diumenge, 27 de gener del 2013

T´estime, t´estimo, t´estim... Cançons d´amor en la nostra llengua.






Si Amor no és, què és el que jo sent?
I si Amor, per Déu, hi ha res igual?
Si bo, d´on ve l´efecte aspre i mortal?
Si dolent, per què és dolç el seu turment?

Si crem de grat, per què plany i lament?
Si a desgrat, lamentar-se què val?
Oh viva mort, oh delectable mal,
com em punys tant, sense consentiment?

I si et consent, sense raó, tinc pena.
Enmig dels vents, en una feble barca,
em trobe en alta mar, sense govern,

tan buida de saber, d´error tan plena,
que ni jo sé què vull: l´incert em marca;
i tremole en ple estiu, i creme a l´hivern.


Aquest sonet de Francesco de Petrarca constitueix una bellíssima reflexió sobre l´amor. I més en concret sobre la incertesa que envolta l´enamorat. Sobre les inseguretats, inquietuds i dubtes, que provoca en qualsevol de nosaltres l´experiència amorosa. La vivència, sempre inestable i contradictòria, d´eixe sentiment tan humà i universal sense el qual es fa difícil entendre la vida. Com molt bé ho expressà també un altre poeta, Vicente Aleixandre, "Amar, amar, ¿quién no ama, si es nacido?".

Aquestes darreres setmanes hem llegit, hem parlat i hem reflexionat molt sobre l´amor. A les classes de Literatura de 1r de Batxillerat. I a les de Literatura Universal de 2n. De la mà dels trobadors. O del mateix Petrarca. O d´eixe gran poeta nostre que alguns anomenen el  "filòsof de l´amor", Ausiàs March. 

Hem llegit els seus poemes. Els hem gaudit i comentat. I els hem escoltat a través de la veu de diversos intèrprets. Cançons que no sols han servit per popularitzar molts d´eixos poemes, sinó també per a descobrir-ne una nova i suggerent dimensió.

I ha sigut a partir d´eixes audicions quan he tingut la pensada de fer una mena de recopilació de cançons d´amor. Amb l´única finalitat de recollir un grapat de bones i emotives cançons. Que vénen a demostrar, entre altres coses, l´enorme riquesa musical i poètica d´una llengua com la nostra.

Recopilació que es caracteritza sobretot per la seua diversitat. De veus, d´èpoques, d´estils... De maneres diferents de tractar i d´acostar-se al fet amorós. També a eixa altra cara, a eixa altra vessant de l´amor com és la de l´amor no correspost. La del desamor, en definitiva. No debades l´expressió més repetida en els diversos títols -tres en concret- és la de "sense tu".

També diversitat d´accents i de procedències. De les diferents maneres que tenim d´expressar l´amor en la nostra llengua. Cosa que he intenta reflectir -agafant-lo de prestat dels pegolins de la Gossa sorda- en el mateix títol de l´entrada. T´estime, t´estimo, t´estim...

I una última cosa. Es tracta d´un llistat eclèctic, però no complet ni tancat. Moltes altres boníssimes cançons s´han quedat pel camí. Per tant, s´admeten suggerències. Seran ben rebudes.

Ara ja simplement toca escoltar-les, i gaudir-les.



Que tinguem sort. Autor: Lluís Llach. Intèrprets: Pedro Guerra i Lluís Llach.

Sublim. Potser la cançó d´amor per excel·lència. Amb la qual ens hem enamorat més d´una generació. I que per moltes vegades que l´escoltes, mai deixa d´emocionar-te. He triat aquesta versió en concret tant per la seua emotivitat, com per l´efusivitat del públic. I perquè encaixen molt bé l´exotisme de l´accent canarí del Pedro Guerra, amb la sempre personalíssima veu del mestre Llach.




Si em dius adéu 
Vull que el dia sigui net i clar 
Que cap ocell 
Trenqui l'harmonia del seu cant 
Que tinguis sort 
I que trobis el que t'ha mancat en mi 

Si em dius et vull 
Que el sol faci el dia molt més llarg 
I així robar 
Temps al temps d'un rellotge aturat 
Que tinguem sort 
Que trobem tot el que ens va mancar 
Ahir 

I així pren, i així pren 
Tot el fruit que et pugui donar 
El camí que poc a poc escrius 
Per demà 
Que demà, que demà 
Mancarà el fruit de cada pas 
Per això malgrat la boira cal 
Caminar 

Si véns amb mi 
No demanis un camí planer 
Ni estels d'argent 
Ni un demà ple de promeses sols 
Un poc de sort 
I que la vida ens doni un camí 
Ben llarg 

I així pren, i així pren 
Tot el fruit que et pugui donar 
El camí que poc a poc escrius 
Per demà 
Que demà, que demà 
Mancarà el fruit de cada pas 
Per això malgrat la boira cal 
Caminar




Boig per tu.  Autor: Sau. Intèrprets: Sau i Luz Casal.



Una altra de les imprescindibles. Una d´aquelles cançons que el públic acaba fent seues. I que les  converteix en una mena d´himne. D´himne d´amor, això sí, potser l´única classe d´himnes que val realment la pena cantar i escoltar. Per suposat que cap versió millor que aquesta, feta de manera conjunta pels Sau, la Luz Casal i el mateix públic. I ja siga dedicada a la lluna o a una nena de carn i ossos, tan se val, el resultat és el mateix... pell de gallina.   






A la terra humida escric 
nena estic boig per tu 
em passo els dies 
esperant la nit. 

Com et puc estimar 
si de mi estas tant lluny; 
servil i acabat boig per tu. 

Sé molt bé que des d´aquest bar 
jo no puc arribar on ets tu, 
però dins la meva copa veig 
reflexada la teva llum ,me la beuré; 
servil i acabat boig per tu. 

Quan no hi siguis al matí, 
les llàgrimes es perdran 
entre la pluja que caurà avui. 

Em quedaré atrapat 
ebri d´aquesta llum 
servil i acabat 
boig per tu. 

Sé molt bé que des d´aquest bar 
jo no puc arribar on ets tu, 
però dins la meva copa veig 
reflaxada la teva llum, me la beuré; 
servil i acabat boig per tu. 
servil i acabat boig per tu 






Paraules d´amor.  Autor: J. M. Serrat. Intèrprets: Sílvia Pérez Cruz i Toti Soler.

I per acabar aquesta trilogia, una altra de les clàssiques. A ben segur la cançó en la nostra llengua més versionada. L´autor, un dels imprecindibles. Serrat, en estat pur. Interpretada per una Sílvia Pérez, que a més de tindre una veu privilegiada, és tota sentiment i emotivitat. A la guitarra, un altre mestre, el Toti Soler.




Ella em va estimar tant...
Jo me l'estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d'amor...

Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor… 



L´últim segon.  Autor i intèrpret: Aspencat.

Un dels grups més engrescadors del panorama actual de la nostra música, els Aspencat. Amb un dels seus temes, sens dubte, més reeixits, L´últim segon. Tema que ens parla de l´anhel d´un enamorat per recuperar eixa persona tan estimada, encara que siga per un últim segon. En definitiva, és una mena de viatge per totes les sensacions i experiències viscudes quan tots dos n´eren un. 




Mire al darrere i recorde tota una vida veig passar 
i si poguera tornar a donar-li al "start" 
i travessar les línies roges 
cartografia del teu cos 
per no trobar les coordenades 
el nord i les petjades 
i arribar a un lloc sense nom 
i rebobinar, anar pels camins que no vam anar 
hissar les veles en un nou mar 
si poguera tornar-te a besar 
i rebobinar, encendre els teus llavis i no pensar 
tocar les estrelles i tremolar 
Si poguera tornar-te a tastar 

No se el final d'esta història 
sols vull ser esta nit el teu heroi 
no em guardes en la memòria 
només vull que em dones l'últim segon 

Sóc addicte a tu, sempre ho he sigut 
a les teues manies als teus pits i junts 
vam provocar terratrèmols junts 
i vam escriure diaris plens de fum 
tornar a nàixer tornar a ser un xiquet 
tindre el secret de la vida eterna 
que fores tu l'únic govern que em governa 

De San Francesc al cap de Barbaria en moto 
no em puc llevar del cap eixa foto 
ni eixa posta de sol de postal 
que despertava el nostre instint animal 
tota la nit m'impregnava del teu olor 
en la foscor tu eres la lluerna 
i es que eres tu l'únic govern que em governa! 
Perquè eres tu l'únic govern que em governa!







Can vei la lauzeta dansar.  Autor: Bernat de Ventadorm. Intèrpret: Lídia Pujol.

M´imagine que molts dels que visiteu aquesta entrada, en arribar a aquesta cançó, se la botareu. Greu error. Es perdreu una xicoteta i autèntica meravella. Es tracta d´un poema del segle XII del famós trobador Bernat de Ventadorm. Algú va dir que foren els trobadors els que inventaren l´amor. Si vos sembla exagerat, sí que es pot dir almenys que foren els primers a bastir tota una teoria sobre l´amor. Molta de la seua imatgeria amorosa i dels seus tòpics arrelaren per sempre. El mateix nom de "cançó" així ho testimonia. Disposeu-se a gaudir de la magistral i sentida interpretació de la Lídia Pujol, que vos tralladarà a aquella època tan llunyana, i alhora tan propera.






Quan veig l´alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m´ha copsat
d´aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat
pel gran desig, no en resti fos.

Ai las, que poc que sé d´amar,
tant que me´n creia sabedor!
Perquè d´amar no em puc estar
la qui no sap raó d´amor.
Roba el meu cor, que és furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me, en soledat,
desig ardents, cor anhelós.

Senyor de mi no só d´ençà
d´aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m´hi he guaitat,
m´he mort endintre sospirós,
car endinsant-m´hi, m´hi he ofegat,
així en la font Narcís formós.

Dames que em feu desesperar
ja no em tindreu per defensor,
que si us volia perdonar
ara heu perdut el meu favor.
Veig que cap dama no m´ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.

La meua dama advera pla
que és dona, cimbell traidor;
com defalleix i es deixa anar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, so malfadat
com foll que es llança al xucladors.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós.

De pietat ja no n´hi ha
-jo mai en fiu coneixedor-,
car qui l´hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em morí dolençós,
orbat de bé i de pietat,
sense l´ajut d´ella, amorós!

Puixque no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M´allunyo d´ella, ja he finat,
m´ha mort i marxo malmirrós
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.

Tristany, si res no us he donat,
és perquè fujo, corcuitós,
d´amor i joia bandejat,
deixant el cant, a exili ombrós.





Tinc una mania inconfessable.  Autor i intèrpret: Pau Alabajos.

Anava a presentar a Pau Alabajos com una jove promesa, però la veritat és que a dia de hui el podem considerar ja com tota una realitat. Plena i feliçment consolidada amb cançons tan estimulants, tan encomanadisses, tan fresques i engrescadores, com aquesta Tinc una mania inconfessable. Que més que una mania és tot un cant al joc, i a la joia, de l´amor. Al seu gaudi espontani, natural i desinhibit. Amb ressonàncies estellesianes -i si se´m permet dir-ho així, papasseitianes també-. Carpe diem!







Tinc una mania inconfessable
i és que m'encanta capbussar-me 
en els teus ulls,
tocar-te en silenci,
besar-te lentament
per tot el cos.
L'alba ens sorprén
mirant-nos tendrament.
Després de la batalla
sempre ve la calma: 
des del teu llit
tot sembla diferent.


Tinc una mania incontrolable
i és que m'agrada mossegar-te
en el bescoll,
ficar-te les mans 
per dins de la brusa,
jugar amb els teus pits.
I arrancar els botons
dels teus pantalons,
amb tan poca destresa
que rodolem per terra 
com si fórem dos gladiadors.


Ja no aguante més,
vaig a rebentar, 
sent calfreds per
la columna vertebral.
Quina sensació
d'immortalitat!
Com si tan sols existírem
en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols
amb les mans...


Sent una alegria irreprimible
cada vegada que em desperte
al teu costat
i em ve a la memòria
la nit increïble
que se n'ha anat volant.
Isc al carrer,
camine entre la gent,
és hora de somriure,
és el moment d'escriure 
cançons que parlen del present...




Sense tu.   Autor i intèrprets: Teràpia de shock.

I ara un dels representants de la nova fornada de grups, Teràpia de shock. Amb una cançó  en part popularitzada gràcies a la seua aparició en la banda sonora de la sèrie televisiva Polseres vermelles. Sense tu -tal com indica el mateix títol- expressa el sentiment de melangia provocat pel record i l´absència/pèrdua de la persona estimada. Si voleu, amb un cert -o amb un molt- regust adolescent. Però ja vos havia avisat que es tractava d´un llistat força eclèctic. Que hi farem!







És de nit.. 
és tot fosc... 
estic sol i no hi ha ningú... 
és de nit... 
un record... 
dins el cor, ella hi és a dins... 
els seus ulls són brillants 
i un somriure extravagant 
ja no hi és, l'he perduda 
va marxa lluny del meu abast 
i sempre estarà al meu cor... 

sense tu, jo no puc 
sense tu, si no hi ets 
sense tu, jo no sóc ningú... 
sense tu, jo no puc 
sense tu, si no hi ets 
sense tu, jo no sóc ningú... 

és de nit... 
és tot fosc.. 
no estic sol, no ho estic 
tu estàs amb mi 
i els teus ulls són brillants 
i un somriure extravagant 
i sempre estarà el meu cor... 

sense tu, jo no puc 
sense tu, si no hi ets 
sense tu, jo no sóc ningú... 
sense tu, jo no puc 
sense tu, si no i ets 
sense tu, jo no sóc ningú.. 

nooo 

si no estàs aquí 
si no estàs amb mi 
jo no et puc mirar 
jo no et puc sentir 
si no estàs aqui 
si no estàs amb mi 
jo no et puc tocar 
jo no et puc besar 
i sempre estaràs al meu cor.... 

és de nit....




Camins.  Autors i intèrpret: Sopa de Cabra.


Un dels grups mítics del rock català que no podia faltar en aquest llistat, els Sopa de cabra. Amb una de les seues cançons més emblemàtiques, Camins. I d´això ens en parla, de camins, no sols d´aquells que s´esvaeixen, i dels que ens veiem obligats a fer tot sols, sinó també d´aquells altres de nous que se´ns obrin davant nostre. I que ens donen la possibilitat de tornar a començar un altre cop. També en l´amor. A més, és la cançó preferida del meu fill Robert, i només que fos per això, ja és mèrit més que suficient per estar present en aquest llistat. 






Camins, que ara s'esvaeixen 
Camins que hem de fer sols 
Camins vora les estrelles 
Camins que ara no hi són 
Van deixar-ho tot el cor encès pel món 
Per les parets de la mort sobre la pell 
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes 
Ara som dos fills del Sol en aquest desert 
Mai no és massa tard per tornar a començar, 
per sortir a buscar el teu tresor 
Camins, somnis i promeses 
Camins que ja són nous 
No és senzill saber cap on has de marxar, 
pren la direcció del teu cor 
Mai no és massa tard per tornar a començar, 
per sortir a buscar el teu tresor 
Camins que ara s'esvaeixen 
Camins que has de fer sol 
Camins vora les estrelles 
Camins que ja son nous





Corren.  Autor: Gossos. Intèrprets: Gossos i Dani Macaco.

Tot seguit una d´aquelles cançons que a pesar de la seua senzillesa, acaben enganxant-te quan les escoltes, Corren del grup Gossos. Que a més compta amb la col·laboració del barceloní Dani Macaco en la seua primera incursió en català, la qual cosa li dóna un punt de mestissatge força interessant. El tema sembla ser el de l ´evocació d´un amor ja finit; i de l´enyor provocat per aquesta mateixa evocació. Però com en molts altres dels temes d´aquest grup, que no li agrada donar-ho tot massa mastegadet, es tracta d´una cançó d´interpretació oberta, molt marca de la casa.






És tard, no sé quina hora és 
però és fosc fa estona. 
És fàcil veure que no hi ets 
ni un paper, ja poc importa. 

Poso els peus a terra, vull caminar, 
necessito despertar en un dia radiant 
Encara em queda temps per descobrir 
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir. 

Corrren, corren pels carrers corren 
paraules que no s’esborren, 
imatges que no se’n van. 

i ploren, ploren pels carrers ploren 
com gotes d’aigua s’enyoren 
aquells que ja no es veuran. 

Macaco: 
Difícil descobrir qui sóc avui 
una gota em cau mentres una altra em treu la set 

plou i fa sol alhora tum bala bala tum bala bala 
que m’apuntava a la meva, jo mateix em disparava 
raig de llum, il·lumina’m, treu-me el fum 
una revolució dins meu que seudiexo i es transforma 

no, no,no,no,no,no s’esborren 
em conformo amb mirar-me 
mirar-me d’endins cap enfora 

On puc anar-te a buscar? 
Nena, no és broma, 
hauria d’haver estat diferent 
però en un moment s’han tancat les portes 

Poso els peus a terra vull caminar 
necessito despertar en un dia radiant 
encara em queda temps per descobrir 
tot allò que t’he amagat 
i que no t’he volgut dir… 

corren… 
ploren…






Com un puny.  Autor i intèrpret:  Raimon.


Raimon, l´autèntic pioner de la cançó en la nostra llengua, no podia faltar-hi. Per mèrits propis, també. Ni que només fóra per la seua tasca de recuperació d´alguns dels nostres clàssics. Amb versions tan encisadores com la del ja cèlebre poema d´Ausiàs March Veles e vents, el qual m´ha costat molt no incloure´l en aquest llistat. Finalment m´he decidit per aquesta altra preciosa cançó, dedicada a la seua companya /esposa, Com un puny. Cançó d´una alta emotivitat i amb un final bellíssim i d´una gran plasticitat (Vindrà el teu cos que suaument em poses/ en el meu cos quan ens sentim ben junts./ i floriran millor que mai les roses:/ a poc a poc ens clourem com un puny).






Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort

E que passàs ma vida en dorment".


Entenc molt bé, desgraciada sort,

l'última arrel d'aquest trist pensament,

el seu perquè atàvic, jove, fort

jo sent en mi, corprès, profundament.

Al llit tan gran d'italiana mida

passe les nits sentint la teua absència,

no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,

amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia

el dolor ve a fer-me companyia,

i no se'n va, que creix en sa llargària,

despert de nit somou, somort, de dia.

Em passa això i tantes altres coses

sentint-me sol que és sentir-te lluny;

ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores

que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses

en el meu cos quan ens sentim ben junts,

i floriran millor que mai les roses:

a poc a poc ens clourem com un puny.




Dona´m la mà.  Autor: Joan Salvat-Papasseit.   Intèrprets: Ovidi Montllor i Toti Soler.


Ho confesse, Ovidi és una de les meues debilitats. M´agrada quan canta, però encara més quan recita. En això ningú iguala la seua veu, ni la seua manera personalíssima de dir els versos. Memorable la seua versió de Els amants de l´Estellés. Però jo, com que se n´havia de triar una, em quede amb aquesta corprenedora interpretació del Dona´m la mà de Joan Salvat-Papasseit. I és que ningú com aquest poeta ha cantat la joia de l´amor, que és com dir la joia de viure. I per acabar-ho d´adobar, amb l´acompanyament d´un Toti Soler que pràcticament fa parlar la guitarra. Pur sentiment i sensibilitat.





Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar
                                           bategant, 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.


Les barques llunyes i les de la sorra 
prendran un aire fidel i discret, 
no ens miraran;
                                  miraran noves rutes 
amb l'esguard lent del copsador distret.


Dóna'm la mà i arrecera la galta 
sobre el meu pit, i no temis ningú. 
I les palmeres ens donaran ombra. 
I les gavines sota el sol que lluu


ens portaran la salabror que amara, 
a l'amor, tota cosa prop del mar: 
i jo, aleshores, besaré ta galta; 
i la besada ens durà el joc d'amar.


Dóna'm la mà que anirem per la riba 
ben a la vora del mar
                                          bategant; 
tindrem la mida de totes les coses 
només en dir-nos que ens seguim amant.





No t´enyoro, nena. Autor: Els Pets.  Intèrpret:  Manel.

Aquesta és una cançó del grup Els Pets, molt millorada, per al meu gust, en la versió dels Manel. En aquesta ocasió se li vol llevar tot dramatisme al final d´una relació, i s´opta més aviat per un registre irònic que travessa de part a part la cançó. Ara bé, caldria saber realment si l´expressió d´eixos sentiments, a més de sorneguera, també és sincera. O el que en veritat parla és el ressentiment .




Aquesta cançó és per dir 
que no et trobo gens en falta 
i quan me´n vaig a dormir 
amb la mà dreta ja em basta 
que si tinc els ulls humits 
és que hi tinc una lleganya 
i si no surto de nit 
és perquè vaig curt de pasta. 
Els amics que compartim tots t´enganyen 
sóc un home nou 
mai he estat millor 
i no saps quant m´estalvio en trucades. 
No t´enyoro, nena. 
Aquesta cançó és per dir 
que si de res no en tinc ganes 
no ets pas tu, sinó l´edat, 
que als trenta anys això ja passa, 
que l´anell que em vas donar 
el guardo perquè el vull vendre 
i la teva foto al llit 
no he tingut pas temps de treure-la. 
Els amics que compartim tots t´enganyen 
sóc un home nou 
mai he estat millor 
i no saps quant m´estalvio en trucades. 
No t´enyoro, nena. 
Els amics que compartim tots t´enganyen 
no estic deprimit 
i si estic tan prim 
és perquè ara em bec la llet descremada.






Camal mullats.  Autor: La Gossa Sorda. Intèrprets: La Gossa Sorda i Pirat´s Souns Sistema.

Hi ha cançons que no es poden definir en sentit estricte com a cançons d´amor. O que bé aquest component hi té una presència més aviat tangencial, diguem-ne. És el cas d´una de les cançons més interessants, encomanadisses i originals fetes mai en la nostra llengua, els Camals mullats dels pegolins La Gossa Sorda. Ara bé el fet que el títol d´aquesta entrada estiga extret d´aquesta mateixa cançó, ja és motiu més que suficient per a incloure-la al costat de la resta de cançons que parlen d´amor en la nostra llengua. Per cert, una llengua que deu ser de les poques en què es pot dir t´estime... de tres maneres diferents. 



Cinc de la matinada 
no esperava que acabarem 

pels carrers de ciutat vella 

tu davant i jo darrere. 

Valencia banyada, 

camals mullats, 

Valencia banyada. 



Pel carrer de cavallers 

dalt de una bicicleta vella 

recorriem la distància 

i guardava l'equilibri 

fregan-te amb les galtes l'esquena, 

camals mullats, 

fregan-te l'esquena. 



Carrer de la pau, 

parterre, glorieta, 

semàfor de jutjats, 

frenada en sec 

i els dos a terra 

somrius i et bese a la dreta, 

govern militar, 

hi ha un tio en metralleta 

que ens mira molt mal, 
ja saps que passa. 

T'estime, t'estimo, t'estim 
T'estime, t'estimo, t'estim 
T'estime, t'estimo, t'estim 

Poetes de la nit 
que fan que parlen les parets 
a la València 
de Blanquita i Estellés 
i hem fet música métrica sàtira, 
per canviar els teus desitjos 
per matar els teus silencis, 
finestres balcons que no esperen benet 
a la València 
de la FAI i de Basset 
i a cada barri se sent rebombori 
unim les nostres forces 
come together everybody 
he retrobat l'espurna 
l'altra cara de la lluna 
amb els veins del cabanyal 
i les veines de portades 
de la bunda l'espurna 
l'altra cara de la lluna. 

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Jo tinc en ment una valencia on els carrers son de plata. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Jo soc pacient i per això reiterare fins que caiguen. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases. 

Murs de la metropoli són de carbó 
les linies del metro la nostra presó 
spray i les parets de colors 
qui observa els mossos bon observador 
a la city li es igual per on sorti el sol 
sap que si aixeco el cap només hi veig pols 
el barri somriu perquè no estem sols 
parem els seus pals, exemples són molts 
pero cadascu amb el seu entorn 
xarxa d'afinitats dinamitant els ciments del món 
joventut i experiència 
referents potents desde Sants fins a valència 

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Jo tinc en ment una valencia on els carrers son de plata. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Jo soc pacient i per això reiterare fins que caiguen. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases. 

No hi ha tanta diferencia 
la ciutat té barrots de ferro 
Barna, Sants, València 
porten les seves credencials 
La Gossa Sorda Pirats Sound Sistema 

Heu sentit l'olor a podrit 
de traició bellesa morta i violència 
o es que algú a dit el nom de València 
en l'aire barreja de fem i salobre 
i sota terra la mort, 
la mort al metro dels pobres. 

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Jo tinc en ment una valència on els carrers son de plata. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Jo soc pacient i per això reiterare fins que caiguen. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases. 

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Jo tinc en ment una valencia on els carrers son de plata. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Jo soc pacient i per això reiterare fins que caiguen. 
T'estime, t'estimo, t'estim 
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases. 

Cinc de la matinada, 
no esperava que acabarem 
pels carrers de ciutat vella, 
camals mullats...





La vida sense tu.  Autor i intèrpret:  Obrint Pas.

Un grup al qual li tinc una estima especial. Amb ells vaig tindre la sort de compartir un temps irrepetible al Benlliure de València. Precisament, l´institut on crearen Obrint Pas. I on jo mateix, com a mestre, vaig intentar ensenyar-los alguna coseta que altra; en tot cas, moltes menys de les que vaig aprendre d´ells. Sobretot del seu compromís irreductible, i d´eixa energia encomanadissa i eixes ganes d´endur-se la vida per davant que els han permés arribar fins on han arribat. Cosa que s´aprecia en cançons com aquesta La vida sense tu. Una mena de cançó/homenatge a la València viva, alegre i combativa, que batega per davall d´eixa altra ciutat d´aparador que molt sovint ens volen vendre i imposar. Voldria acabar tenint un record per a un enyorat amic i company, Toni Matutano, fidel i entusiasta seguidor del grup en els seus incis, i que hui estaria tremandament orgullós de vore tot el que representa el fenomen Obrint Pas. Va per tu, Toni!

   


La vida és un matí de cada dia
quan et passava a recollir
una caputxa negra, texans amples
un mural descolorit.
La vida és una classe a Filologia
on agitàvem el demà,
un sol roig colant-se a l'assamblea
apunts bruts, cabells daurats.
La vida és un dijous que acabaria
al teu pis d'estudiants,
quatre espelmes grogues a la cuina
ombres nues, plats trencats.
La vida és un cel blau cap al migdia
quan pujàvem al terrat
una cançó d'Extremo, roba estesa
València entre llençols blancs.
La vida és tancar els ulls, tornar a riure
cridar al vent, sentir-nos lliures
la vida és desitjar tornar a nàixer
córrer tot sol, sentir-te créixer
la vida és el fred tallant les cares
i una llàgrima incendiant les galtes
la vida és entendre que he d'aprendre
aprendre a viure
la vida sense tu
La vida és mossegar la fruita dolça
a les escales de Mercat Central
pujar per Cavallers fins la Valldigna
fumar oblits, cantar a crits
La vida és una casa enderrocada
creuant les Torres de Serrans
'Amor, humor, respecte' a la façana
foc i metralla a les nostres mans
La vida és agafar el primer tramvia
del Pont de Fusta al Cabanyal
una ciutat taronja a les finestres
un món en guerra als ulls cansats
La vida és una barca abandonada
que vam trobar davant del mar
sentir-nos com dos nàufrags a la platja
l'últim cop que em vas besar





Viure sense tu.   Autos i intèrpret: Antònia Font.

Per fi, un grup de ses Illes. Força interessant, a més. I amb un nom ben suggerent, Antònia Font. Del qual he triat un altre d´eixos temes -tan abundants en aquesta selecció- amb un regust tan fort de ruptura sentimental que fins i tot les besades anuncien el final.




Dolça besada, té gust de que s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d’alens que se trobaven,
de cabells que s’embullaven,
de mans i de perfums.

Dolça besada, té gust de que s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s’horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t’estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d’arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d’alens que se trobaven,
de cabells que s’embullaven,
de mans i de perfums.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s’horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t’estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d’arreglar,
que som amics, que som amants.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s’horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t’estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d’arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de què s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.





Es fa llarg, es fa llarg esperar. Autor: Pau Riba.  Intèrpret:  Mª del Mar Bonet.

I ja que som a les Illes, ninguna veu que evoque millor la nostra Mediterrània que la de la Bonet. Tot interpretant una preciosa -i trista- cançó l´autor de la qual és una altra de les meues debilitats, el Pau Riba. Una cançó que descriu a la perfecció els estralls anímics provocats per la lenta agonia de la fi de l´amor. De ben segur, que qualsevol que haja passat per un tràngol semblant se sentirà plenament identificat amb aquesta bellíssima cançó. 




Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que tot ja s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan llargues les grises esperes
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!





Recorda.  Autor i Intèrpret:  Enric Barbat.

Enric Barbat, recentment desaparegut, ha estat un dels nostres cantautors més injustament oblidats. Amb una obra no massa extensa, però d´un gran interés i qualitat. Recorde que al Chelsea, el pub on anàvem a viure la vida i a divertir-nos els cullerots i cullerotes de l´època, el convertírem en un cantant de culte. Aquest tema    -una xicoteta joia- és l´evocació d´un amor adolescent, que acaba convertint-se en una emotiva i poètica reflexió sobre el pas del temps. El vídeo és magnífic, per a no perdre-se´l. 




recorda, sortia el sol,erem amics del primer vol
érem ocells de bec i pell, de ploma blanca i de llençol

recorda, un cel gris blau, érem amics del mateix cau

joves cavalls, món de miralls, la lluna als dits, el cor en pau


recorda i en honor meu no siguis per ningú

mentre jo penso en tu


recorda, bufava el vent, viatge llarg del pensament

naixia orgull en els teus ulls, amor i mandra adolescent


recorda, matins daurats, primer regust de llibertat

foc a les mans, mortals amants, l'amor s'escampa vora la mar


recorda i en honor meu no siguis per ningú 

mentre jo penso en tu






Me´n vaig a peu.  Autor i intèrpret:  Joan Manel Serrat.

Hi ha cançons que, per molt de temps que passe, et tornen a emocionar com la primera vegada. Esta és una d´elles. A més, parla d´un comiat, molt adient per tant per tancar una recopilació com aquesta. Que si més no, haguera quedat una mica incompleta sense escoltar la personalíssima veu del mestre Serrat. És la història d´un adéu que a ben segur, dit i escoltat amb aquestes paraules i d´aquesta manera tan poètica, deu doldre molt menys a qui el pateix (Les ones han d´esborrar les petjades/ que deixo en el teu port./ Me´n vaig a peu, el camí fa pujada/ i a les vores hi ha flors).  





Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors.
L'escala fosca i la imatge vella
que s'amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l'arribar suau d'una matinada
que et desperta més vell.

Però no vull que els teus ulls plorin:
digue'm adéu.
El camí fa pujada
i me'n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec,
i oblidar tot d'una la teva imatge
i aquest petit indret.

Cal carregar la guitarra a l'esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins ací.
Les ones han de d'esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me'n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.