diumenge, 27 de gener del 2013

Tirant lo Blanch




- ¡Válame Dios! -dijo el cura, dando una gran voz-. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de Plaerdemavida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de su género carecen.

Miguel de Cervante,  Don Quijote de la Mancha.



Però no jo no sé per què aquest Joanot Martorell no el veig llunyà, en el més profund de l´obscuritat medieval. El veig molt pròxim, contemporani: un contemporani. Té aquest gest cansat, desil·lusionat, i només incansable en la sensualitat, trist i a la vegada burleta, de l´europeu dels nostres dies.

Dámaso Alonso





La novel·la cavalleresca

      Normalment s´ha parlat de novel·la cavalleresca en oposició als llibres de cavalleries, tan freqüents des dels segles anteriors i que conten les gestes de cavallers errants, farcides de fets sobrenaturals i intervencions màgiques que es desenvolupen sobretot en llocs exòtics i desconeguts. Aquest tipus de llibre de cavalleries serà llegit fins ben entrat el segle XVII.

      La novel·la cavalleresca, en canvi, parteix d´una concepció diferent no tant pel tema –cavallers dels quals es narren diferents gestes- com per la tècnica i l´ambientació. En les novel·les cavalleresques, els espais seran propers i coneguts, i els personatges seran versemblants tant per la seua manera de ser com per les seues actuacions, sense cap recurs a la màgia ni a fets extraordinaris.



      Les dues novel·les cavalleresques més importants en la nostra història literària són Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa, la primera deguda a la ploma de Joanot Martorell mentre que la segona és d´autor anònim. Efectivament, en aquestes dues novel·les se´ns apareixen personatges de carn i ossos. Tots els protagonistes que hi apareixen, especialment Tirant i Curial, presenten les característiques de qualsevol persona del moment, no tenen cap característica que es puga considerar màgica o meravellosa, les accions estan localitzades en geografies conegudes (l´illa d´Anglaterra, la cort de Constantinoble, la cort de França, el nord d´Àfrica, etc.) i ocorren en un temps pròxim per al lector, època de la qual prenen elements i apareixen als ulls dels lectors coetanis com alguna cosa pròxima a ells.








Biografia de Joanot Martorell       

Joanot Martorell (1414-1465) va nàixer a Gandia al si d´una família noble i ja de ben jove fou armat cavaller, encara que no hi ha constància que participara en cap empresa militar. Sí que participarà, en canvi, en diferents conflictes cavallerescos i es coneixen algunes lletres de batalla seues. Les lletres de batalla eren escrits, bastant freqüents en aquella època, amb què un cavaller acusava un altre d´algun greuge i li demanava explicacions, normalment reptant-lo a lluitar; el cavaller reptat tenia dues opcions: retractar-se d´allò de què era acusat o lluitar amb el demanadant.




Sabem que Martorell viatjà a diversos indrets d´Europa –com, per exemple, Anglaterra-, cosa que explicaria el detall amb què apareixen reflectits en la novel·la. A més del Tirant i les lletres de batalla fou autor d´un relat inacabat, Guillem de Varoic, que retocat després forma la primera part del Tirant.


Documental Tirant lo Blanch: lletres i batalles (1ª part).


Autoria del Tirant

      Tirant lo Blanch va ser escrit probablement entre el 1460 i el 1465, data de la mort de Martorell, i fou publicat per primera vegada a València el 1490. Hi ha un problema sobre l´autoria d´aquesta novel·la, ja que generalment s´ha considerat que, començada per Martorell, aquest va morir sense finalitzar-la i fou acabada per Martí Joan de Galba, a quí havia empenyorat el manuscrit del Tirant per 150 sous.

Alguns autors defensen, però, que segurament Martorell acabaria la seua novel·la abans de morir i que la intervenció de Martí Galba, el qual sovint li prestava diners a Martorell, es limitaria a preparar el manuscrit per a la impremta, a redactar els títols dels capítols i a fer-hi algunes esmenes o retocs menors.





Les parts del Tirant

      La novel·la es pot dividir en cinc parts.

La primera se situa a Anglaterra, on Tirant és fet cavaller. Aquesta part és una refosa del llibre Guillem de Varoic, de què hem parlat abans, i ens conta la història d´aquest cavaller. Dins d´aquesta història trobem incrustat un tractat sobre la cavalleria, que està basat en el Llibre de l´ordre de cavalleria de Ramon Llull.




En la segona part, Tirant viatja a Sicília i a Rodes i l´autor ens el mostra com un magnífic almirall.

La tercera part, que és la més llarga i potser la més interessant, narra l´arribada de Tirant a Constantinoble a fi d´ajudar l´imperi bizanti a defensar-se dels turcs. Ací s´enamora de Carmesina, filla de l´emperador, i es descriuren totes les escenes amoroses i eròtiques, que són uns dels elements diferenciadors més evidents d´aquesta novel·la respecte de la narrativa anterior.


En la quarta part, Tirant es trasllada al nord d´Àfrica, on tenen lloc una sèrie d´aventures.

En la cinquena part, Tirant torna a l´imperi grec, derrota els turcs, es casa amb Carmesina i és nomenat Cèsar de l´imperi, però ambdós amants moriran poc després, Tirant d´una malaltia vulgar i Carmesina de dolor per la pèrdua de l´espòs.





Documental Tirant lo Blach: lletres i batalles (2ª part).

El protagonista

Tirant és un jove cavaller bretó que, després de ser proclamat millor cavaller del món pel rei d´Anglaterra en les festes pel casament de la princesa, allibera l´illa de Rodes del setge dels genovesos i acudeix amb els seus amics a la crida de l´emperador de Constantinoble, que intenta aturar l´avanç dels turcs. Aquest viatge és un dels paral·lelismes que uneixen Tirant amb Roger de Flor, capità dels almogàvers que protagonitza part de la crònica de Ramon Muntaner.





La novel·la evoluciona amb la personalitat de l´heroi, que es va desplegant a mesura que passa d´Anglaterra a la Mediterrània. L´arribada de la companyia de Tirant a la cort grega descabdella una sèrie d´episodis militars contra els otomans i de trobades amoroses que constitueixen el gruix del llibre.




L´heroi, que havia mostrat certa suspicàcia envers les dones, canvia d´actitud quan coneix la princesa Carmesina, però també altres personatges cauen en la malaltia de la passió amorosa i protagonitzen actes impropis de la seua posició social: l´emperador es sovint ridiculitzat per l´atracció senil que sent per la donzella Plaerdemavida; l´emperadriu, una dona de gran complexitat psicològica, comet un adulteri de ressonàncies incestuoses amb el jove Hipòlit; la Viuda Reposada, dida de Carmesina, veu clivellar-se la seua severitat moral en enamorar-se de Tirant i acabarà suïcidant-se; Plaerdemavida, minyona de palau maliciosa i espontània, instiga els episodis eròtics i actua de vertadera alcavota.
     



La princesa Carmesina, unida a Tirant en matrimoni secret, és el personatge que menys evoluciona, aferrada a la idea de preservar la virginitat en contra dels desitjos del cavaller. L´atracció sexual es converteix sovint en el motor de moltes escenes narrades amb un humorisme àcid, però benèvol amb la naturalesa humana.


Documental Tirant lo Blanch: lletres i batalles (3ª part).


Caracterització de la novel·la

      Tirant lo Blanch, més que una novel·la cavalleresca, és una obra en què convergeixen molts gèneres diferents: de cavalleria, militar, històrica, eròtica, psicològica, etc., i no és agosarat afirmar que es tracta de la primera mostra de novel·la moderna.

És una novel·la cavalleresca pel tema i la història que conta: les gestes del cavaller Tirant lo Blanc; però també és una novel·la històrica perquè pretén narrar fets de la seua època, si més no de ficció històrica, com la recuperació de l´Imperi d´Orient.




També s´ha qualificat de novel·la psicològica perquè els personatges no tenen un perfil lineal, sinó que van canviant al llarg de la història, en funció dels fets que passen: tenen un creixement interior, evolucionen psicològicament. Posem com a exemple extrem el de la Viuda Reposada, qui des del moment en què s´enamora bojament de Tirant transforma totalment la seua personalitat.




Finalment, és també una novel·la eròtica perquè l´amor té un paper important, però no l´amor a l´estil cortés sinó un amor real en el qual el sexe és un dels eixos bàsics, el motor que mou les accions dels personatges. Podem comprovar-ho en el fragment en què es fa referència als pits de Carmesina o el que narra la primera relació sexual entre els dos amants. Ja hem dit que els personatges que hi apareixen són de carn i ossos i no se´ns mostren amb característiques ni elements fantàstics. Un exemple clar el trobem en el mateix Tirant: ferit diverses vegades, es trenca la cama quan cau de la finestra de Carmesina i després de tot aquest itinerari vital mor a causa d´un constipat.






Context i repercussió del Tirant

      El segle XV és un període de transició entre l´edat mitjana i el Renaixement i hom ha vist en el Tirant, publicat el 1490, una fita en aquest procés pel tractament realista i un pèl irònic que s´hi fa del món teocèntric i cavalleresc, que garantia l´ordre social.

D´altra banda, el cavaller du a terme en la ficció l´empresa que va alimentar el somni cavalleresc durant tota la segona meitat del segle: recuperar Constantinoble, que havia caigut en mans dels turcs el 1453, cosa que va produir una forta commoció en tota la cristiandat.. En la realitat, els temps havien canviat i ni el Papa ni l´emperador van aconseguir posar en marxa una croada cristiana.





Molts dels episodis cavallerescos que apareixenen en el Tirant són, sens dubte, el resultat de l´observació de la vida real del segle XV, que estava plena de cavallers que participaven tant en justes, tornejos i passos d´armes com en la guerra normal. En definitiva, Martorell aconsegueix recrear en aquesta novel·la un món complet en un complex moment històric, una realitat total, amb procediments propis de la historiografia i de la novel·la moderna.





      L´obra tingué un gran èxit en la societat del seu moment i se´n feren moltes reedicions. Probablement els lectors hi trobaven diversió, però també es veien reflectits en les gestes dels cavallers, sense oblidar el que –com acabem de veure- era una obesssió del moment: l´alliberament de l´Imperi d´Orient, que estava sotmés als turcs.




Activitats:   

                 a/ Explica les característiques diferenciadores de la novel·la cavalleresca i els llibres de cavalleria.

b/ Comenta la següent afirmació: “Tirant lo Blanch, més que una novel·la cavalleresca, és una obra en què convergeixen molts gèneres diferents...”.

c/ Explica per  quins motius el Tirant lo Blanch  tingué un enorme èxit i repercussió des del mateix moment que fou escrita i editada.


Conferència de l´escriptor Vargas Llosa, premi Nobel de Literatura, sobre el Tirant lo Blanch.




Imatges de la gravació del CD de Capella de Ministrers Els viatges de Tirant lo Blach.


Fragment del Tirant lo Blanch:

Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la Duquesa; e com l´Emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a tirant per la mà e portà´l-se´n, lo qual anava vestit ab gipó de setí carmesí, ab manto abrigat e ab una espasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-hi una gran caixa ab un forat que hi havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat estava davant la caixa. Aprés que hagueren sopat, les dames dansaren ab los galants cavallers, e com veren que Tirant no hi era lleixaren-se de dansar, e l´Emperador se retragué en la ua cambra, e les donzelles se n´anaren e deixaren a la Princesa dins en lo seu retret, en aquell on Tirant estava, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en excusa de traure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poc oberta e posà roba dessús perquè neguna de les altres no ho vessen. La Princesa se començà a despullar, e Plaerdemavida li parà lo siti que venia en dret que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat e deja-li:

- A la fe senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les seues mans així com jo faç, jo pens que ell ho estimaria més que si el faien senyor del realme de França.
- No cregues tu això -dix la Princesa-, que més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu fas.
- Oh Tirant senyor, e on sou vós ara? ¿Com no sou ací prop perquè poguéreu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l´altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora Princesa; jo els bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca: jo la bese per tu. Vet ací les sues cristal·lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà: bese-les per tu: mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant vet ací lo seu ventre, les cuixes e lo secret. ¡Oh trista de mi, que si home fos, ací volria finir los meus darrers dies! Oh Tirant, on est tu ara? ¿Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar ací on jo toque, e altri no, car aquest bocí que no és negú que se´n volguera ofegar.



Tirant tot aço mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida ho raonava, e venien-li de grans temptacions de voler eixir de la caixa.

Com hagueren estat així un poc burlant, la Princesa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que es despullara e que entrara dins lo bany ab ella.

-No ho faré sinó amb una condició.
-quina serà? -dix la Princesa.

Respòs Plaerdemavida:
- Que comporteu que Tirant estiga una hora en lo vostre llit, e que vós hi siau.
-Calla, que est folla! -dix laPrincesa.
-Senyora, feu-me tanta de mercé que em digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no ho sabera, e el trobàreu al vostre costat, què diríau?
- Què li tenia de dir? -dix la Princesa-. Pregar-lo hia que se n´anara, e si anar no se´n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada.
- A la mia fe senyora -dix Plaerdemavida-, així ho faria jo.

E estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, e la Princesa la pregà que es banyara ab ella. La Viuda se despullà tota nua e restà ab calces vermelles e al cap un capell de lli. E encara que ella tenia molt bella persona e ben disposta, emperò les calces vermelles i lo capell al cap la desfavoria tant que paria que fos un diable, e certament qualsevulla dona o donzella qui en tal so la mireu vos parrà molt lleja per gentil que sia.





Lo bany acabat, portaren a la Princesa la col·lació, que fon d´un parell de perdius ab malvesia de Gandia e aprés una dotzena d´ous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo llit per dormir.

La Viuda anà-se´n en la sua cambra ab les altres donzelles sinó dues qui dormien dins lo retret. Com totes foren adormides, Plaerdemavida llevà´s del llit i en camisa tragué a Tirant de lacaixa e secretament lo féu despullar que neguna no ho sentira. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven.

- Quina cosa és aquesta? -dix Plaerdemavida- No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones. En les batalles no teniu temor de tots los hòmens del món, e ací tremolau per lavista d´una sola donzella. No temau cosa neguna, que jo seré tostemps ab vós e no me´n partiré.
-Per la fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content d´entrar en lliça, en camp clos, a tota ultrança ab deu cavallers, que no cometre semblant acte. 

E tostemps ella posant-li esforç e animant-lo, ell esforçà sa calitat. La donzella lo pres per la mà, i ell tot tremolant la seguí e dix:
- Donzella, la mia temor és de vergonya per l´extrem bé que vull a ma senyora. Més estimaria tornar-me´n que anar més avant, com pens que la majestat sua no té sentiment negú d´açò; e no és menys, com veurà així gran novitat, tota no s´altere en si, e jo desige ans la mort que la vida que fer ofensa a sa majestat. Adquerir la volria ab amor més que no ab dolor; e com veig que ab tan gran desorde que la granea de ma benvolença, que amb il·lícites pràctiques l´haja de conquistar, lo meu voler ab lo vostre no és conforme. Per Déu e per mercé vos prec, virtuosa donzella, a vós plàcia que ens ne tornem, car jo delibere ans perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desitjat, que si faïa cosa que en res l´agreujara. Encara me par molt gran càrrec, que ans d´haver errat sia ací vengut, que per tal defalt deuria jo ésser fet homeier de la mia persona. E no penseu, donzella, que jo per sola temor ho deixe, mas per l´extrema amor que a sa altesa porte. E com ella serà certa que jo tan prop li sia estat, e que per amor só estat de no enujar-la, en major compte m´ho pendrà d´infinida amor.

Plaerdemavida pres molta ira en les paraules de Tirant, e essent molt malcontenta d´ell, féu principi a paraules de semblant estil (...).

Joanot Martorell,  Tirant lo Blanc







1 comentari: