dissabte, 17 de novembre del 2012

Ramon Llull.



"L´amor naix del record, viu de lai ntel·ligència i mor per oblit"





Vida i ambient històric.

La vida de Ramon Llull (1232 - 1316) va ser intensa i apassionada com poques n´hi deuen haver hagut. Presenta dues característiques que li donen un caràcter excepcional: una obra immensa i una activitat incessant. Va escriure prop de tres-cents llibres, en català, en llatí i en àrab, en què va tractar pràcticament tots els camps del saber del seu temps, va desenvolupar un sistema personal de pensament, que ell va anomenar Art, i va ser el primer europeu a escriure en la seua llengua materna sobre temes que només es tractaven en llatí, com ara la medicina, les matemàtiques o l´astronomia.

Va ser també el primer europeu a escriure novel·les en prosa sobre temes contemporanis. I juntament amb tot això, Llull va viatjar constantment arreu d´Europa i del nord d´Àfrica, per difondre la seua obra i el seu programa per a convertir els infidels i renovar la cristiandat, que va presentar a papes, reis, sultans i universitaris.






Per a conéixer la vida de Ramon Llull, disposem d´un text singular anomenat Vida coetània, dictat per ell mateix cap al 1311. Nasqué a la ciutat de Mallorca, tres anys després que Jaume I conquistara l´illa, en el si d´una família noble d´origen barceloní que participà en la repoblació mallorquina. Va ser educat en la cort, on rebé l´educació pròpia d´un cavaller de l´època, i va servir Jaume II com a senescal. Durant la seua joventut, va viure dedicat al conreu de la poesia trobadoresca i a la vida galant i plaent que la cort li proporcionava. Abans dels 25 anys, es va casar amb Blanca Picany i va tenir dos fills.

Però el 1263, després d´unes visions en què se li apareix Crist crucifixat, decideix trencar amb tot i dedicar la seua vida a Déu. Abandonà família i càrrecs, va vendre les seues possessions, va peregrinar per diversos santuaris europeus i, de nou a l´illa, va encetar una llarga etapa de formació que duraria nou anys. Estudià tot allò que podia ser-li d´utilitat per a la conversió dels infidels al cristianisme, començant per l´estudi del llatí i de l´àrab.

Conclosa aquesta llarga etapa de formació, bàsicament autodidacta, va dur a terme una ingent activitat missionera, juntament amb la redacció d´obres apologètiques i la creació d´escoles missioneres. Tot plegat acabà convertint Ramon Llull en una personalitat paradigmàtica de l´Europa de l´època. Finalment, i segons tots els indicis, va morir a Tunísia martiritzat vora el 1315.




Edat, viatges i producció intel·lectual van convertir Ramon Llull en un personatge admirat i discutit en vida, conegut en els més alts cercles cortesans, eclesials i universitaris de l´occident medieval.



Un cop mort, la fama i el renom, el mite i la veritat, els seus seguidors i els seus detractors, no van fer altra cosa que augmentar fins a unes dimensions insospitades durant segles i segles. Fins al punt que podem dir que Ramon Llull és, d´entre els homes que han parlat i escrit en català, aquell que ha tingut una projecció especial i temporal més vasta en tots els sentits.





El pensament de Ramon Llull. L´Art.

Llull va creure que la manera de convéncer els infidels l´havia resolta amb l´Art, el nucli de tot el sistema lul·lià. Aquest sistema l´havia trobat durant l´anomenada il·luminació de Randa. Així ho conta a la Vida coetània:

"Després d´això, Ramon va pujar a una muntanya no molt allunyada de casa seua, a fi de contemplar-hi Déu més  tranquil·lament. Quan encara no hi havia estat una setmana completa, succeí un cert dia, mentre mirava atentament el cel, que de sobte el Senyor il·lustrà la seua ment, donant-li la forma i manera de fer el llibre contra els errors dels infidels.
Donant per això infinites gràcies a l´Altíssim, Ramon davallà d´aquella muntanya i, tornant a la dessusdita abadia, hi començà a ordenar i escriure aquell llibre, que primer anomenà Art major i més tard Art general".





Art no era un cos de doctrina, sinó una tècnica de pensament de base lògica i matemàtica que permetia demostrar qualsevol veritat religiosa i, al mateix temps, estudiar i comprendre qualsevol ciència o aspecte de l´univers.
Llull s´havia adonat que, per a  convéncer els infidels calia abandonar l´ús d´autoritats basades en textos sagrats, ja que aquestes eren rebutjades pels no cristinas i donaven lloc a divergències en la interpretació que impiden arribar a cap conclusió.

En el pensament medieval el món es veia com una manifestació de Déu, i per això es deia que el món era com un llibre en què podíem aprendre coses de Déu o com un espill en què se´ns podia veure la seua imatge. El propòsit de Llull era demostrar que les grans veritats cristianes deriven de l´estructura mateixa de l´univers.


L´Art, per tant, és un sistema d´explicació de la realitat que condueix a l´acceptació necessària del Déu cristià com a única raó de totes les coses. I com que els principis fonamentals de l´Art són els mateixos que els principis fonamentals de l´univers, es podien aplicar a qualsevol ciència.






La llengua de Ramon Llull.

Com ja hem dit abans, l´obra ben immensa de Ramon Llull tracta pràcticament tots els àmbits de la vida humana i del cultura del seu temps (astronomia, matemàtiques, medicina, teologia, retòrica...) i va escriure sobre tots aquests temes en català. És pràcticament el primer escriptor europeu que va escriure en la seua llengua materna llibres de filosofia i ciència, quan el vehicle d´aquestes matèries era exclusivament el llatí.

El fet d´haver d´escriure sobre qüestions que fins aleshores no s´havien expressat en català ni tampoc en cap altra llengua vulgar el va obligar a introduir en l´idioma un gran nombre de mots tècnics, presos majoritàriament del llatí o creats a partir de procediments de derivació. Moltes d´aquestes paraules noves han arribat fins als nostres temps amb la mateixa forma i sentit amb què les va usar Ramon Llull.

La creació d´una llengua apta per a tractar tots els camps del saber es manifesta també en la construcció de la frase. La frase de Llull es caracteritza per l´amplitud i la precisió, i per presentar una forma sintàctica molt desenvolupada, que fa servir períodes amplis i subordina amb seguretat.

Obra narrativa. El Blanquerna i el Llibre de les meravelles.

Llull sempre va concebre la literatura com un instrument de divulgació del seu pensament, com una manera d´atraure l´atenció d´un públic més ampli. I és per això que va utilitzar les obres narratives o al·legòriques per a divulgar a un públic no especialitzat els temes que li interessaven.
Quan considerem el valor literari de l´obra de Llull, un grup de llibres atrau de seguida la nostra atenció, integrat per dues obres narratives extenses, el Blanquerna (1283) i el Llibre de meravelles (1287-88),  
En aquestes dues obres, Llull pretén, en últim terme, mostrar els diferents estats de l´home i determinar quin és el més desitjable des del punt de vista cristià. Ambdues són obres amb protagonista, acció, escenari canviant i desenllaç; i en elles és on Llull acumula amb més complaença els recursos de la seua tècnica literària i on podem trobar un caràcter novel·lesc més acusat.

El Fèlix o Llibre de les meravelles està dividit en deu llibres i narra la història d´un jove que va pel món amb la intenció d´aprendre dels filòsofs i dels ermitans amb qui parla. En aquest viatge, el protagonista contempla les "meravelles" del món, com les plantes, els metalls, els animals, els homes, els àngels...
És un llibre de caràcter enciclopèdic, dins el qual destaca el seu seté llibre, el Llibre de les bèsties, en el qual construeix en forma de faula una sàtira sobre la vida cortesana i sobre l´abús de poder. Aquesta crítica del poder i de les lluites polítiques pròpies de les corts medievals, té un caràcter al·legòric jaque es troba exemplificada en una cort d´animals.

El Llibre d´Evast i d´Aloma i de Blanquerna, son fill és una obra de caràcter utòpic que configura el protagonista com un model de totes les virtuts cristianes, però al mateix temps com un espill de la vida urbana de l´època. Considerada com la primera novel·la autobiogràfica de la Literatura, el protagonista - Blanquerna- encarna no sols a Llull sinó també els objectius que ell vol aconseguir en la vida real.
Aquesta narració, dividida en cinc llibres, fa un recorregut per la vida del protagonista, Blanquerna, des del casament dels seus pares fins que després d´haver passat per totes les dignitats eclesiàstiques, inclosa la papal, es retira a la vida contemplativa com a ermità -estat de l´home que ell considera com el més proper a l´ideal de vida cristiana.






Dins del Blanquerna trobem un fragment que és, a causa de la seua gran qualitat literària, l´obra mística més difosa de Llull, el Llibre d´Amic e d´amat, que se´ns presenta com una obra independent escrit pel mateix protagonista.
Consta de 366 versicles -per a ser llegits un cada dia de l´any-, en què s´estableix un diàleg entre l´Amic (el servidor de Déu) i l´Amat (Déu), i on apareixen molts elements presos de l´amor cortés cavallaresc i de la tradició poètica dels musulmans. Cadascun d´aquestos versicles o metàfores morals està format per un breu pensament d´un valor poètic excepcional que serveixen al lector per a la meditació diària. En aquest llibre, Llull fa servir el llenguatge amorós per a expressar la compenetració que es produeix entre el creient i Déu.


Video amb imatges de l´illa de Mallorca de Rafael Uyà, sobre la música de "Digues amic", tema dels disc "Amic, amat" de Mª del Mar Bonet.



Digues amic

Amic, tu que tant estimes
no em diries què és amor?

Amor és mort de qui viu
i vida d´aquell qui mor;
és en el jorn alegria, 
dolça tristesa en la mort,
enyorança en el viatge,
felicitat en el port.

-Digues, Amic: ¿qui té més gran amor,
aquell qui d´amor viu o aquell qui en mor?
-Aquell que en mor -respon l´Amic lleial-
puix ja no hi pot haver amor més alt.

-És la ditxosa punyida
que mata l´enamorat
quan sent cantar en la vida
les belleses de l´Amat.


LLIBRE DE LES BÈSTIES
Exemple de l´agró, els carrancs i els peixos.

Mentre la rabosa deia aquestes paraules al rei, el bou cridà i bramulà tan fortament, que va fer ressonar tot aquell lloc on es trobava el lleó, i féu tremolar de por a ell i als seus companys. El rei no es va poder aguantar la por i va dir que si la força d´aquella bèstia era tanta com demostrava la veu, no estaria segur en aquell lloc. El bou bramulà una altra vegada i el lleó i els seus consellers tingueren por. Però la rabosa no féu cap cara de por, sinó que al contrari romania molt alegre davant del rei. Al monarca i als seus consellers sorprengué molt aquest fet. Aleshores el rei va dir:

     - Rabosa com és possible que no tingues por d´aquest crit tan fort i tan estrany? Ja veus que jo, que sóc tan poderós, i també l´ós, el lleopard i moltes altres bèsties més fortes que tu, tenim por d´aquesta veu.

La rabosa va respondre al rei amb aquestes paraules:

     - Un corb construïa el seu niu dalt d´una roca i tots els anys una gran serp es menjava els seus fills. El corb odiava moltíssim la serp que se li menjava els fills, però no s´atrevia a combatre contra ella perquè no era tan poderós per poder véncer-la. Aquell corb va pensar d´utilitzar l´astúcia per véncer la serp, ja que amb la força no podia. Un dia succeí que la filla del rei jugava en un verger amb unes donzelles, i va posar la seua garlanda d´or i d´argent i de pedres precioses en la branca d´un arbre. El corb va agafar aquella garlanda i se l´endugué volant per l´aire, molt lluny. Molts hòmens el van seguir per veure on dipositaria la garlanda que la filla del rei tant s´estimava i per la qual tant plorava des que el corb se l´havia enduta. El corb la deixà on vivia la serp. Quan els hòmens hi arribaren per agafar la garlanda, van veure la serp i la van matar. D´aquesta manera el corb, amb enginy i intel·ligència, utilitzà els altres contra la serp. Així mateix, senyor -va dir la rabosa al lleó-, jo tinc tant d´enginy i d´intel·ligència que si no podia véncer amb la força aquesta bèstia que té una veu tan forta i tan terrible, utilitzaria l´astúcia i la intel·ligència i la faria morir de mala mort.

Quan la rabosa va acabar de narrar aquella història, la serp, que era un dels consellers del rei, va relatar el següent exemple:

     - En un estany hi havia un agró que pescava sense descans. Però aquell agró va envellir i per aquesta causa se li escapava la caça moltes vegades. Va pensar de quina manera podria utilitzar l´astúcia per aconseguir el seu propòsit, però aquella malifeta seria lacausa de la seua mort.

El lleó va demanar a la serp que li contara com havia mort l´agró.

     - Senyor rei -va dir la serp-, aquell agró va estar un dia sencer, des del matí a la nit, sense pescar. Va estar tot trist durant aquell dia a la riba de l´estany. Un carranc es va estranyar que l´agró no pescara com tenia costum de fer-ho, i li va preguntar per què estava tan preocupat. L´agró, plorant, va dir que sentia pena pels peixos d´aquell estany, amb els quals havia viscut durant tant de temps, i que li sabia greu la seua mort i tot el dany que anaven a fer-los. Perquè dos pescadors que pescaven en un altre estany, quan acabarien, vindrien a pescar en aquell. "Aquells pescadors són hòmens savis en el seu ofici i no se´ls escapa cap peix -va dir l´agró-. De manera que prendran tots els d´aquest estany".

Quan el carranc va sentir aquestes paraules, tingué molta por i ho digué als peixos de l´estany. Tots els peixos es reuniren i es presentaren davant l´agró, al qual van pregar que els donara consell. "L´únic consell possible -va dir l´agró- és que jo us trasllade a tots, d´un en un, a un altre estany que hi ha a una llegua d´ací. Allí hi ha moltes canyes i molt de fang i, per tant, els pescadors no us podran fer cap mal".

Tots els peixos decidiren seguir aquell consell, i cada dia l´agró agafava els que volia i feia veure que se´ls enduia en un estany. Però en arribar dalt d´un puig s´aturava i es menjava el peix que duia. En acabant, tornava per d´altres i repetia la mateix operació.

Açò va durar molt de temps, i així l´agró vivia sense preocupar-se de pescar. Un dia el carranc va pregar a l´agró que el duguera a aquell estany. L´agró va estendre el coll i el carranc s´hi va agafar amb les dues pinces. Mentre l´agró volava amb el carranc al coll, aquest no s´ho acabava de creure, jaque no albirava l´estany al qual creia que el duia l´agró. En arribar l´ocell prop del lloc on solia menjar-se els peixos, el carranc va veure les espines dels que l´agró s´havia menjat, i va endevinar l´engany. Aleshores el carranc es digué: "Encara està a temps de venjar-te d´aquest traïdor que es proposa menjar-te". Llavors el carranc va estrényer tan fortament el coll de l´agró, que li´l trencà i el va fer caure mort a terra. Després el carranc se´n va tornar amb els seus companys, i els va contar la traïció  que els havia estat fent l´agró.  



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada