dissabte, 1 de desembre de 2012

Sant Vicent Ferrer. Vida i obra.





"Als pobles i a les ciutats d´Europa la gent té por, està desconcertada, veu que la mort s´escampa i que pertot arreu hi ha perills i desordre, sent que les antigues certeses no són cap garantia, i que no és ni clar ni segur el trànsit entre aquest món de desgràcies i el món feliç de l´altra vida. Llavors arriba un home de paraula potent i seductora, amb fama de prodigis mai no vists, i fascina les masses i les commou i les arrossega amb un èxit com Europa no havia conegut mai. Aquest home havia nascut el 1350 a València, capital d´un país inestable i nou".

                                                         Sant Vicent Ferrer: vida i llegenda d´un predicador
                                                                                                                      Joan F. Mira





Casa natal de Sant Vicent Ferrer (carrer de la Mar, València)





BIOGRAFIA

Fill d´un notari gironí, va ingressar a l´ordre dominicà i, després d´estudiar a Barcelona, Lleida i Tolosa, va residir a València des del 1378 fins al 1395. A la seua ciutat natal va ser mestre de teologia de la catedral.




(Capella del Sant Calze de la Catedral de València. Antiga Sala Capitular, on Sant Vicent impartia les seues classes de mestre en Teologia)

Les seues predicacions, que van produir conversions multitudinàries, es van iniciar precisament a la ciutat de València. Aquesta tasca missionera i predicadora es va intensificar a partir del 1399.







(vídeo per a visionar els alumnes i fer posteriorment una semblança de la vida i l´obra de Sant Vicent Ferrer en una extensió d´unes 150 paraules)








Va obtenir una gran influència com a conseller en els diversos sectors dirigents d´aquella època. Va participar en el Compromís de Casp en què va contribuir a imposar amb el seu prestigi i la seua oratòria el candidat castellà Ferran d´Antequera com a rei de la Corona d´Aragó, en detriment del candidat català Jaume d´Urgell.






Va intervenir també en les negociacions per a desfer el Cisma d´Occident. El 1416 va emprendre l´últim viatge missional que el va allunyar per sempre més de les nostres terres. Va morir el 1419 a Vannes, Bretanya. Un papa valencià, Calixt III, el va canonitzar l´any 1455.





La vida de Sant Vicent Ferrer va estar envoltada d´una fama sorprenent de miracles i prodigis de tota mena, que han perdurat en la tradició popular, sobretot a la ciutat de València, on és objecte d´un culte molt viu. Durant la festa del sant que se celebra cada any en aquesta ciutat, es munten al carrer nombrosos altars o cadafals on xiquets i xiquetes representen els miracles de sant Vicent, escenes dramàtiques breus sobre episodis de la vida del sant





CARACTERÍSTIQUES DE LA PREDICACIÓ

La predicació de Sant Vicent Ferrer va commoure i va arrossegar la massa amb un èxit com Europa no havia conegut mai. Allà on anava a predicar, era rebut amb una expectació enorme: La seua arribada, seguit d´un acompanyament impressionant entre dues-centes i cinc-centes persones, penitents que el seguien incondicionalment, paralitzava la vida ciutadana. La predicació anava acompanyada d´elements per a reforçar el clima de fervor que sant Vicent Ferrer volia obtenir: la companyia de penitents, les processons, les misses, i el sermó, que podia durar més de tres hores.






Hem conservat col·leccions senceres de sermons de sant Vicent Ferrer que permeten fer-nos una idea prou clara de les característiques de la seua predicació. Sabem que en companyia del sant hi anava gent de mà ràpida per a escriure -els reportadors- que anotava paraula per paraula tot el que deia, i intentava reproduir-ne fins i tot les exclamacions i els crits. Tenim així uns sermons que ens transmeten els punts més directes de la predicació de sant Vicent i que ens permeten acostar-nos a una literatura parlada.

El gran èxit que la predicació de sant Vicent va obtenir en la seua època s´explica perquè va saber traure tant de profit com va poder de tots aquells recursos que més podien commoure el públic a qui es dirigia.







Sant Vicent Ferrer no volia fer literatura, sinó convéncer i corregir la gent que anava a escoltar-lo. Ell predicava a la massa popular -el poble menut- i això determinava les característiques dels sermons, en què utilitzava una varietat complexa de jocs que cal qualificar de teatrals. La veu, per exemple, n´era un element essencial, modulada per mitjà d´exclamacions, crits, onomatopeies, com ara el passatge en què imita amb un expressiu "xof!" el soroll que faran els condemnats en caure a les calderes de l´infern.

Sant Vicent busca sempre provocar efectes emotius i impressionants per mantenir l´atenció de l´auditori. Un element que dóna gran vivesa als sermons són els diàlegs; qualsevol història és dramatitzada pel sant. Tot el que volia dir ho situava en una escena concreta. Muntava quadres teatrals senzills, en els quals els canvis i les inflexions de la veu devien ser molt expressius.






La necessitat d´explicar, de predicar amb utilitat, fa que sant Vicent Ferrer referisca constantment la doctrina a la realitat.
Les afirmacions que feia durant la predicació les sustentava sempre amb exemples, amb arguments obtinguts de la vida i de l´experiència quotidianes. Aquests exemples o semblances són els que donen un aspecte decididament literari als sermons de sant Vicent Ferrer. Però quan vol criticar el que la gent fa i no hauria de fer, abandona el pla imaginatiu dels exemples i passa a descriure directament, cruament, els vicis del seu temps.


"No faràs fornicació", que és el pecat de luxúria més petit, així com jaure solter amb soltera. Per això Déu prohibeix aquest pecat, pel fet que, per aquest, són encesos tots els altres pecats de luxúria que són més grans, així com adulteris, incest, parents amb parents, etc. Però no hi és compresa la luxúria de marit i muller, usant bé del matrimoni segons la manera per Déu ordenada (és ben curt d´enteniment qui no ho comprén), encara que es faça per plaer de la carn, i encara que la muller estiga prenyada; però tota altra luxúria que religiós, prevere i tota altra persona menuda o gran, vella o jove faça, porta a la condemnació. Així doncs, que tothom se´n guarde i ningú no hi pense gens.
Ara vegem si Jesucrist va ser obedient a aquest manament: els teòlegs s´interroguen si el fill de Déu, de la mateixa manera que s´encarnà en la verge Maria, igualment es podia haver encarnat en el ventre d´una vídua o d´altra persona. Responen que sí. Doncs, per què va elegir la Verge tan pura? Ho va fer per nosaltres, perquè cadascú de nosaltres diga: "Si Déu nostre senyor ama la virginitat i la castedat, per què jo, truà, faré tal corrupció com conéixer dona verge o altra? Certament no ho faré". Penseu, doncs, quin pecat cometen molts desgraciats, que jauen padrins amb padrines, parents amb parents, hòmens amb hòmens, o ho fan amb ells mateixos o amb bèsties.
Ooooh, infeliç, que la terra s´hauria d´afonar llavors en l´abisme de tan gran pecat! Per tant, ens hem de guardar d´aquesta corrupció. Per això: "Aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació, que us abstingueu de la fornicació" (1Te. 4,3): "aquesta és la voluntat de Déu, que cadascú conserve el seu cor pur".


 Els sermons ens ofereixen així una panoràmica de la societat valenciana de la fi del XIV i principi del XV. Són, a més, un document extraordinari per a conéixer la llengua parlada d´aquell temps, plena d´expressions típiques i dels modismes i els diminutius del valencià.







Acabem amb una anècdota protagonitzada per Sant Vicent Ferrer i l´altre gran representant del corrent moralitzant de la Literatura d´aquella època, Francesc Eiximenis. Anècdota que palesa la complicada relació existent entre el dominic i el franciscà, segurament originada en la pugna existent entre les respectives ordes mendicants.

Amb ocasió de l´arribada a València de sant Vicent, els Jurats eixiren a rebre´l i va fer l´entrada en la ciutat sota pali. Quan el va vore, Eiximenis li preguntà, fent referència al pecat de supèrbia:

- Pare Vicent, com va la bufa?

- La bufa va i ve, però no es deté!

Respongué sant Vicent, per a donar-li a entendre que la seua ferma humilitat no claudicava fàcilment davant les pompes mundanes. 

Un plafó de rajoles, situat en el cantó de l´església de santa Mònica amb el carrer de Sagunt, recorda aquest fet en el lloc on es va produir. En ell veiem un seguici amb Sant Vicent sota el pali, portat pels Jurats de la Ciutat, amb fra Eiximenis al costat del sant en el moment de fer-li la seua pregunta.










                                                      



2 comentaris:

  1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina