dimecres, 26 de desembre del 2012

La València del segle XV






El segle XV és un perìode de crisi i de contrastos a tot Europa. La crisi del feudalisme i la davallada del poder de l´Església són un reflex de la tardor medieval i, alhora, un avanç cap al Renaixement i a l´Edat Moderna.






Aquesta situació de crisi general també s´estén a la corona d´Aragó. Així, en aquesta època, l´hegemonia que havia ostentat Catalunya des de finals del segle XII, es veu sacsejada per una crisi económica i social, que comportarà l´enfonsament de Catalunya a partir de mitjan segle i que el lideratge econòmic de la ciutat de Barcelona passara a mans de València.



La Catedral, amb el Miquelet al fons.


D´aquesta manera, la ciutat de València esdevé el centre polític, econòmic, cultural i comercial de la Corona i es converteix en una de les ciutat més esplendoroses de la Mediterrània. Durant aquest segle experimenta un notable increment de la població  (a finals de segle, València té uns 75.000 habitants censats i en la Península només la superava la ciutat de Granada, aleshores encara musulmana) i viu un període d´important expansió econòmica i comercial. Es, per tant, una ciutat rica que controla el comerç mediterrani occidental i subvenciona les campanyes militars del rei Alfons el Magnànim a Itàlia (el 1443 conquestà la ciutat de Nàpols), i, més tard, també la política de Ferran II el Catòlic i Isabel de Castella dins i fora de la Península.

És en el S. XV també quan s´edifiquen a València els monuments més emblemàtics tant del gòtic civil com del religiós, com per exemple la Llotja, les Torres de Serrans, les Torres de Quart, l´Almodí, el Palau de la Generalitat, la Seu o Catedral i el seu campanar major, les Drassanes del Grau de la Mar i una llarga llista dels palaus més interessants de la ciutat de València. Construccions que, en definitiva, ens donen una idea clara del poder econòmic d´una ciutat i d´una societat que era considerada com una de les més obertes i pròsperes de l´Europa del moment.
  



Torres de Serrans



Torres de Quart

          
Aquest període d´esplendor de què hem parlat va tenir també la seua repercussió en la producció literària i donà lloc al que es coneix com al Segle d´or de la nostra literatura. Segle que és bàsicament valencià ja que la pràctica totalitat d´autors d´aquesta època –i que comprén noms com Jordi de Sant jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Isabel de Villena, Roís de Corella...- van nàixer o estaven arrelats a València. D´una València dinàmica, alegre, ostentosa i de costums morals relaxats, l´ambient de la qual serà el que els literats de l´època reflectiran en les seues obres.




           La Catedral, amb la porta gòtica dels Apòstols.



El Tribunal de les Aigües, reunit davant la porta dels Apòstols.





La porta romànica de la Catedral




La porta barroca dels ferros de la Catedral.





Frescos renaixentites a l´altar major de la Catedral.



A més, a València s´instal·la la primera impremta de la Península Ibérica i s´hi imprimeix el primer llibre en 1474, les Obres e trobes en llaor de la Verge Maria. L´aparició de la impremta produeix una revolució cultural, ja que la producció i la difusió de llibres posen la lectura a l´abast d´una població molt més extensa que la que permetia la reproducció manual de textos. La impremta facilitarà, a més, la difusió de les llengües romàniques com a llengües de cultura, al temps que apareixerà també la preocupació pel seu bon ús. Aquesta preocupació es concretarà en l´aparició de les primeres fixacions gramaticals i estudis sobre les noves llengües impulsats per l´alfabetització d´una nova classe social, la burgesia, que ha optat pel romanç com a llengua de cultura. (Liber elegantiarum –1489- del valencià Joan Esteve, llibre d´equivalents lèxics entre el cátala i el llatí-).




Llotja de València, Sala de les columnes.




Les Drassanes del port de València.




L´Almodí.



Dins del camp de la cultura, cal destacar també  les relacions que València manté amb la Itàlia del Renaixement arran les expedicions d´Alfons el Magnànim i l´establiment  de la cort a Nàpols, permeteren un contacte de la nostra literatura amb l´humanisme Italia. Contactes –en aquest cas concret amb Roma- que també vingueren propiciats pel fet que dos valencians de la família Borja (Borgia per als italians) arribaren al papat: Calixt III (1455-1458) i Alexandre VI (1492-1503). Cal dir, però, que –com ja veurem més endavant- la influencia de l´Humanisme en la nostra Literatura, malgrat ser molt primerenca, fou molt feble i d´escassa repercussió en els autors posteriors. Cal, no obstant això, remarcar l´important canvi que representà l´aparició d´aquest moviment cultural conegut com l´humanisme. Si durant l´edat mitjana Déu era considerat el centre de tot l´univers i l´únic creador -teocentrisme-, amb l´humanisme hi hagué un canvi de mentalitat i s´imposà la idea de l´ésser humà com a creador i com a entitat capaç al mateix temps d´influir en el seu destí –antropocentrisme-, posició que qüestionava tota l´estructura medieval anterior –de carácter piramidal-, ja que admetia la possiblitat de l´ascens social.




Palau de la Generalitat.




Saló de Corts del Palau de la Generalitat (lloc on es troba pintat el representant de la vila reial de Cullera)




Palau dels Borja. Seu en l´actualitat de les Corts valencianes.



Per últim, cal assenyalar que entre aquest panorama tan esplendorós hi ha alguns fets que anticipen l´època de la decadencia de la Corona a partir del segle XVI, com per exemple la mort sense descendència del rei Martí l´Humà l´any 1410 i la celebració, dos anys més tard, del Compromís de Casp. Aquest fet comportarà la castellanització de la cort i l´aproximació política a la Corona de Castella, sobretot a partir de la unió de Castella i Aragó, amb el matrimoni entre Ferran II d´Aragó i Isabel de Castella. Durant el seu regnat, a més, el descobriment d´Amèrica provocarà el trasllat comercial i econòmic de la Mediterrània a l´Atlàntic. Tot plegat es va vore augmentat pel fet que els Reis Catòlics concediren a Sevilla el monopoli del comerç amb América, i els territoris de la Corona d´Aragó en quedaren exclosos; tot i que, segons sembla, el descobriment va estar finançat en una part molt important per capital provinent del nostre territori (Lluís de Santángel).




Claustre de la Universitat de València. Amb l´estàtua de Lluís Vives al bell mig.



1
El Miquelet.




Grup d´alumnes de l´institut dalt la torre del Miquelet.

Vos penge, tot seguit, dos dels muntatges audiovisuals fets pels propis alumnes de les visites guiades per la "València del Segle XV" realitzades, aquest mateix curs 2012/13, pels diferents grups de 1r de Batxillerat de l´IES Blasco Ibáñez de Cullera.









Documental sobre Calixt III, el primer papa Borja.





Documental sobre Alexandre VI, el segon papa Borja.

dissabte, 22 de desembre del 2012

Les flors del mal, Charles Baudelaire (recital)


Charles Baudelaire (París, 1821/1867)




 Baudelaire és considerat el pare de la poesia europea moderna.

La seua vida està marcada pel dandisme, els viatges i una relació sentimental amb l´actriu mulata Jeanne Duval, amb qui va mantindre una relació tempestuosa al llarg de tota la seua vida.


Jeanne Duval, amant de Baudelaire.

Mostrà interés per les drogues a causa d´una recerca moral i estètica, i també per alleugerir el dolor que la sífilis li provocava a la fi de la seua vida.
A ell es deu la concepció del poeta modern rebutjat per la societat burgesa, als valors de la qual s´oposa; l´artista maleït entregat al vici i a la recerca d´una satisfacció que no arriba mai.




La seua obra mestra, Les fleurs du mal (1857), va estar envoltada per l´escàndol, fins al punt que Baudelaire va haver de sotmetre´s a un judici, ja que part del contingut del poemari va ser considerat una ofensa a la moral pública.




La interpretació general de l´obra s´ha considerat com una reflexió sobre la rebel·lia. L´esperit poètic de Baudelaire és un esperit rebel, irreverent davant les convencions de l´època.
Es tracta d´un intent d´alliberament per mitjà de l´art, la bellesa i l´amor.També pel món anònim de la gran ciutat i els paradisos artificials. Per a, finalment, buscar la redempció per la via maligna, la perversió, el sadisme, el vampirisme…

Al capdavall, l´única via segura seria la salvació per la Mort, expressant així la derrota general de l´intent.


La poesia de Baudelaire s´orienta sobretot a sacsejar la consciència moral del lector. Baudelaire només veu el costat negatiu de la societat contemporània i pensa que l´home no és bo ni solidari ni generós, sinó instintivament pervers i depravat.

Els seus poemes són l´expressió de la doble atracció cap al Bé i el Mal que veia en tots els homes. L´individu és un subjecte dividit entre Satanàs i Déu, atret amb idèntica força per allò diví i allò diabòlic.

Un tret molt important de la seua poesia és la recerca de la musicalitat. El poema ha de suggerir, com la música, per mitjà de les paraules i les imatges.

Amb Les fleurs du mal, Baudelaire va construir un pont entre el Romanticisme i la poesia contemporània.



Tomba de Baudelaire al cementiri de Montmartre.




Recital Literatura Universal i Francés

El dia 20 de desembre, organitzat pels Departaments de Francés, Música i Valencià, realitzàrem al nostre centre un recital amb poemes extrets de Les flors del mal, de Charles Baudelarie. 

Els alumnes de les assignatures de Francés (Marina, Andrea i Aina) -que ho feien en la versió original, en francés- i de Literatura Universal (Marta, Irene i Diego) -en la versió en català- s´encarregaren de recitar els poemes. 
Comptaren, a més, amb l´acompanyament musical de Javi (guitarra), Irene (piano) i Sandro (piano).

 Tot seguit vos oferim imatges del recital, així com dels poemes seleccionats -en les dues versions- i els textos introductoris explicatius de cadascun d´ells. 







Le chat/El gat



Aquest poema opera amb la identificació de la dama –Jeanne Duval- i el gat.

Identiticació que es revela de manera explícita quan, per exemple, fa referència al seu cos bru. Del gat i de Jeanne.

I és el tacte del “cos elèctric” del gat el que provoca la visió de l´estimada.








Viens, mon beau chat, sur mon coeur amoureux;
Retiens les griffes de ta patte,
Et laisse-moi plonger dans tes beaux yeux,
Mêlés de métal et d´agate.

Lorsque mes doigts caressent à loisir
Ta tête et ton dos élastiques,
Et que ma main s´enivre du plaisir
De palper ton corps électrique,

Je vois ma femme en esprit. Son regard,
Comme le tien, aimable bête,
Profond et froid, coupe et fend comme un dard,

Et, des pieds jusques à la tête,
Un air subtil, un dangereux parfum
Nagent autour de son corps brun.


Vine, gatet, al meu pit amorós
-les urpes, a l´amagatall-
i deixa´m submergir-me en els teus ulls,
barreja d´àgata i metall.


Quan amb els dits t´acaricie ben a pler
el cap i el llom flexible,
i quan la mà va i s´embriaga de plaer
palpant-te el cos elèctric,

veig la figura de l´esposa. El seu esguard,
com ho és el teu, amable bèstia,
profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.


I, des dels peus fins a la testa,
neda un airet subtil i un perillós perfum
tot al voltant del seu cos bru.













Le vampire/ El vampir




Poema de ben segur motivat per les baralles contínues que Baudelaire tenia amb Jeanne Duval, en què tots dos es destrossaven mútuament.

Baudelaire ha volgut expressar l´horror d´una existència lligada per a la seua condemna a una altra vida.

Però és inútil la revolta contra el seu vampir, perquè no és de fora que ve el seu mal, sinó del fons d´ell mateix.








Toi qui, comme un coup de couteau,
Dans mon coeur plaintif es entrée;
Toi qui, forte comme un troupeau
De démons, vins, folle et parée.

De mon esprit humilié
Faire ton lit et ton domaine;
-Infâme à qui je suis lié
Comme le for forçat à la chaine.

Comme au jeu le joueur têtu,
Comme à la bouteille l´ivrogne,
Comme aux vermines la charogne,
-Maudite, maudite sois-tu!

J´ai prié le glaive rapide
De conquérir ma liberté,
Et j´ai dit au poison perfide
De secourir ma lâchete.

Hélas! le poison et le glaive
M´ont pris en dédain et m´on dit:
“Tu n´es pas digne qu´on t´enlève
À ton esclavage maudit,

Imbécile! –de son empire
Si no efforts te délivraient,
Tes baisers ressusciteraient
Le cadavre de ton vampire!”

Tu, que has entrat  com una daga
dins el meu cor queixós;
tu, forta com una armada de dimonis
vas venir, boja, engalanada,

a convertir en jaç i domini
el meu esperit humiliat:
-infame ser que em té lligat
com el forçat a la cadena.

I al joc el jugador obstinat,
a la botella l´embriac,
i a la carronya la vermina,
-sigues per sempre maleïda!

Al ràpid glavi li he pregat
de conquerir la llibertat,
i he dit al perfidiós verí:
salva´m de la roïndat.

Ai las! Verí i espasa
m´han menyspreat i han dit:
“No escau que sigues redimit
del pèrfid esclavatge,

ruc! –Si el nostre esforç
t´alliberés d´aquest poder,
els teus petons darien vida,
altra vegada, al teu vampir!”.












L´ennemi/ L´enemic





En aquest poema, Baudelarie compara la seua ànima a un jardí devastat per una tempesta.
Però somia “flors noves” i s´obre temerosament al futur. El poeta ha entrat en una nova fase de la seua vida i s´esforçarà a reparar les ruïnes.

A aquesta esperança, però, oposa un dubte cruel. No és cert que l´home puga refer la seua vida, i com més avancem en el temps, més febles som.

L´enemic (el temps, la mort, el remordiment, el tedi…) cada vegada és més fort. És un enemic obscur, ja que habita en nosaltres mateixos, és nosaltres mateixos.









Ma jeunesse ne fut qu´un ténebreux orage,
Traversé çà et là par de brillants soleils;
Le tonnerre et la pluie ont fait un tel ravage,
Qu´il reste en mon jardin bien peu des fruits vermeils.

Voilà que j´ai touché l´automme des idées,
Et qu´il faut employer la pelle et les râteaux
Pour rassembler à neuf les terres inondées,
Où l´eau creuse des trous grands comme des tombeaux.

Et qui sait si les fleurs nouvelles que je rêve
Trouveront dans ce sol lavé comme une grève
Le mystique aliment qui ferait leur vigueur?

-Ô douleur! Ô douleur! Le Temps mange la vie,
Et l´obscur Ennemi qui nous ronge le coeur
Du sang que nous perdons croît et se fortifie!

La meua joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per  lluminosos sols;
 la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m´ha arribat una tardor d´idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per  esplanar de nou les terres inundades
on l´aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

Qui sap si les flors noves que somnie
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.

-Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l´Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s´hi escapa.










L´albatros





Després de descriure la imatge de l´albatros, Baudelaire explicita el seu significat. Es tracta de la concepció del poeta com un ésser d´enorme singularitat a qui són incapaços d´entendre aquells qui viuen en la rutina i el costum.

També destaca la contraposició entre el cel (la llum, l´ideal, la puresa, el blau…) on vola l´albatros, i els abismes (la desolació, el fred, la presó, el negre…) sobre els quals s´esmuny el vaixell.










Souvent, pour s´amuser, les hommes d´équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.

À peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l´azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d´eux.

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu´il est comique et laid!
L´un agace son bec avec un brûle-gueule,
L´autre mime, en boitant, l´infirme qui volait!

Le Poëte et semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l´archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l´empêchent de marcher.

Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l´oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s´esmuny sobre severs abismes.

Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l´atzur, maldestres i porucs,
arrosseguen feixucs les seues ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.


Viatger que volava… ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc… ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l´altre es fa el coix i imita l´esguerrat!

El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l´arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant, no el deixen caminar.












Le poison/ El verí



El tema d´aquest poema és un dels essencials de la poesia de Baudelaire: cal estar sempre embriac per a no sentir l´horrible càrrega del Temps.

El vi, les drogues, la voluptuositat, porten l´home  més enllà dels seus límits, fins als abismes. L´exalten i el perden. L´amor, com el vi i l´opi, alliberen l´ànima del tedi, però acaben per esgotar-la i destruir-la.

Els paradisos artificials creats per les drogues permeten entreveure l´ideal, imaginat com un estat de felicitat i d´èxtasi, on el temps i la mort no tenen lloc.

No obstant això, el poeta constantment és confrontat amb la por del fracàs i l´opressió de l´esperit.








Le vin sait revêtir le plus sordide bouge
D´un luxe miraculeux,
Et fait surgir plus d´un portique fabuleux
Dans l´or de  sa vapeur rouge,
Comme un soleil couchant dans un ciel nébuleux.

L´opium agrandit ce qui n´a pas de bornes,
Allonge l´illimité,
Approfondit le temps, creuse la volupté,
Et des plaisirs noirs et mornes
Remplit l´âme au delà de sa capacité.

Tout cela ne vaut pas le poison qui découle
De tes yeux, de tes yeux verts,
Lacs où mon âme tremble et se voit à l´envers…
Mes songes viennent en foule
Pour se désalterer à ces gouffres amers.

Tout cela ne vaut pas le terrible prodige
De ta salive qui mord,
Qui plonge dans l´oubli mon âme sans remords,
Et, charriant le vertige,
La roule défaillante aux rives de la mort!

El vi pot revestir la més bruta cofurna
amb luxe prodigiós,
i fa sorgir més d´un pòrtic de faula
amb l´or del vapor roig que té,
igual que un sol que es pon en cel ennuvolat.

L´opi engrandeix allò que no té límits,
allarga l´infinit,
aprofundeix el temps, furga la voluptat
i emplena els cors de plaers
negres i ensopits, enllà de llur capacitat.

Però res d´això no val aquest verí que vessen
els ulls que tens, de color verd,
llacs en què l´ànima em tremola i es veu a l´inrevés…
van els meus somnis, en corrua,
a sadollar-se en aquests gorgs amargs.

Però res d´això no val el pèrfid, gran prodigi
de la saliva teua, que mossega
i duu a l´oblit una ànima innocent,
i, arrossegada pel vertigen,
la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!












Spleen II



Des del primer vers del poema s´expressa la sensació d´angoixa i opressió que produeix el temps. Com si la joventut fos impossible, com si el pas del temps només poguera significar envelliment. Es dibuixa una atmosfera sense joventut, sense vida.

Però aquesta composició introdueix un element nou: la dissolució del “jo”. El poeta ha esdevingut una ombra i ha quedat anorreat en l´oblit. No és més que una cosa, ja no és res.

spleen , tal com es presenta en aquest poema, és menys un estat d´ànim que un procés de degradació, de degeneració de les coses i del jo. L´spleen és el sentiment que correspon a la catàstrofe permanent.








Je suis comme le roi d´un pays pluvieux,
Riche, mais impuissant, jeune et pourtant très vieux,
Qui, de ses précepteurs méprisant les courbettes,
S´ennuie avec ses chiens comme avec d´autres bêtes.
Rien ne peut l´égayer, ni gibier, ni faucon,
Ni son peuple mourant en face du balcon.
Du bouffon favori la grotesque ballade
Ne distrait plus lefront de ce cruel malade;
Son lit fleurdelisé se transforme en tombeau,
Et les dames d´autour, pour qui tout prince est beau,
Ne savent plus trouver d´impudique toilette
Pour tirer un souris de ce jeune squelette.
Le savant qui lui fait de l´or n´a jamais pu
De son être extirper l´élément corrompu,
Et dans ces bains de sang qui des Romains nous viennent,
Et dont sur leurs vieux jours les puissants se souviennent,
Il n´a su réchauffer ce cadavre hébété
Où coule au lieu de sang l´eau verte du Léthé.

Jo sóc igual que el rei d´un país molt plujós,
molt ric però impotent, jove però molt vell,
que, menyspreant honors que els preceptors li fan,
els gossos l´avorreixen, també tot animal.
Res no li fa il·lusió, ni el falcó ni la presa,
ni el seu poble que es mor davant el seu balcó.
Del bufó preferit la balada grotesca
ja no distreu la ment d´aquest malalt cruel;
el llit amb flors de llirs se li canvia en tomba
i dames que veuen els prínceps de bon ull
no saben què posar-se, ja fos el més impúdic,
per arrencar un somriure a aquest jove esquelet.
El saviàs que li fabrica l´or mai ha pogut
extirpar-li de l´ésser l´element corromput;
i ni amb els banys de sang que vénen dels romans
-i sempre rememoren, de vells, els qui governen-
no ha pogut fer reviure aquest cadàver balb
que no duu sang al cos, ans l´aigua de l´oblit.

















Hymne a la Beaute/ Himne a la Bellesa



Baudelaire va escriure que “el tipus més perfecte de la bellesa viril és Satan”. Aquest motiu recorre i explica els versos d´aquest poema.

Però a banda de l´evocació d´una Bellesa senyalada pel crim i l´horror, el que per a Baudelaire és essencial és que la Bellesa obre a l´esperit de l´home les portes de l´Infinit. 

Però Baudelaire comprenia que aquest infinit no era un cel on trobaria el repòs, sinó l´abisme on es perdria.

És característic d´aquest poema la sensació de vertigen davant l´abisme, la certesa que l´atracció per la bellesa és la crida de la Sirena. La bellesa és una atracció fatal, una força tràgica, una flor del mal.







Viens-tu du ciel profond ou sors-tu de l´abîme,
Ô Beauté? Ton regard, infernal et divin,
Verse confusément le bienfait et le crime,
Et l´on peu pour cela te comparer au vin.

Tu contiens dans ton oeil le couchant et l´aurore;
Tu répands des parfums comme un soir orageux;
Tes baisers sont un philtre et ta bouche une amphore
Qui font le héros et l´enfant courageux.

Sors-tu du gouffre noir ou descends-tu des astres?
Le destin charmé suit tes jupons comme un chien;
Tu sèmes au hasard la joie et les désastres,
Et tu gouvernes tout et ne réponds de rien.

Tu marches sur des morts, Beauté, dont tu te moques;
De tes bijoux l´Horreur n´est pas le moins charmant,
Et le Meurtre, parmi tes plus chères breloques,
Sur ton ventre orgueilleux danse amoureusement.

L´éphémère ébloui vole vers toi, chandelle,
Crépite, flambe et dit: Bénissons ce flambeau!
L´amoureux pantelant incliné sur sa belle
À l´air d´un moribond caressant son tombeau.

Que tu viennes du ciel ou de l´enfer, qu´importe,
Ô Beauté! Monstre énorme, effrayant, ingénu!
Si ton oeil, ton souris, ton pied, m´ouvrent la porte
D´un Infini que j´aime et n´ai jamais connu?

De Satan ou de Dieu, qu´importe? Ange ou Sirène,
Qu´importe, si tu rends, -fée aux yeux de velours,
Rythme, parfum, lueur, ô mon unique reine!-
L´univers moins hideux et les instants moins lourds?
¿Véns de l´abisme o d´un cel insondable,
Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,
vessa confusament el crim i el benefici,
i és per això que se t´assembla el vi.

Portes en la mirada l´aurora i el crepuscle,
escampes perfums com la tempesta al vespre;
són filtre els teus petons i una àmfora la boca,
que fan covard l´heroi i coratjós el nen.


¿Surts de l´abisme negre o véns dels astres?
El Destí, captivat, com un gos t´estalona;
sembres a l´atzar la joia i els desastres,
i ho senyoreges tot i no respons de res.



Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa;
l´Horror no t´és la menys preuada de les joies,
i el Crim, com el penjoll que més estimes,
dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.



L´insecte enlluernat vola vers tu, candela;
crepita, crema i diu: “Oh flama beneïda!”.
Inclinat en l´amada, l´enamorat panteixa
igual que un moribund acariciant la tomba.

¿Què hi fa, si véns del cel o de l´infern, Bellesa,
monstre terrible, ingenu i espantós,
si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m´obren
la porta d´un Infinit que estime i mai no he conegut?

De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena:
¿què hi fa, si converteixes –fada amb mirada de vellut,
ritme, perfum, lluor, tu, única reina!-
el món en menys horror i menys feixuc l´instant?