dilluns, 18 de març de 2013

Primavera



Aquelles càlides nits de primavera la suau flaire de la flor del taronger embolcallava la vila, la vida, amb la seua tèbia beatitud aromàtica...

Les nits perfumades,  Manel Joan i Arinyó


Com cada mes de març, de manera puntual, i fidel, la primavera arriba a les nostres vides. I com cada any també, serem espectadors privilegiats d´eixe espectacle prodigiós que ens regala la natura, i amb el qual sembla com si la vida, l´esperança, renasquera de nou. Però els cicles de la natura, el pas de les estacions, també ens recorden la inexorabilitat del pas del temps, i de retop la nostra fragilitat, la nostra fugacitat.

En aquesta entrada he recollit un grapat de textos, de poemes, imatges i cançons, que tenen com a motiu principal la primavera. Espere que gaudiu d´ells tant com jo ho he fet en la seua preparació.
     
La Primavera de Botticcelli
LA PRIMAVERA

Qui recorda ja l´hivern, 
quan fins el nas se´t gelava?
Ja està ací la primavera
i el món es desperta i canta.
Ja està ací la primavera,
eixim tots a celebrar-la
perquè ens du el més bell regal:
vida nova i esperança.
Qui recorda ja l´hivern,
aquella tristor gelada?
Vestida amb túnica verda,
esvelta i àgil, descalça,
es posa a ballar i riure
en el mar i en la muntanya.
Tot renaix sota els seus peus
sentint la seua rialla.
Qui recorda ja l´hivern,
aquell fred que se´t menjava?
Obriu portes i finestres,
deixeu-la entrar en la casa,
doneu-li bé de menjar,
trieu-li la millor butaca.
Ja està ací la primavera,
de flor i llum perfumada.
Ja està ací la primavera.
Que es quede, que no se´n vaja!

                                                                                                Marc Granell

Alumna de l´IES Blasco Ibáñez interpretant el poema La Primavera, dins el recital La lluna que riu dedicat a l´obra del poeta Marc Granell.



Retorns

            Fa poc que s´ha acabat el fred. La setmana passada, quan obríem la finestra al matí, encara véiem la rosada sobre l´herba del parc que tenim davant de casa; però el sol ja l´esborrava de seguida, i escampava una llum tèbia, que, cap al migdia, es tornava un assaig de llum de primavera. Els canvis de temperatura, una mica brutals, entre el dia i la nit, deuen desconcertar la saba nova, però no impedeixen que, a poc a poc, les branques es vagin badant i s´omplin de llavors de color que aviat seran flors. Ara els camps de presseguers ja posen en el paisatge grans taques d´un color malva tímid, que de vegades, com avui, es mesclen amb la boirina matinal i sembla que els núvols crepusculars s´hagin ajagut sobre la terra humida. El perfum de primavera és encara fugaç, però quan vinguin les flors de les pomeres i dels perers, el perfum durarà tota la llum del dia, i quan es vagi fent fosc, també s´anirà enfosquint, buscant el perfum negre d´algunes nits primaverals.


            Aquestes coses passen cada any, puntualment, fidelment, i cada any ens sorprenen i ens meravellen, i també ens espanten, perquè la possessió de la bellesa ens fa témer que no la veurem mai més. Tornarà sempre (“jo marxaré –diu el poeta-, i els ocells continuaran cantant”), i la reiteració inexorable de l´espectacle és més prodigiosa que els seus moments culminants. Per això el poeta sent la tristesa del final del seu temps en la continuïtat indiferent de la vida. I per això, suposo, s´ha imposat l´hivern com a símbol de la vellesa, perquè és més consolador que sembli que tot s´acaba quan t´acabes.

            En uns versos que, perquè són tan famosos, de vegades es llegeixen precipitadament, Gustavo Adolfo Bécquer va donar més força a la circumstància personal: Volverán las oscuras golondrinas/ en tu balcón sus nidos a colgar,/ y otra vez con el ala, en sus cristales,/ jugando llamarán;/ pero aquellas que el vuelo refrenaban/ tu hermosura y mi dicha al contemplar;/ aquellas que aprendieron nuestros nombres,/ ésas… ¡no volverán!.



            El poeta, aquí, parla a la tardor o a l´hivern, de la roda de l´estacions i de l´infal·lible retorn de la primavera, però diu també que la primavera seva no tornarà mai més. Quan veig la primera oroneta de l´any, sempre em vénen al cap aquests versos. Aquest matí l´he vista, potser va arribar ahir a la tarda i ha passat la primera nit aquí, sola, exhausta i espantada, sense reconéixer on era, però sabent que havia arribat al seu destí. I com cada any, també, la tristesa i el misteri dels versos han xocat amb l´alegria que em provoca l´aparició de l´ocell. I he pensat en la gràcia poètica de Bécquer, que, durant quasi un segle i mig, ha aconseguit que cada mes de març tornin a la imaginació de milers i milers de persones les oronetes que no tornaran. ¿Era això el que pretenia? ¿Va pensar en els lectors? ¿Pensava només en una lectora? Potser sobretot sentia la punyalada del temps feliç definitivament perdut, que ja fa més mal que l´amenaça de la mort. De jove (Bécquer era molt jove quan va escriure aquesta rima), la felicitat fugaç ens emborratxa i ens pot fer creure que, amb ella, durarem sempre. En canvi, quan envellim, busquem els dies que duren sols, dies que no necessiten ja la intensitat i l´aventura, que no enyorarem. Ja no ens volem permetre el luxe d´estimar-nos més les hores perdudes d´ahir que les incertes de demà.

Pere Rovira



Ocellets de la nit   (Stephen Crane)

Ocellets de la nit,
tenen tant a explicar,
enfilats en filera
se´m queden mirant, d´ullets seriosos,
em parlen de flors que han vist amb afecte,
de prades i arbredes distants,
de pàl·lids arenys al peu de la mar
i brisa que mou el fullam,
l´experiència és ben gran
d´aquests ocellets que arriben de nit.



La dansa de la primavera   (Mª del Mar Bonet) 




La dansa de la Primavera, interpretada per Mª del Mar Bonet.

Febrer m'ha dut la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

Què exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent em portarà,
a dins el cor d'una terra antiga,
o creixeré al fons de la mar.

Febrer m'ha dut la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!



Versió ska del clàssic de Mª del Mar Bonet, a càrrec de l´Orquestra Alternativa.




Sonet 18   (William Shakespeare)

¿Et comparo amb un dia del temps primaveral?
En tu hi ha més bellesa i més comportament:
els bells capolls del maig sovint sacseja el vent,
i a tota primavera li arriba el seu final.

Massa ardent, de vegades, fulgura l´ull del cel
i sovint el seu rostre daurat empal·lideix,
i tot allò que és bell, de bell se n´evadeix
o per l´atzar o bé pel curs del temps cruel.

Però la teva primavera durarà,
guardarà la bellesa com una recompensa, 
i de tenir-te en l´ombra la mort no es vanarà
quan en versos eterns el temps tu puguis vèncer,

mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,
mentre els meus versos visquin i et puguin recrear.




Res no és mesquí   (Joan Salvat-Papasseit)

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s´ullprén
i té delit del bany:
que s´emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l´onada del mar sempre riu,
Primavera d´hivern - Primavera d´estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la nort ni si l´heu demanada.
I si l´heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s´esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.


Res no és mesquí, interpretada per Joan Manel Serrat.







L´Hivern i la Primavera   (Isop)


L´Hivern es mofà de la Primavera i li reprotxà que tan bon punt ella arribava ja ningú no tenia calma, sinó que l´un se n´anava als prats i als boscos perquè li agradava de collir flors i lliris o de fer giravoltar una rosa davant els seus ulls i de posar-se-la als cabells; un altre s´embarcava i, si s´esqueia, travessava el mar per anar a visitar d´altres homes. Ningú ja no s´inquietava pels vents ni per l´aigua de les fortes pluges. "Jo", digué, "m´assemblo a un capitost i a un senyor sobirà, i faig que tothom giri els ulls no pas cap al cel, sinó a baix, cap a la terra, i tingui por i tremoli i es vegi obligat, de vegades, a passar tot el dia a casa resignadament". "Per això", respongué la Primavera, "els homes estan contents d´alliberar-se de tu; mentre que, de mi, fins i tot el nom troben bonic, el més bonic, per Zeus, de tots els noms, de manera que quan sóc fora es recorden de mi i quan arribo senten alegria".


La Primavera, de Vivaldi.




Penyagolosa d´altitud extrema  (Vicent Andrés Estellés)

Penyagolosa d´altitud extrema,
la primavera intacta de rames i flors,
estams de breu primícia de llum, 
temples de voltes fetes per al mite,
mite de culte mai no penetrat,
castell inexpugnable, arbres guerrers,
fortalesa del vent i les ales exteses!

Penyagolosa de la primavera!
Així creixia, voluntat de càntic,
una religió d´arbres i de destrals.
Així creixia, la voluntat del càntic,
una comunitat d´arbres i teuladins,
un monestir de fulles i  brises remoroses,
una religió de rames i d´arrels,
el dogma irrefutable de la saba,
la benedicció, urbi et orbi, del vent.


Vista del Penyagolosa


Alacant   (Vicent Andrés Estellés)

Els ametlers florits, la primavera, 
que ja és aquí, com tocant a la mà,
Ametlers d´Alacant, més bé emblemàtics,
els bancals d´Alacant, cap a la mar.

Ametlers d´Alacant, els rams de noces.
Jo ho vull tot blanc, tot blanc. Tota de blanc.
Els ametlers marcits, de la vesprada.
Abans de les catàstrofes augustes.

Els ametlers florits, els fils de randa.
Dibuixos de coixí de novençana,
cuixes obertes, grutes intimíssimes,
cales d´amor i afany, d´il·lusió.
Entreu vaixells, carregaments de sucre.
Entreu vaixells, fins que arribeu al ventre.


Ametlers en flor a la Torre de les Maçanes, Alacant.



La Primavera, interpretada per Dani Flaco.







Primavera serena   (Georg Trakl)

I

Al rierol, que va fluint pel guaret groc,
s´hi veu encara el jonc sec de l´any darrer.
Per la grisor s´esquitllen sons meravellosos,
bufa i s´hi perd un alé de femta càlida.

Als salzes suaument es gronxen gats al vent,
el seu trist cant entona en somnis un soldat.
D´un tros de prada ve un xiulet dispers i lànguid,
s´alça un infant amb uns contorns suaus i dolços.

Hi ha allí els bedolls, la negra mata d´esbarzer,
també amb el fum fugen imatges que es disipen.
Verda claror germina i se´n podreixen d´altres
i entre les joves mates d´all repten gripaus.



2

T´estimo fidelment, rústega bugadera.
Encara el flux del cel porta l´àuria càrrega.
Un peixet centelleja en passar i s´esvaneix;
una cara de cera s´escorre enmig dels verns.

Als jardins cauen sons llargs i lents de campanes,
un ocellet refila com si hagués enfollit.
El tendre gran s´esponja lleument i extasiat
i encara les abelles fan aplec amb greu zel.

Vine ara amor a l´home cansat del seu treball!
A la seva cabanya cau un raig de llum tèbia.
El bosc brolla entremig del vespre esquerp i lívid.
I espeteguen alegres rebolls de tant en tant.




Primavera     (Henry Howard, comte de Surrey)

Aquest dolç temps, que esclata de capolls i poncellam,
amb mantell verd ha cobert el turó i la vall nua.
El rossinyol amb nou plomatge canta el seu reclam;
i la tortuga el seu company amb el seu conte afua.
Ja és estiu, a totes les fonts un doll d´aigua raja.
El cervató la testa bella ha penjat a la tanca;
l´isard l´abric d´hivern entre matolls d´amagar assaja;
suren els peixos amb noves escates de lluor blanca;
i l´escurçó s´espellussa i muda tota la pell;
el bon falciot empaita ràpid les mosques petites;
l´abella tresca i prepara la mel en son garbell;
l´hivern és mort, que feia de les flors beutats contrites.
I veig, així, com entre tantes coses agradoses
decau la cura; sols mes tristors, però, són més penoses.



La consagració de la primavera, d´Igor Stravinsky.











LES NITS PERFUMADES

            Arribarà Na Desconeguda udolant. Terrorífica, rondarà la casa esperant el moment sublim en què et cisellarà la gola amb el seu raor de foc letal. I tu saps, fa moltíssims anys que ho saps, quin serà el record de la infantesa que et revindrà en l´últim segon de consciència, a mode de plena i completa recapitulació.

            Aquelles càlides nits de primavera, la suau flaire de la flor del taronger embolcallava la vila, la vida, amb la seua tèbia beatitud aromàtica. Ton pare, ta mare i tu caminàveu de la botiga al pis, una distància inferior als cinquanta metres; just cobrir un curt tram del carrer de la Séquia i travessar mitja plaça de l´Ajuntament.

            La mare solia portar un cabàs amb queviures i alguna peça de roba a mig cosir. El pare duia la capsa de cigars havans de luxe. Tu anaves amb les mans buides, despreocupat, lliure de cabòries. En fi, una petició sí que exterioritzaves dia sí i dia també: maldaves per ser el portador dels xavos. Però la resposta era sempre negativa:
-          Encara ets massa menut i et podrien caure!

El certs és que una nit van tastar les llambordes, aquelles dringadisses i esmunyedisses monedes de totes les mides i valors, i us passàreu bella estona recollint-les. Oli al cresol: sense que no ho hagueres de tornar a demanar, a partir d´aquell moment vas ser l´únic i exclusiu encarregat de transportar-les. I a plena satisfacció de tothom: no et van caure mai.

Abans d´entrar a la finca, era com si alenàreu tots tres alhora amb més intensitat.
-          Ah!
-          Ai! –sospiraven a cor els estels mentre us clucaven l´ullet.

A manca de Túnel del Temps per a retornar-hi, Goig Suprem, si més no reviure´n i eternitzar-ne el Record.

Aquella càlida nit de primavera en què ma mare em va dir que l´acompanyara al terrat per recollir la roba estesa, el perfum de la flor del taronger embolcallava la vila, la vida, amb la seua tèbia beatitud aromàtica.
Manel Joan i Arinyó


Pepa Juan interpreta el text Les nits perfumades durant el recital de Paisatge humà en la Cullera dels anys 60, basat en textos del cicle de la Literatura de la memòria de Manel Joan i Arinyó.


Primavera, de Carlos Santana.


Temps de festa

            Com cada any, amb l´arribada de l´abril, la nostra festa gran recupera els escenaris de sempre, al temps que l´aroma del record impregna els sentits del veïnat. Mentre els colors d´una primavera galopant esclaten a tort i a dret, i la seua sentor ens trasbalsa una mica a tots, les festes majors assenyalen la culminació del nostre particular periple fester –falles i pasqua completen la trilogia-. Amb la represa de la litúrgia de la festa, sembla com si el temps es suspengués i rebrotés en estat pur el caràcter més ocult i autèntic del nostre poble.

            Com cada any, també, la jovenalla s´ensenyoreja dels carrers de la vila i la resta dels que ens trobem a l´altra vorera de l´edat rescatem, d´entre els plecs de la memòria, aquelles imatges i sensacions que un dia modificaren el decurs de la nostra vida. Des de la talaia de la distància generacional, contemplem amb enyorança com noves colles de jóvens es disposen a envair els acollidors carrers del Raval; a conjurar amb mil i una disfresses l´aspecte cada vegada més impersonal del nostre centre urbà; o a descobrir, a trenc d´alba, com pot ser de bonic, vora mar, el traspàs de la nit al dia, mentre la línia que traça l´epicentre de la nit més bella de l´any, teixeix de tots els blaus possibles el fons d´una infinitud d´ulls de vidre.



            La festa és, sobretot, regne de joventut, territori de prodigis d´adolescents convertits en caçadors d´instants de felicitat i glòria. Abocats a la barra de l´últim abeurador de moda, esperen ansiosos que algú els robe el cor, mentre deixen d´escrutar per uns dies l´esdevenidor d´una joventut  predestinada a la resignació de qui coneix la inutilitat d´ambicionar l´impossible. Enmig d´un paisatge de contractes basura i precarietat laboral, que bloqueja i retarda la seua inserció adulta, viure el present amb intensitat i participar de manera activa de la festa també poden constituir noves formes de rebel·lia enfront de la realitat d´un poble perplex, que no se sap ben bé cap a on s´encamina, i d´una societat desorientada, que massa sovint sembla haver claudicat a l´hora d´oferir-los expectatives de futur. Jóvens que, a més, es miren, descreguts i amb un jusitificat escepticisme, la biografia atapeïda de renúncies d´aquelles altres generacions que un dia volgueren canviar el món. És temps de festa, però, i una bona ocasió per tant per combatre aquest fatalisme que subjau pertot arreu. I també és temps per a l´esperança, quan contemplem com l´energia encomanadissa d´una part significativa d´aquesta joventut i les seues ganes d´endur-se la vida per davant, poden convertir-se en una bona arma per fer front a la complexitat dels problemes de l´avui i del demà.

            Mentrestant, la festa continua i es renoven els seus protagonistes. I aquells que, ja fa algun temps, abandonaren la primera línia del combat, i als quals la il·lusió se´ls escapa pels descosits de l´ànima, reviuran antics episodis de vi i roses, per  tal de véncer el desvaliment que se sent en veure com fuig el temps. I mentre els records s´agombolen en la seua ment, intentaran atrapar, de manera furtiva, en algun gest, en algun somriure, el perfil d´aquell adolescent que foren, i que mai no els ha abandonat per complet. En un temps en què créiem, ingenus de nosaltres, que tot era possible i que la vida s´havia de veure d´un sol glop.

Antoni Picazo i Jover



La Primavera, interpretat per Manu Chao.



El País(atge) sense límits

N´hi ha camins pels quals hom no es cansa mai de passar. Anys i anys recorrent les mateixes dreceres, i sempre s´hi troba quelcom de nou. Són camins privilegiats, no camins qualssevol. Camins que travessen paratges inscrits en l´ànima. Quan s´avança per ells, el paisatge divisat es transforma en paisatge viscut. No hi ha moment, ni tan sols el més abstret, en què puguem oblidar-nos del que ens envolta i viure només la realitat interior. Perquè, dins d´aquestos àmbits, la realitat interior és també la realitat exterior. Vivim en el paisatge com el paisatge viu en nosaltres. Potser, allò que diguem ànima no siga molt més que la permanència al llarg dels anys d´alguns paisatges en el nostre interior.

Un poeta alemany, Rilke, va escriure: "la meua pàtria és la meua infància". No hi ha, segurament, una definició més bella del concepte pàtria. Allò passat, allò irremeiablement deixat enrera, allò que sembla hem perdut per sempre i que només amb la memòria podem, imperfectament, recuperar, això és la pàtria. La memòria seria l´únic recurs, l´últim reducte, per a poder saber, sentir, el que som i d´on venim. Però, només és la memòria? No queda res més d´allò que vàrem ser i vàrem viure? La infància, el temps dels grans descobriments, l´època dels més profunds contactes amb el món, ens marca per a sempre. I, d´entre els descobriments, un dels més importants és el dels camins que travessen paratges que tenen ànima. Alguns dels paisatges de la nostra infància són molt més que paisatges: són la matèria de què estem fets per dins, són la nostra pàtria. Aquestos paisatges són l´altra manera de recuperar allò que som. Per això, quan els travessem, sentim que estem creuant una part de nosaltres mateixos.



D´entre tots els paisatges de la meua ànima, de la meua infància, del meu país, n´hi ha un que s´ha integrat en mi, o en el que jo m´he integrat, fins a tal punt que, a força de reflexar-se en els meus ulls quan el mire, ara ja viu en els meus ulls, i es reflexa en ells de forma permanent, àdhuc quan no el mire. És aquesta extensió immensa de terra plana i inundable que ens envolta, els camps d´arròs, la partida. Extensió sense límits que diríem, com la mar, infinita. Terra per on van passar els cicles de la natura i els del camp en una simbiosi quasi mística, que fa canviar els colors i els elements amb el pas de les estacions i ens recorda que el món és una realitat en permanent canvi i en permanent retorn. No hi ha, pe ra mi, un altre paisatge que, com aquest, puga representar d´una forma tan profunda el meu esperit, i l´esperit del meu poble. Altres llocs, altres paratges poden formar també part de mi, de nosaltres, però cap d´ells no és tan únic, tan absolut, tan perfecte.


Un país sense límits. Un país quasi sempre boirós, on la línia de l´horitzó es perd entre muntanyes d´aparença irreal i pobles quasi imaginaris. Un país de vegades aquàtic, on es reflexa el cel amb tots els matisos del blau, des del més seré i profund al gris i agitat de la tempesta. Un país de vegades sec, amb núvols de pols arrossegats per ventades inclements. Un país excepcionalment verd, que et fa sentir la força de la vida i el poder del treball humà per a invocar-la. Un país finalment, daurat, dubtós entre la serenitat de la certesa del fruit i la inquietud per la possibilitat sempre present de la catàstrofe. Paisatge canviant, país etern...
Francesc Garcia Donet



Ermita dels Sant de la pedra, amb la partida de Cullera al fons.




Cançó 7ª en colors   (Pau Riba)

Cançó 7ª en colors, interpretada per Mazoni.

Ha plogut sobre el meu cap
i ha crescut herba molt fresca
i he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s'hi han fet flors
com si jo fos una gerra
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra.


Fixa't jo, quin cap més verd

quina enveja, quina enveja!

papallones i ocellets

s'hi posen, i les abelles
Fixa't jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!



El vent m'ha dut grans de blat

i com que ja és primavera

les espigues s'han llevat

per damunt dels brins de l'herba
i han cobert les flors del foc
car també han crescut roselles
i per fer-me un cap tot d'or
el sol m'ha pansit la gespa.



Fixa't jo, quin cap més groc

quina enveja, quina enveja!

papallones i ocellots

s'hi posen, i les abelles
Fixa't jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!



L'estiu m'ha dut la calor

i ha arribat el temps de sega

he anat a cal segador

«—Vinc perquè em segueu la testa
podeu segar tot el blat
però per res ni una rosella»
i he sortit al carrer gran
amb la testa ben vermella.



Fixa't jo, quin cap vermell

quina enveja, quina enveja!

papallones, grans ocells

s'hi posen, i les abelles.
Fixa't jo, quin cap vermell
quina enveja, quina enveja!
Oh, quina enveja em tens!
Oh, quina enveja em tens!



Les roselles s'han pansit

la tardor no té donzelles

i els meus cabells blancs i fins

m'han omplert de nou la testa
l'hivern m'ha cobert de neu
m'ha robat les flors i l'herba
i el fred m'ha fet presoner
amb el cap blanc com la pedra.



Fixa't jo, quin cap més blanc

quina enveja, quina enveja!

ni papallones ni ocells

s'hi posen, ni les abelles
On és la pluja, on és?
On és el blat, on és l'herba?



FI.

dissabte, 9 de març de 2013

Sor Isabel de Villena

Sor Isabel de Villena.


Vida

Isabel de Villena va nàixer a València el 1430. Era filla bastarda del noble i escriptor Enric d´Aragó i Castella, anomenat de Villena. Des de petita es va educar a València en la cort de la reina Maria, esposa d´Alfons el Magnànim i cosina prima seua.



La reina Maria de Castella


El rei Alfons el Magnànim.


La reina Maria de Castella en la seua cort de València.



De ben jove, en concret l´any 1445, ingressà en el convent de la Trinitat de València, fundat per la mateixa reina Maria. Des de l´any 1463 va exercir el càrrec d´abadessa, per a la qual cosa calgué una dispensa especial del papa per la seua condició de filla bastarda.


Vista de la ciutat de València des del convent de la Trinitat.



El pont de la Trinitat amb el convent al fons.



Morí en aquest mateix convent el 1490. Fou una dona molt culta i van tenir un cert prestigi entre els escriptors valencians de l´època, amb els quals no solament mantingué unes bones relacions sinó que també li dedicaren diverses obres.



Jardins de l´interior del convent de la Trinitat.



Vista aèria del convent de la Trinitat, amb el llit del Túria al costat.



El Vita Christi

Només ens ha arribat una obra de sor Isabel de Villena, el Vita Christi, que és una narració de la vida de Jesucrist escrita perquè fóra llegida per les monges del seu convent.



Placa col·locada a l´entrada del convent de la Trinitat i que reprodueix la portada del Vita Christi, en què hi ha Isabel de Villena donant el llibre a les monges del convent.


En la redacció del llibre, Isabel de Villena parteix de les dades que es coneixen tant a través dels evangelis canònics com dels apòcrifs, i supleix en molts casos la manca d´informacions concretes amb elements inventats, que són deguts a la seua prodigiosa informació.

El llibre està estructurat en tres parts i és una vida de Jesucrist centrada en el naixement i la infantesa de la Mare de Déu i de Jesús, i en la passió d´aquest fins a l´assumpció de Maria. La predicació de Jesucrist és objecte d´una atenció molt més reduïda.



Sala del menjador del convent de la Trinitat.


El llibre, en realitat, més que una vida de Crist com diu el títol, podem afirmar que és una vida de Maria, ja que aquesta és la protagonista indiscutible de tot el text. Sembla que tota l´obra està destinada a destacar el paper important de les dones.






En redactar el Vita Christi, Isabel de Villena no pretenia fer tan sols una biografia de Crist, sinó produir un impacte i uns efectes emotius en la gent devota. L´obra pretenia ajudar-los a tenir sempre present la humanitat de Crist en cadascun dels seus actes, a fi de crear una familiaritat total amb ell.

Per això mateix, calia amplificar, interpretar i reinventar el text evangèlic, reconstruint tots els fets de la vida de Jesús que no explicaven els evangelistes, amb la intenció de provocar la compassió, la tendresa i l´amor, considerats com el millor i més ràpid camí per aconseguir la comprensió i el perfeccionament espirituals.






Podem afirmar, doncs, que l´obra d´Isabel de Villena presenta una singularitat molt acusada dins de la lliteratura medieval, perquè no es limita a contar i a imaginar la vida de Jesucrist.



Isabel de Villena, fent entrega de la seua obra a les monges de la Trinitat.



 I és que el Vita Christi de Villena oferia també una veritable consciència de femenitat, una reivindicació quasi feminista de la dignititat de les dones contra els tòpics misògins. S´intenta demostrar el valor moral de la dona, criatura de Déu com l´home, no instrument del diable.

Isabel de Villena tria sempre dels Evangelis els passatges en què les dones figuren com a protagonistes decisives amb la voluntat de presentar-les sempre en una vinculació directa i excepcional amb el mateix Redemptor.

Així, en el Vita Christi, les dones són lloades de manera sistemàtica per Jesús, precisament per la seua amabilitat i la seua pietat, és a dir, per la seua superior caritat i humilitat, virtuts antagòniques de les preteses virtuts masculines.






Des d´aquest punt de vista, el Vita Christi d´Isabel de Villena podria ser considerada una rèplica premeditada a l´Espill de Jaume Roig. Sabem que hi va haver una relació personal entre els dos escriptors: Jaume Roig tenia parents entre les monges que convivien amb Isabel de Villena i, a més, va ser administrador i metge del convent de la Trinitat.

A això cal afegir el fet que Jaume Roig va començar a escriure el seu llibre el 1459; mentre Isabel de Villena va escriure el seu cap al final de la seua vida, una mica abans del 1490 i, per tant, probablement ja coneixia en aquell moment el llibre de Roig.

En definitiva, tant pels contrastos que s´observen entre els dos llibres, com per la relació personal que van mantenir els dos autors, es fa quasi inevitable establir entre aquests dues obres una mena o altra de dependència.






Pel que fa a l´estil del llibre, si una cosa destaca és la senzillesa en l´expressió. Isabel de Villena usa un llenguatge pla i molt entenedor. Aquest fet és fàcilment explicable si tenim en compte que les destinatàries més immediates del llibre eren les monges que estaven sota la seua autoritat en el convent de la Trinitat.







Ja hem dit, que les font bàsiques del Vita Christi són els evangelis, tant els canònics com els apòcrifs, però al llarg del text trobem contínues amplificacions; així, passatges que als evangelis se´ns conten en uns pocs versicles, Isabel de Villena els transforma en un relat format per moltes pàgines.

També destaca per la intimitat i la tendresa (abundància de diminutius) amb què narra moltes de les escenes de la vida de Maria o de Jesucrist. Tota aquesta tendresa i senzillesa contrasta amb la sumptuositat amb què ens descriu la vida al cel, que se´ns mostra com una cort majestuosa.








Com el Senyor, predicant a Jerusalem, va convertir la noble i gran senyora Magdalena, atraent-la cap al seu amor i coneixença
(Cap. CXVII)


Predicant el senyor a Jerusalem, s´esdevingué que hi vivia una senyora, rica hereva, singular en bellesa i gràcia sobre totes les dones de la seua condició. Morts son pare i sa mare, havien deixat grans riqueses i abundància de béns i, tot i tenir un germà i una germana, ella, en qualitat de primogènita, exercia l´autoritat de les propietats.

Veient-se així lliure durant la seua joventut, sense cap persona que la reprengués, tenint la pròpia voluntat per llei, seguia tots els apetits sensuals, no parant atenció sinó en delits i plaers de la seua persona, en vestits luxosos i en novetats. Res d´això li resultava difícil, ja que posseïa diners, i l´abundància de riqueses en persona jove és gran ocasió de pecar, segons testifica Salomó quan diu que la persona rica no està lliure de moltes culpes.

Aquesta senyora era amant de fer grans festes i gales. Tenia cort i estrada a sa casa, on es reunien les dones jóvens enteses en delits i plaers i on es feien festes i convits cada dia. Com que en aquestes coses la bona reputació de les dones no pot mantenir-se sencera, encara que les obres no siguen males, aquestes demostracions no donen sospita de mal, i fan que els malparladors jutgen i condemnen la vida de les persones que es preocupen més de satisfer la seua voluntat desordenada que no de conservar la reputació. I, així, aquesta senyora, de bona classe social, singular en bellesa i riquesa, va veure la seua reputació ràpidament tacada. I la gent menuda, que habitualment s´adelita dient mal de les grans dones per poca cosa que veja, parlava tan profusament d´aquesta senyora, que es deia Maria Magadalena, que ja entre el poble era coneguda com "la dona pecadora". 

Estant aquesta noble Magdalena en fervor de les seues gales, va començar a divulgar-se la gran fama de la predicació del Senyor. Un dia, en presència seua, es va parlar de la gran eloqüència de sa senyoria: de com, sobtadament, les divines paraules de sa Majestat transformaven en bé els cors i les voluntats dels hòmens de mal, i de com feia obres tan meravelloses que tot el món estava meravellat. La dita Magdalena, en oir açò, va sentir un tan gran desig d´escoltar aquest Senyor que va decidir que a l´endemà aniria a la seua predicació.

Arribat el matí, es va llevar amb molt de plaer per anar ràpidament a complir el seu desig. Es va posar a punt tal com en ella era costum, tot llavant-se, perquè fos ben mirada i molt estimada per la gran multitud de gent que seria al sermó. I, eixint de la seua posada a cavall, molt ben acompanyada, arribà al lloc on tota la gent s´havia reunit per escoltar el sermó.

Aquí els qui l´acompanyaven després de descavalcar, feren fer lloc amb molt d´esforç perquè aquesta fos col·locada de les primeres, la qual cosa va provocar que entre la gent es moguera un gran avalot que durant una gran estona no pogueren fer callar. Finalment va seure molt prop de la trona perquè pogués veure i oir el Senyor amb comoditat.





I arribant sa Majestat per predicar i pujant al predicatori, mirà fixament la dita Magdalena amb aquells ulls de clemència, tot llançant-li una sageta d´amor dins el cor. Magdalena, sentint-se així ferida, estava tota alterada, mudant els seus pensaments. I el Senyor, qui eternament l´havia elegida i sabia quant gran i excel·lent havia d´ésser aquesta dona, dirigí tot el sermó a ella, bo i parlant de les grans misericòrdies divines i de com ell havia vingut del cel per reconciliar els pecadors i fixar pau entre el seu Pare etern i ell, tot dient:

- Misericòrdia vull donar i comunicar a les gents, i no vull altre sacrifici sinó d´amor cordial, ja que no he vingut per cridar els qui estudien ésser justs, sinó aquells qui es confessen ésser pecadors i es dolen d´haver ofés el meu Pare. Aquesta és la vertadera penitència a la qual convide els pecadors: que coneguen ses pròpies errades i que de cor les avorrisquen.

Magdalena, oint aquestes coses i sentint-se arrossegada per gràcia singular de la clemència divina, veent-se ja lligada i fermada amb aquella cadena d´amor, la qual com més anava més creixia dins d´ella, abaixà lo ulls a terra, posant-se el ventall davant la cara, i va rompre en llàgrimes, tot dient dins son cor: "Oh, Senyor i Rei de vida! Ja que així em voleu i em demaneu amb tot el vostre poder de requesta, ací em teniu disposada i amb el cor preparat a l´obediència vostra, oferint-vos tota la meua voluntat, dient-vos que maneu vós, Senyor, el que voleu que faça i sereu per mi llargament obeït".

I, creixent la flama d´amor dins ella, acabat el sermó, se´n tornà a casa a peu, no volent ja cavalcar, avorrint de tot cor el que tant solia amar.