diumenge, 5 de maig del 2013

Cullerenc de terra endins

La vida no havia sigut massa amable amb José. Nascut al si d´una família amb molts fills i pocs recursos, de ben menut començà a sofrir en pròpia carn les seues estretors. Prompte hagué d´abandonar a contracor la seua terra d´origen, aquell paisatge manxec de tonalitats ocres que tant estimava, en un temps en què no hi havia espai possible per a l´esperança. I com molta altra gent, s´encaminà cap a València, terra de promissió per a bona part dels que somniaven amb una nova llar on construir un futur millor per als seus.




Tots aquests records se li amuntegaven anys després en el calaix de la memòria, mentres el traqueteig del tren que el transportava cap a un nou destí, trencava la calma de les primeres hores matineres i s´obria pas entre la boirina de la marjal. A través de la finestreta d´aquell tren, començava a distingir, als peus d´una muntanya que s´erigia protectora entre les aigües que anegaven els arrossars i la immensitat del cel blau i nítid de la tardor, les primeres cases emblanquinades d´aquell poble costaner on ara la vida els conduïa. Enrere deixava València. No sabent ben bé si aquell era un simple canvi de residència o una fugida del rastre de por i desesperança deixat per una guerra incivil que havia fracturat l´existència de tanta gent. Ell, amb la seua dona i el seu fill, protagonitzaven una més d´una infinitud de petites històries anònimes a les quals aquella tragèdia havia amputat les il·lusions i tantes altres coses. I que ara miraven de refer-se, i d´alçar de nou les seus vides, a pesar que durant anys, més del que mai hagueren imaginat, no podrien desempallagar-se dels ecos del dolor inacabable i gris de la derrota.




El seu primer dia a Cullera, José, home de secà i un tant alié al plaer dels sentits, començà a empapar-se de l´aire mariner d´aquell poble, de les seues olors i perfums, de la sensualitat del paisatge, de la mateixa parla de la gent que percebia amb una fonètica més rica en sonoritats que la de la capital. I anà descobrint que difícilment trobaria cap lloc millor que aquell, per intentar recuperar-li el sabor a la vida fins al darrer dels seus dies. D´uns dies, que com sempre havia fet, els dedicà a treballar de manera abnegada en el seu ofici de forner, fins que la duresa de la feina i l´erosió del pas del temps acabaren per consumir-li l´última de les energies. Així, palplantat permanentment al costat d´aquella boca d´infern en forma de forn de llenya, la seua figura dibuixà durant anys la viva imatge de l´esforç i el sacrifici. Amarat d´una suor que no l´abandonava mai i li remullava fins als pensaments, no parava de traure amb la pala aquell pa esponjós i acabat de coure. Al temps que seguia amb curiositat les converses i confidències de les clientes que portaven a coure les cassoles d´arròs al forn, o qualsevol altre producte culinari de temporada d´aquells que marcaven el ritme de les festes i les estacions. 

A poc a poc, des d´aquell observatori privilegiat enclavat en ple centre de la vila, anà descobrint les virtuts i els defectes més amagats dels cullerots. Les mateixes virtuts i els mateixos defectes que sovint els seus propis habitants no encertaven a vore. Fragments de vida de la gent, amb els seus somnis, alegries, fracassos i sofriments, que anaven modelant davant els ulls de José un paisatge humà que és, al cap i a la fi, el que conforma la vertadera ànima d´una ciutat.



La naturalesa del seu ofici el feia viure a contracorrent. Cada nit, José s´alçava a l´hora en què els seus conciutadans habitaven el més profund dels somnis. Aquella passejada nocturna des del Replà de Sant Antoni, on vivia, fins al cor de la ciutat, era per a ell un tast de llibertat en què deixava volar la imaginació com no ho havia tornat a fer des de menut. Amb especial impaciència, esperava l´arribada del bon temps, quan l´aroma de la flor del taronger inundava l´aire de la nit de Cullera. I endolcia els somnis dels seus moradors en penetrar la seua flaire embriagadora a través de les balconades obertes de les llars. En aquella època de clima amable, José arribava a reconéixer tots i cadascun del sorolls que s´escapaven de l´interior de les cases i que jalonaven el seu recorregut, tot component una mena de simfonia nocturna de repòs i desitjos.




Una nit de Sant Vicent, quan arribà al seu destí en la plaça principal de la vila, una sensació d´eufòria una mica irracional el féu endinsar-se pels carrerons empedrats del casc antic. De seguida, començà a sentir sota els seus peus la catifa de murta que hores abans havia entapissat el pas de la Verge, a qui des d´algunes finestres i balcons homenatjaven amb un pluja de pètals que semblava caure des del mateix cel. Enmig de la penombra de la nit, i mentre seguia l´estela refulgent deixada damunt les llambordes per la cera dels ciris de la processó, descobrí com aquells carrers i places de la Cullera intramurs adquirien per a ell una nova fisonomia desconeguda fins aleshores. Carrer de Baix, Carrer dels Gils, Carrer de la Séquia, dels Horts i de Sant Sebastià, Carrer del Riu, Carrer Nou i del Teatre, placeta de la Sal... Podia sentir una remor de segles, el batec no sols dels cullerencs que hi vivien, sinó el de tots els seus avantpassats, l´esperit dels quals impregnava aquelles pedres dipositàries del temps i de la història. I fou aquella nit de Sant Vicent, en descobrir el seu secret més amagat, quan José sentí més intensament que mai l´abraçada sincera d´aquella ciutat. I aleshores, la va fer seua per sempre.



A mitjan vesprada, baixava al Casinet per fer la partideta diària al xamelo. Li agradava escoltar les històries d´aquells mariners de pell envellida i resseca que cada matí eixien a pescar amb les barques de vela des de la platja de Sant Antoni. Fou així com ell mateix s´afeccionà a la pesca i, només disposava d´una estoneta lliure, es dirigia cap a l´Escollera, canyes al muscle, per aquella platja encara salvatge, d´esveltes dunes i d´ample areny, on els estiuejants dels pobles de la Ribera plantaven els vells barracons de fusta quan venia el bon temps. Mentre pescava, no es cansava mai de contemplar les mil i una combinacions de l´aigua, amb els seus verds canviants i els seus reflexos. Un dia, però, a mesura que s´intensificava el soroll de les ones en rompre contra els esculls, se li desvetlaren aquelles sensacions que creia oblidades per sempre i on encara restava arxivat tot el pitjor dels seus records. I de sobte, es quedà allí, immòbil, amb la mirada perduda. I totes les absències i els buits dolorosos d´aquella maleïda guerra li pujaren de cop i volta, com una convulsió, des del més profund de les entranyes. Com si hagueren estat tot aquell temps fermentant al seu interior. Set dies, amb les seues set nits, estigué amb una febrada d´aqueixes que se t´emporten a l´altre món. A ell, no se l´emportà de miracle, però sí que ho va fer amb l´empremta de rancor i ràbia que, adherida com una segona pell, li havien deixat aquells temps de por, dolor i misèria moral. Des d´aleshores, alliberat d´aquell sentiment estèril de rancúnia, es disposà a viure la resta dels seus dies amarat d´un esperit de concòrdia que s´adeia a la perfecció amb la bonhomia del seu caràcter. Concòrdia que no significava desmemòria, perquè per a tota aquella gent que, com José, no arribaren a jubilar-se mai de les seues idees, l´única derrota terrible i definitiva era la de l´oblit.



Mentrimentres, el temps corria i José començava a sentir com la vida se li esmunyia entre les mans. I en comprovar com els seus néts s´havien fet grans, recordava amb nostàlgia aquells dies d´estiu en què els acompanyava fins a la platja a través del Camí dels porcs. O com entretenia les seues malalties d´infantesa amb el relat de les desventures a la guerra de l´Àfrica, o amb la descripció d´aquella Cullera que un bon dia amanegué coberta per un vel de neu, com si s´haguera escapat d´un conte de Nadal. I mentre els treia per sorpresa caramels de menta de dins les orelles, seguia contant-los aquestes i altres històries en aquella espècie de xapurriau en què s´havia convertit amb el temps una parla com la seua, que es resistia a enllaçar dues paraules seguides en la mateixa llengua. Per a José, el seus néts segellaven l´arrelament definitiu a aquella terra, el seu lligam més ferm amb aquella ciutat. D´una ciutat, que amb el seu creixement desgarrat assistia a la pèrdua de llocs tan entranyables com aquella mena de senat de l´experiència que era el Casinet, l´últim dels seus refugis. Al voltant de José, s´agomobolaven els signes que li anunciaven l´arribada a l´última de les edats de l´existència. En l´hora del balanç, però, sentia la felicitat de qui no ha desitjat més del que la vida li ha donat. I la satisfacció d´haver-se sentit estimat per la gent d´aquell poble, com a home de bé que era per damunt de tot. I ara que estava a punt de ser engolit per la roda del temps, estava convençut que, al costat d´una mar tan dolça com aquella, i amb la companyia dels seus, la mort mai podia ser negra. Allí, en aquell lloc, on un bon dia arribà per a reconciliar-se amb el món i amb la vida. A Cullera, el seu poble d´adopció, el seu poble.


Toni Picazo