot, un temps de descobriments. Que en la major part de les ocasions resulten màgics, captivadors. Però, n´hi ha d´altres que no ho són tant. Una d´eixes descobertes que trasbalsen aquella edat de la innocència, i resulten molt tristes i colpidores per a qualsevol xiquet, és la de la pobresa. També per als xiquets dels anys 60, que encara que no eren temps d´ostentació, i no ens hi podíem permetre massa luxes, a la majoria no ens faltava el justet per viure. I fins i tot, els nostres pares foren una generació que, amb el seu treball, van possibilitar que els seus fills tingueren la possibilitat d´aspirar a un futur millor al seu. Manel ens presenta aquesta descoberta de la pobresa a través d´un personatge ben entranyable, Aveno, un cantant frustrat d´òpera, d´aquells que no ha estat especialment tocat per la fortuna. Dins d´aquest gran exercici de memòria que són les tres novel·les de Manel, aquesta narració acaba amb un exercici de memòria també, l´evocació per part d´Aveno d´una nit de passió amorosa d´aquelles que es recorden tota la vida.





[…] Més avant la vaig tornar a veure amb el seu rostre més descarnat, la pobresa. Era una nit d´estiu i devien ser les deu o així. Jo anava amb bicicleta de Sant Antoni cap a la vila pel carrer de la Mar. Ell, Aveno, era a la porta d´una casa mirant i escoltant la sarsuela que feien en la televisió. Ell, que tota la seua vida era la sarsuela, i allí estava, plantat a la porta com un gos, sense que ningú no li diguera:
-          Passe avant, bon home, i prenga cadira.
Ell, que tota la seua vida havia sigut la sarsuela, no tenia prou diners per a comprar-se un televisor i veure-la a gust en casa. Al poble, els germans Radion en fabricaven de molt bons i barats, i es podien pagar a terminis.
En l´època que rememore, ell devia tenir cinquanta-cinc anys. Molt rabassut i prou rodanxó, tenia les faccions de cara un poc estranyes. Et feia pensar en un pallasso de circ. O molt m´equivoque, o es depilava les celles i s´hi donava forma, com també devia pintar-se pels voltants dels ulls. A més a més, era un gran bromista: tenia una baralla de cartes que t´agafava el corrent elèctric quan les tocaves.
Havia sigut cantant líric. Tenia una veu tan prodigiosa que, quan actuava a la plaça de bous de València, no li calia micròfon perquè se´l sentia perfectament des del carrer. Però representava l´handicap de l´alçària, de la poca alçària, i només li oferien papers secundaris, principalment de còmic. Fins que se´n va fartar…
Llavors ell i la dona llogaren una planta baixa ací i obriren una paradeta on, a banda de petites joguines de plàstic i llepolies, venien granissat de llima i canviaven novel·les i colorins. Eren molt bones persones, però tenien molt poca parròquia i passaven privacions. El fet de no ser del poble, la malfiança crònica vers el foraster, devia ser determinant en aquest aspecte, crec.
Aveno provà sort en un altre ofici. Com que estava tan acostumat a vetlar, es llogà de vigilant nocturn a Casa Mengual, on en poc de temps havien entrat a furtar quatre vegades. El senyor Mengual aparcava el cotxe tan a prop de la botiga com podia i Aveno s´hi quedava tota la nit a dins del vehicle. La seua missió era cridar ben fort, per atraure l´atenció dels policeros i despertar el veïnat, si veia que algú intentava forçar de nou la porta de la botiga.

Aveno mirava la diva des del bancalet i no podia evitar que se li escaparen les llàgrimes d´emoció. Ella, rica i famosa, bella entre les més belles, la de la veu d´àngel i cos escultural, que trencava els cors al seu pas. La desdenyosa més gran de la història de l´amor.
Aveno mirava la diva des del bancalet i ara li queien llàgrimes com els punys.
Aveno, nerviós, mirava i escoltava la diva des del bancalet i se li feia un nuc a la gola. Amb la mirada borrosa per la pel·lícula de llàgrimes, evocava aquella nit capritxosa que li va conéixer tots els secrets del cor i del cos, tots, a la diva divina. I li va arrancar els crits més estridents, les notes a què ella no havia pogut arribar mai dalt un escenari; a sota d´ell, el ser més minúscul, insignificant i miserable de la Terra.
El vendria per un milió, el Record?



El Marqueset

Una d´aquelles petites coses que poblaren la nostra infantesa foren els instruments de treball d´un dels personatges més populars d´aquella època. En concret, un cavallet i un raspall d´enllustrar sabates. Perquè eixe era l´ofici del següent protagonista, enllustrador de sabates. I sens dubte,  aquell bon home era una de les persones que més ens fascinava als xiquets de la Cullera d´aquells temps. Com bé diu el xiquet protagonista: “on el veia em parava per presenciar la seua actuació. Allí, mirant-lo les hores em passaven volant”. Era el Marqueset, un dels personatges que li donaven més color i vida a les places i carrers del nostre poble.  I el feien més familiar i acollidor. I com molt sàviament diu també el xiquet protagonista: “És una llàstima que ja no queden homes així”.


De totes les maneres, per a mans hàbils, el que se´n diu hàbils, però hàbils de veres, les del Marquesito, (“el Marqueset”, al poble del costat, ¡veges tu!). “¡La ignorància corre més que l´electricitat!”, filosofava sovintment referint-se als seus cunyats. Però molt cucament es callava que ell encara havia corregut molt més quan aquells se li havien presentat, faca en mà, disposats a fer-li la pell o com a mínim a capar-lo.
La seua llengua materna era la castellana, i en ella s´expressava habitualment. Açò, més el fet de començar a contar sobre el seu origen noble i no trobar-hi mai aturador, va fer que algú del poble li traguera el malnom del Marquesito, i Marquesito se li quedà; fins a l´extrem que no trobaves ningú que sabera o recordara el seu nom de fonts.
El seu germà Pantaleón també tenia un renom, Rock Hudson, i era l´home més lleig  del País Valencià i part de l´estranger. Havia estat fins i tot subcampió en un concurs internacional de lletjos celebrat a Marsella. ¡Com devia ser el guanyador, rediantre! Agraciat amb uns morros de por, tant per gruixuts com per allargats, sobretot el de baix, era geperut, tenia un muscle més alt que l´altre i els seus ulls, apagats i tristots, miraven més estràbic que l´hòstia. Tocava l´acordió d´oïda en moltes festes populars; sempre d´esquena al públic, però, ja que en cas contrari les xicones balladores es posaven nervioses de veure-li la cara i no s´estrenyien gens als seus nòvios. Igualment li havia succeït en la seua joventut quan feia de vocalista en el cor parroquial, que hagué de deixar-s´ho perquè les feligreses més impressionables creien veure-hi el mateix Belcebú encarnat. Pantaleón-Hudson es guanyava les garrofes exercint el mateix treball que el seu germà: enllustrador de sabates. I cada vegada que es referia a ell, deia reverencialment: “El meu germà, el Marqués”.
Sí. El Marqués de la Cova Redona. Almenys en un indret d´aquests va ser on va viure només aplegar al poble i casar-se amb la gitana Isabel Pantojo, en una cova la mar d´espaiosa –nou metres quadrats- i ben situada: ¡justament enfront del cementeri! Oh!, i encara per poc temps, ja que al segon avortament natural de la dona els seus cunyats li van posar el coet al cul. Donaren l´excusa que el Marquesito tenia la semença verinosa i que ells no podien quedar-se plegats de braços mentre a poc a poc els assassinava la germana.
“¡Si la meua família –todos hidalgos, naturalmente- s´ha criat amb moniatos, amb tones de moniatos! ¿Com puc tindre jo la semença verinosa? ¡Com! ¡Més dolça que la mel, la tinc!”, protestava ell per la injustícia, però ja no hi havia res a fer: els Pantojos l´havien divorciat inapel·lablement i eterna. Podia donar gràcies de contar-la…
El Marquesito era alt i espigat, de pell molt bruna. Tenia els cabells llisos; se´ls pentinava cap arrere i s´hi posava brillantina. El seu vestit –sempre duia el mateix, corbata negra inclosa- era vell, però el portava amb una elegància innata; ¡noble, diries! Si donant-li gust a la llengua ja era un virtuós, a l´hora d´efectuar malabarismes amb el raspall no quedava endarrerit: se´l passava pel bescoll, per davall cama, se´l canviava de mà, el tirava enlaire i l´empomava al vol, el feia lliscar, rodant, des del muscle fins a la mà… Per tant, el qui es feia enllustrar les sabates per ell, realitzava una triple i molt profitosa inversió, ja que, si per una banda deixava el calçat  millor que nou, per l´altra tenies número de circ assegurat; i encara quedaven els seus discursos, que, tant per vèrbola com per imaginació, farien envermellir de vergonya, cas que en tinguen, els més llenguallargs i farsants dels nostres parlamentaris actuals.
Jo era un admirador incondicional seu: on el veia, em parava per presenciar-ne l´actuació. Allí, mirant-lo, les hores em passaven volant. És una llàstima que ja no queden homes així.
En els seus últims dies es va aflaquir molt, alhora que el caràcter se li agrejà considerablement: per menys de res s´encenia en flama i treia foc pels queixals. Un capvespre se´l van endur urgentment a València amb una ambulància i ja no el vam veure mai més.


Lectura de   El Marqueset, abril del 2013.



L´Herbesser

I per acabar un dels capítols més reeixits d´aquesta trilogia de la memòria, l´Herbesser. Personatge –magistralment dibuixat per Arinyó- darrere del qual batega la trista, però bella, història d´un amor frustrat, i de les seues conseqüències nefandes. I que , entre altres coses, vé a demostrar com les paraules guarden memòria. De ben segur, que a molta gent en recordar només tres paraules –“tres garbes duro”- se´ls activarà el mecanisme de la memòria i d´immediat se´ls farà present la figura –i la història- entranyable de l´Herbesser.



-¡Tres garbes duro! –anunciava l´herbesser a poqueta nit pels carrers del poble.
I nosaltres, infants satànics, l´escarníem:
-Puja la cassalla, puja l´herba!
Ell, apòstol de la no-violència, es reprimia i feia cas omís de la nostra mala bava.
La seua germana, que era la qui en tenia cura, li va explicar un dia a mon pare l´origen de l´alcoholisme de l´herbesser, que només es feia una copa ja estava borratxo perdut. La causa havia sigut un desengany amorós.
La jove que ell pretenia era d´una família que se les donava d´acomodada. Ell, en canvi, no tenia on caure mort. I això es mirava molt en els pobles abans. I ara. De tota manera, de gana, és ben segur que no se n´haurien mort ni ell, ni ella, ni els fills que haurien pogut tenir. Perquè ric, no ho era, però a treballador no hi havia ningú que li guanyara. A més, era alt i estava fort i sa com un roure.
La xicona també sospirava per ell, però els seus pares no atengueren a raons i van acabar per no deixar-la eixir de casa. Llavors ells mateixos es van encarregar de buscar-li un bon partit. Li van triar el fill d´uns amics, que estava mig bètzol però heretaria fanecades. Aquest xic, el primer dia que la va traure a passejar ja en va demanar formalment la mà. I els pares d´ella, no és que li la van concedir a l´acte, sinó que, a més a més, ja es fixà la data de la boda. No fóra cas que la cosa es refredara i volaren les fanecades.
Quan se´n va assabentar l´Herbesser –així, en majúscula, ja que aquest era el sobrenom amb què el coneixia tot el poble-, es va disgustar tant que es tirà a la beguda. Als pocs mesos ja era alcohòlic.
Tot els  matins de l´any te´l veies, sobri, caranet i ben pentinat, pedalejant en la seua enorme i vella bicicleta. Se n´anava cap al terme a segar herba i fer-ne garbes. A mitjan vesprada tornava al poble i l´ambientava, l´adornava amb el seu reclam sonor:
-Tres garbes duro!
Efectuava unes poques transaccions i se n´entrava al primer bar que trobava. Allí la mamprenia a beure´s una cassalla darrere una altra fins que se li acabaven els diners. De seguida eixia al carrer, prosseguia amb les vendes i repetia el procés tantes vegades com li ho permetien les garbes que portava.
Quan pujaren escandalosament el preu de la cassalla i l´herba començà a escassejar pels perduts del terme, el bon Herbesser hagué de mudar els seus hàbits bevedors. Es comprava una botella de vi negre en alguna tenda, perquè li eixira més barata la festa, i se la bevia assegut al rastell de la vorera. Ah, i de tornar a pujar en bicicleta, ni parlar-ne fins a l´endemà de matí. Se l´enduia a casa a peu, espentant-la.
Freqüentment venia a la meua botiga per comprar-se un paquet de Celtes llargs. Si encara li quedaven diners, pagava. Si no, quedava a deure sense problemes. Ara, això sí: era d´aquella mena de clients que, l´endemà mateix, la primera feina que feia en arreplegar quatre xavos era venir a liquidar-te el deute. Una nit, però, ma mare tenia la mosca darrere l´orella, perquè aquell dia li havia eixit tot al revés i es negà a fiar-li! Redacsa: tant de bo s´ho haguera repensat i no haguera actuat així! Perquè, al pobre home, li va entrar tant de coratge que no se li oblidà mai, i sempre que anava begut i veia ma mare li deia:
-Catalana, que no volgueres fiar-me: ja te´n recordaràs tu de mi, ja! – Cada volta havies de posar més atenció per entendre´l, ja que la llengua se li enredrava.
Alt i espigat, tenia els cabells negres i agraïts, el front solcat d´arrugues. Amb aquella cara de mona trista que se´ls fa, inevitablement, a tots els  borratxos crònics. I nosaltres, infants insensibles i sense consciència, que no sabíem ni volíem saber res de les amargors de la vida, ens ho passàvem d´allò més bé insultant-lo perquè fera gestos d´aquells, tan còmics. Tràgicament còmics.
-Tres garbes duro! Puja la cassalla, puja l´herba!
“Més que per la naixença, s´és bord si es balafia l´heretat patrimoni”, ens ensenyava el poeta. I nosaltres ho érem doblement: per burlar-nos de la desgràcia de l´Herbesser i per no dur-lo en andes. Ja que ell era, al capdavall, l´heretat patrimoni, l´infeliç llegat de tot el poble, que l´havia conduït fins a aquell terrible estat de prostració i misèria.
Un mal dia es va esfumar humilment, sense fer soroll, sense alçar pols ni remolí, com s´escau en persones de la seua condició. I nosaltres, infants idiotes que ens pensàvem que sempre el tindríem a l´abast per poder-lo burxar, ens vam sentir estafats, perquè encara no l´havíem espremut del tot.
Ignore si va tenir un enterrament digne, mal que només hi anara d´acompanyament el retardat que va a tots els del poble. Ignore si el seu cos mort va servir perquè hi feren pràctiques els estudiants de medicina. Ignore això i allò. Ignore moltes coses.


Lectura de   l´Herbesser,  desembre de 2011.


Recital   Paisatge humà a la Cullera dels anys seixanta, 15 de desembre de 2011.



 
Recital   Les nits perfumades, abril del 2013.


http://dai.ly/xo65n0