dimarts, 30 d’abril del 2013

Batiste


Batiste acumulava els suficients anys com per començar a sentir-se fora dels marges de la pròpia existència. I conscient com era d´haver entrat en les últimes revoltes de la vida, solia entretindre les llargues hores d´insomni en resseguir el dolç rastre deixat pel record d´un temps que no tornarà mai.

Com que les nits acabaven fent-se-li interminables, solia alçar-se del llit abans de l´eixida del sol. Li agradava sentir el silenci de la nit i el despertar del poble a la vida. Aquella matinada, assegut en una cadira de bova al brancal de casa seua, recordà com descobrí l´amor una nit de la Baixà d´un any incert. Encara no havia cessat del tot el repic de campanes que anunciava l´entrada de la Mare de Déu a l´Església, i quan la seua banda atacava en el Mercat els primers compassos de l´Entrà de la murta, una violenta tempesta sobrevingué de sobte. La desbandada fou general i, per resguardar-se del vent i la pluja, Batiste cercà l´aixopluc d´un dels portals del Passeig. L´atzar volgué que allí l´esperara aquella nina de les pigues a qui des de feia temps no li llevava ull. Mentrimentres, la intensitat de la pluja augmentava i el seus cossos, remullats d´aigua, es trobaven a cada instant més junts l´un de l´altre. Fou llavors quan els seus llavis s´uniren i un intens sabor a canella, que ja no l´abandonà de per vida, inundà tota la seua boca.




I al primer amor li seguí el primer desengany. El dia en què li partiren el cor per primera vegada, començà a córrer i no parà fins arribar al Fort. Des d´aleshores, cada cop que la vida el sotmetia a un dels seus naufragis i li arrabasava un bocí més d´innocència, s´encaminava cap aquell mirador privilegiat. Allà dalt, on regia la llei dels sentits, el temps es detenia i els sentiments i la natura es fonien fins a confondre´s. La serenor que l´envaïa amb la contemplació de la bellesa d´aquell paisage l´ajudava a combatre les penes. Tot i que, de lletres, en sabia el justet per manejar-se, estava segur que la poesia devia produir una sensació semblant a allò que ell sentia. A l´hora del crepuscle, emprenia el camí de tornada. Quan arribava al poble, i mentre el cel de la  nit es poblava d´estrelles, Batiste intentava caçar amb la mirada algun estel fugisser per formular un desig que el redimira de la pena. Temps a venir comprendria que, si bé el vel de l´oblit ajuda a cicatritzar les ferides invisibles de l´existència, sempre en quedarà, de cadascuna d´elles, un sollet d´amargor al fons del cor.



L´eixida del sol, que començava ja a donar-li a la cara, el féu entrar en una espècie de plaentera somnolència que el traslladà a aquella platja dels darrers estius de la seua joventut. Amb l´adveniment de l´estiu, rebrotava en tota la seua plenitud la joia de viure. De bon matí, Batiste es dirigia cap a la plaça del Borinot i, des d´allí, iniciava una llarga passejada fins al Far. Caminant per la voreta de la mar, passava pel costat dels tarongers del Racó, pel barranc de Palomes, per l´illa dels Pensaments. Arribat al seu destí, es llançava compulsivament a l´aigua, encara fresca en aquelles hores matineres, des del més alt de les roques. Cada capbussó era com un nou desafiament, com un renàixer a la vida. Un cop esgotades totes les energies, estenia el seu cos atlètic damunt l´arena, al bell mig de la caleta de  ca Borrasca. I començava a somniar despert al ritme del clapoteig de les ones sobre la platja i del seu respirar agitat. D´aqueix respirar, ferm i vigorós, que sembla envoltar els cossos jóvens, i que acaba esvaint-se amb el temps. Molts anys després, recorregué de nou aquest mateix itinerari dalt el cotxe d´un dels seus néts. D´allò que va vore, alguns en deien progrés. Batiste, en canvi, ho sentí  i ho visqué com una profanació. L´embargà el mateix sentiment que tenia quan caminava pel poble i no reconeixia gairebé ninguna de les cares de la gent amb qui es creuava. Aquell ja no era el seu paisatge. La seua mar passava a ser un somni de joventut, una remor llunyana que a penes si es distingia. I aleshores, es juramentà que no hi tornaria mai més. Com a home de paraula que era, no contravingué ni una sola vegada aquesta promesa, però cada vesprada l´enyorança l´arrossegava fins al passeig del riu, per veure l´entrada senyorial de les barques pel Xúquer i ensumar l´olor a salobre i  a algues que transportaven.




El soroll somort i acompasat del motor de les barques, la melangia dels records, el sol implacable de migdia, el feren entrar en un estat de semiinconsciència. Se sentia cansat. Cansat i vell. Vell com aquells arbres centenaris als quals els costa morir. Com aquella bellotera que hi havia a l´antiga entrada del poble per Russafa, i de la qual se´n recordava en vore com els ossos de les mans miraven de travessar la seua pell. En contemplar els solcs del seu rostre que semblaven cisellats amb el mateix llauró amb què clivellava la terra. A aquelles alçades de l´existència, només aspirava a mantindre l´esperit insubornable i la dignitat de qui mai li ha girat la cara als avatars de la vida; a conservar, fins a l´últim moment, obertes de bat a bat les portes del seu cor, com ho estaven les de moltes de les cases de la seua època. A ell, que sempre s´havia valgut per si mateix, només li espaordia que l´apagament irreversible de la vellesa l´abocara a la decrepitud i a convertir-se en un estorb per als altres. No volia, en el darrer instant, fer malbé el llegat més valuós que deixava als seus néts, el d´una mirada que ni el pas del temps havia pogut contaminar. La mirada neta i franca de l´últim supervivent d´una generació que havia aprés a integrar-se de manera sàvia i natural en els cicles del temps i de la vida.



Amb la mateixa puntualitat de tots els dies, un levíssim vent de llebeig començà a bufar i  a refrescar una mica la xafogor de l´ambient. Feia ja una bona estona que Batiste tenia la boca força resseca, amb el mateix regust a cendra dels dies de ressaca. A poc a poc, els ulls se li anaren entelant i el pols començà a apagar-se-li. A poc a poc, l´envaí una sensació de dolça placidesa que l´acompanyà fins al seu últim alé. Va ser en aquell moment quan, des de la cadira de bova on continuava assegut, veié com la seua figura gallarda s´alçava i començava a caminar. Vestit amb el tratge dels diumenges i apuntalat amb el seu millor gaiato, amb l´elegància ancestral i el posat digne de qui ha treballat la terra de sol a sol i l´ha sentida bategar davall els seus peus, emprengué el seu darrer viatge, el de l´adéu definitiu, cap a la partida del Cabeçol.  Allí, des de feia temps, l´esperaven ansiosos els seus amics de gresca de tota la vida. I aleshores, mentre repartien les cartes per jugar-se l´eternitat en una partida al subhastat, començaren a arribar des de la llunyania les notes del seu passodoble preferit, al temps que una intensa olor a canella s´escampava per tots els racons de la vila…

Toni Picazo