Sor Isabel de Villena

Sor Isabel de Villena.

Vida

Isabel de Villena va nàixer a València el 1430. Era filla bastarda del noble i escriptor Enric d´Aragó i Castella, anomenat de Villena. Des de petita es va educar a València en la cort de la reina Maria, esposa d´Alfons el Magnànim i cosina prima seua.

La reina Maria de Castella

El rei Alfons el Magnànim.

La reina Maria de Castella en la seua cort de València.

De ben jove, en concret l´any 1445, ingressà en el convent de la Trinitat de València, fundat per la mateixa reina Maria. Des de l´any 1463 va exercir el càrrec d´abadessa, per a la qual cosa calgué una dispensa especial del papa per la seua condició de filla bastarda.

Vista de la ciutat de València des del convent de la Trinitat.

El pont de la Trinitat amb el convent al fons.

Morí en aquest mateix convent el 1490. Fou una dona molt culta i van tenir un cert prestigi entre els escriptors valencians de l´època, amb els quals no solament mantingué unes bones relacions sinó que també li dedicaren diverses obres.

Jardins de l´interior del convent de la Trinitat.

Vista aèria del convent de la Trinitat, amb el llit del Túria al costat.

El Vita Christi

Només ens ha arribat una obra de sor Isabel de Villena, el Vita Christi, que és una narració de la vida de Jesucrist escrita perquè fóra llegida per les monges del seu convent.

Placa col·locada a l´entrada del convent de la Trinitat i que reprodueix la portada del Vita Christi, en què hi ha Isabel de Villena donant el llibre a les monges del convent.

En la redacció del llibre, Isabel de Villena parteix de les dades que es coneixen tant a través dels evangelis canònics com dels apòcrifs, i supleix en molts casos la manca d´informacions concretes amb elements inventats, que són deguts a la seua prodigiosa informació.

El llibre està estructurat en tres parts i és una vida de Jesucrist centrada en el naixement i la infantesa de la Mare de Déu i de Jesús, i en la passió d´aquest fins a l´assumpció de Maria. La predicació de Jesucrist és objecte d´una atenció molt més reduïda.

Sala del menjador del convent de la Trinitat.

El llibre, en realitat, més que una vida de Crist com diu el títol, podem afirmar que és una vida de Maria, ja que aquesta és la protagonista indiscutible de tot el text. Sembla que tota l´obra està destinada a destacar el paper important de les dones.

En redactar el Vita Christi, Isabel de Villena no pretenia fer tan sols una biografia de Crist, sinó produir un impacte i uns efectes emotius en la gent devota. L´obra pretenia ajudar-los a tenir sempre present la humanitat de Crist en cadascun dels seus actes, a fi de crear una familiaritat total amb ell.

Per això mateix, calia amplificar, interpretar i reinventar el text evangèlic, reconstruint tots els fets de la vida de Jesús que no explicaven els evangelistes, amb la intenció de provocar la compassió, la tendresa i l´amor, considerats com el millor i més ràpid camí per aconseguir la comprensió i el perfeccionament espirituals.

Podem afirmar, doncs, que l´obra d´Isabel de Villena presenta una singularitat molt acusada dins de la lliteratura medieval, perquè no es limita a contar i a imaginar la vida de Jesucrist.

Isabel de Villena, fent entrega de la seua obra a les monges de la Trinitat.

 I és que el Vita Christi de Villena oferia també una veritable consciència de femenitat, una reivindicació quasi feminista de la dignititat de les dones contra els tòpics misògins. S´intenta demostrar el valor moral de la dona, criatura de Déu com l´home, no instrument del diable.

Isabel de Villena tria sempre dels Evangelis els passatges en què les dones figuren com a protagonistes decisives amb la voluntat de presentar-les sempre en una vinculació directa i excepcional amb el mateix Redemptor.

Així, en el Vita Christi, les dones són lloades de manera sistemàtica per Jesús, precisament per la seua amabilitat i la seua pietat, és a dir, per la seua superior caritat i humilitat, virtuts antagòniques de les preteses virtuts masculines.

Des d´aquest punt de vista, el Vita Christi d´Isabel de Villena podria ser considerada una rèplica premeditada a l´Espill de Jaume Roig. Sabem que hi va haver una relació personal entre els dos escriptors: Jaume Roig tenia parents entre les monges que convivien amb Isabel de Villena i, a més, va ser administrador i metge del convent de la Trinitat.

A això cal afegir el fet que Jaume Roig va començar a escriure el seu llibre el 1459; mentre Isabel de Villena va escriure el seu cap al final de la seua vida, una mica abans del 1490 i, per tant, probablement ja coneixia en aquell moment el llibre de Roig.

En definitiva, tant pels contrastos que s´observen entre els dos llibres, com per la relació personal que van mantenir els dos autors, es fa quasi inevitable establir entre aquests dues obres una mena o altra de dependència.

Pel que fa a l´estil del llibre, si una cosa destaca és la senzillesa en l´expressió. Isabel de Villena usa un llenguatge pla i molt entenedor. Aquest fet és fàcilment explicable si tenim en compte que les destinatàries més immediates del llibre eren les monges que estaven sota la seua autoritat en el convent de la Trinitat.

Ja hem dit, que les font bàsiques del Vita Christi són els evangelis, tant els canònics com els apòcrifs, però al llarg del text trobem contínues amplificacions; així, passatges que als evangelis se´ns conten en uns pocs versicles, Isabel de Villena els transforma en un relat format per moltes pàgines.

També destaca per la intimitat i la tendresa (abundància de diminutius) amb què narra moltes de les escenes de la vida de Maria o de Jesucrist. Tota aquesta tendresa i senzillesa contrasta amb la sumptuositat amb què ens descriu la vida al cel, que se´ns mostra com una cort majestuosa.

Com el Senyor, predicant a Jerusalem, va convertir la noble i gran senyora Magdalena, atraent-la cap al seu amor i coneixença
(Cap. CXVII)

Predicant el senyor a Jerusalem, s´esdevingué que hi vivia una senyora, rica hereva, singular en bellesa i gràcia sobre totes les dones de la seua condició. Morts son pare i sa mare, havien deixat grans riqueses i abundància de béns i, tot i tenir un germà i una germana, ella, en qualitat de primogènita, exercia l´autoritat de les propietats.

Veient-se així lliure durant la seua joventut, sense cap persona que la reprengués, tenint la pròpia voluntat per llei, seguia tots els apetits sensuals, no parant atenció sinó en delits i plaers de la seua persona, en vestits luxosos i en novetats. Res d´això li resultava difícil, ja que posseïa diners, i l´abundància de riqueses en persona jove és gran ocasió de pecar, segons testifica Salomó quan diu que la persona rica no està lliure de moltes culpes.

Aquesta senyora era amant de fer grans festes i gales. Tenia cort i estrada a sa casa, on es reunien les dones jóvens enteses en delits i plaers i on es feien festes i convits cada dia. Com que en aquestes coses la bona reputació de les dones no pot mantenir-se sencera, encara que les obres no siguen males, aquestes demostracions no donen sospita de mal, i fan que els malparladors jutgen i condemnen la vida de les persones que es preocupen més de satisfer la seua voluntat desordenada que no de conservar la reputació. I, així, aquesta senyora, de bona classe social, singular en bellesa i riquesa, va veure la seua reputació ràpidament tacada. I la gent menuda, que habitualment s´adelita dient mal de les grans dones per poca cosa que veja, parlava tan profusament d´aquesta senyora, que es deia Maria Magadalena, que ja entre el poble era coneguda com "la dona pecadora". 

Estant aquesta noble Magdalena en fervor de les seues gales, va començar a divulgar-se la gran fama de la predicació del Senyor. Un dia, en presència seua, es va parlar de la gran eloqüència de sa senyoria: de com, sobtadament, les divines paraules de sa Majestat transformaven en bé els cors i les voluntats dels hòmens de mal, i de com feia obres tan meravelloses que tot el món estava meravellat. La dita Magdalena, en oir açò, va sentir un tan gran desig d´escoltar aquest Senyor que va decidir que a l´endemà aniria a la seua predicació.

Arribat el matí, es va llevar amb molt de plaer per anar ràpidament a complir el seu desig. Es va posar a punt tal com en ella era costum, tot llavant-se, perquè fos ben mirada i molt estimada per la gran multitud de gent que seria al sermó. I, eixint de la seua posada a cavall, molt ben acompanyada, arribà al lloc on tota la gent s´havia reunit per escoltar el sermó.

Aquí els qui l´acompanyaven després de descavalcar, feren fer lloc amb molt d´esforç perquè aquesta fos col·locada de les primeres, la qual cosa va provocar que entre la gent es moguera un gran avalot que durant una gran estona no pogueren fer callar. Finalment va seure molt prop de la trona perquè pogués veure i oir el Senyor amb comoditat.

I arribant sa Majestat per predicar i pujant al predicatori, mirà fixament la dita Magdalena amb aquells ulls de clemència, tot llançant-li una sageta d´amor dins el cor. Magdalena, sentint-se així ferida, estava tota alterada, mudant els seus pensaments. I el Senyor, qui eternament l´havia elegida i sabia quant gran i excel·lent havia d´ésser aquesta dona, dirigí tot el sermó a ella, bo i parlant de les grans misericòrdies divines i de com ell havia vingut del cel per reconciliar els pecadors i fixar pau entre el seu Pare etern i ell, tot dient:

- Misericòrdia vull donar i comunicar a les gents, i no vull altre sacrifici sinó d´amor cordial, ja que no he vingut per cridar els qui estudien ésser justs, sinó aquells qui es confessen ésser pecadors i es dolen d´haver ofés el meu Pare. Aquesta és la vertadera penitència a la qual convide els pecadors: que coneguen ses pròpies errades i que de cor les avorrisquen.

Magdalena, oint aquestes coses i sentint-se arrossegada per gràcia singular de la clemència divina, veent-se ja lligada i fermada amb aquella cadena d´amor, la qual com més anava més creixia dins d´ella, abaixà lo ulls a terra, posant-se el ventall davant la cara, i va rompre en llàgrimes, tot dient dins son cor: "Oh, Senyor i Rei de vida! Ja que així em voleu i em demaneu amb tot el vostre poder de requesta, ací em teniu disposada i amb el cor preparat a l´obediència vostra, oferint-vos tota la meua voluntat, dient-vos que maneu vós, Senyor, el que voleu que faça i sereu per mi llargament obeït".

I, creixent la flama d´amor dins ella, acabat el sermó, se´n tornà a casa a peu, no volent ja cavalcar, avorrint de tot cor el que tant solia amar.