dimecres, 21 de novembre de 2012

La Renaixença. Teodor Llorente.

La Renaixença

En el segle XXI, les idees romàntiques envairen la nostra cultura i, en conseqüència, la nostra literatura; els autors es llançaren a redescobrir i a idealitzar els temps passats i gloriosos. 






Això provocà una recuperació de la producció literària en llengua pròpia. Aquest període és conegut amb el nom de Renaixença i s´encetà amb la publicació de l´oda La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, en 1833.
Aquest poema es convertí en un símbol, ja que identificava la pàtria i la llengua, i catalogava aquesta última com l´únic vehicle vàlid per a l´expressió adequada dels sentiments i la nacionalitat.


"Plau-me encara parlar la llengua d´aquells savis
que ompliren l´univers de llurs costums e lleis,
la llengua d´aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l´ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l´accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s´enyora,
ni cull del mar sagrat la lira dels seus avis!

 Bonaventura Carles Aribau







La figura més reixida de la Renaixença va ser la de Jacint Verdaguer. És considerat el creador d´una llengua poètica allunyada de l´artificiositat de la poesia floralesca. Les seues obres més importants són l´Atlàntida (1870) i Canigó (1886). La seua poesia, carregada de sinceritat i d´exaltació, ha tingut una gran influència sobre toda la literatura contemporània.








La Renaixença valenciana

Així com la dels altres territoris del domini lingüístic, no sols reivindica l´ús culte i formal de la llengua, sinó que també pretén recuperar el sentiment patriòtic i nacional. La diferència està en el fet que, a València, aquest moviment fou més feble que a Catalunya o a les Illes, entre altres coses perquè ací el moviment renaixentista va quedar en mans de la burgesia conservadora, que va centrar l´interés gairebé exclusivament en la poesia.

Aquest grup de burgesos que formava part d´una elit de gent reclosa en ella mateixa, no va estendre tota la revolució cultural que suposava la Renaixença a la resta de la societat i només es va centrar en el conreu de la poesia i en els Jocs Florals. Aquests, també anomenats Jocs de la Gaia Ciència, són certàmens literaris de caràcter poètic al voltant del lema Pàtria, fe i amor, que esdevenen promotors i difusors de la llengua pròpia.








Teodor Llorente

Teodor Llorente Olivares fou un poeta que nasqué a València en 1836 i morí també a la mateixa ciutat en 1911. Durant un quant de temps, exercí la professió d´advocat. Amb el temps esdevingué la figura més important de la Renaixença valenciana.






Fou d´ideologia conservadora. A més, va ser director de diari Las Provincias, d´aquesta mateixa tendència. I juntament amb Vicent W. Querol, va instaurar els Jocs Florals, els quals va presidir. La seua ideologia el va dur a formar part del grup Lo Rat Penat, associació que va nàixer amb la intenció de defendre la cultura i la llengua valencianes, però que rebutjava la literatura progressista, anticlerical i republicana, i tractava de desvincular-se de la Renaixença de les altres zones del domini lingüístic, com Mallorca o Catalunya. 








L´obra en valencià de Teodor Lorente, la podem trobar en un llibret de versos publicat en 1844. En aquests poemes treballa, d´una banda, el costumisme, en retratar la forma de vida de les classes més humils de la societat; i de l´altra, una poesia de caire més culte.

Són típics els seus poemes d´idealització del paisatge valencià, com ara La barraca o Vora el barranc dels algadins. En aquest segon, expressa l´emoció que sent davant d´un paisatge de l´horta valenciana, marcat per la bellesa de la natura, i el descriu d´una manera idealitzada. Ara bé, els últims versos del poema evoquen l´enyorança d´un paisatge o d´una època perduda.








Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d´aroma l´aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l´ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s´alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Quin ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l´aigua corrent los camps anega; 
en sos espills lo sol llampega,
i trau l´arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d´ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l´aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d´elles
vora el barranc dels Algadins! 






Poema Vora el barranc dels algadins, interpretat per Paco Muñoz.




Tot seguit vos reproduïm el poema El Castell, compost pel poeta cullerà de començaments del segle XX Lambert Olivert. Conté una descripció del paisatge que es divisa des d´eixa talaia privilegiada que és el Castell del nostre poble. El poema acaba també amb una referència de caràcte nostàlgic al temps de la infantesa.







El Castell

Des del castell immortal
que representa la falla,
Cullera les seues glòries
pregona per tota Espanya.

Per ell passaren els segles,
¿en este món què no passa?
Però ell sempre fort, que fort,
des de fetxa tan lluntana,
ha vist passar moltes coses
en descomunal batalla
I no mor ni morirà
perquè l´esperit l´aguanta
d´aquelles generacions 
pretèrites de la raça.

Cullera i el seu castell
valen una billonada
de duros, són les dos joies
més riques de la comarca.
El Xúquer que naix en Cuenca
i mor en la nostra platja
els arrossars i les hortes
que pareixen d´esmeralda.
La població que semeja
una gavina ben blanca,
les barquetes pescadores,
les aigües de la mar blava,
un cel puríssim de raso,
un sol d´or encés en flama.
Els tarongers plens de flor,
alguna pobra barraca,
i més allà les muntanyes
de Corbera, de Favara,
del Mondúver, del Montgó,
formen eixe panorama
que des del nostre castell
tot el món admira i canta.

Ai castell, ídolo meu!
Ai castell de la meua ànima!
Hui no eres ja el castell
a on jo xicotet jugava!





Foto de Pere Talens.





diumenge, 18 de novembre de 2012

La tragèdia grega. Èdip rei, de Sòfocles.

La tragèdia grega








Per a comprendre tota la seua riquesa hem de conéixer les pinzellades bàsiques del que era una tragèdia per als grecs. El concepte de tragèdia és imitació (mimesi) d´una acció de caràcter elevat, amb un llenguatge bell. L´acció tràgica implica un canvi de fortuna que fa mudar en desgràcia la felicitat del protagonista, a causa d´un o més errors comesos amb el desconeixement de les conseqüències que poden dur.

Després d´una sèrie de casualitats que semblen afavorir el seu comportament desemboca en la catàstrofe, final desastrós que té com a funció la catàrsi o purificació alliberadora dels espectadors per l´esglaiament i la pietat que els provoquen els fets presenciats.






Sembla que la tragèdia prové del culte al déu Dionís. És el gènere literari que més destaca i defineix l´Atenes del segle V aC. En són representants ben brillants Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

Sòfocles va donar més acció a la tragèdia sense fer ús de la trilogia i augmentant el nombre d´actors. Va augmentar les parts corals i va millorar l´ús de l´escenografia d´Èsquil.

El teatre de Sòfocles ens presenta conflictes humans que prevalen en el temps i els herois són universals; el seu delicte i la seua culpa són haver nascut. La tragèdia ens parla d´un destí que arrossega els seus personatges sense una explicació lògica.




Sòfocles (496 aC - 406 aC) va viure la millor època d´Atenes, i la seua obra representa en gran part l´era de Pericles. Amic de l´historiador Heròdot, fou molt respectat per tothom i no menystingué la vida social. 

Tot i seguir les pautes existents de la tragèdia pròpia d´Èsquil, preferí no agrupar les seues obres en trilogies i cultivà el drama independent. Va accentuar els trets dels caràcters i n´augmentà el nombre d´actors.

Conservem ser tragèdies de l´autor: Àiax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip rei, Electra, Filoctetes i Èdip a Colonos. Els personatges de Sòfocles han traspassat el temps i formen part de la nostra cultura actual.




Èdip rei


L´assumpte elegit per Sòfocles per a la seua tragèdia pertany a la mitologia que apareixerà vinculada amb la religió grega. El mite d´Èdip, de llarga tradició, apareix ací desenrotllat magistralment i convertit en quelcom distint. Èdip rei és una tragèdia rica i complexa en la qual es barregen temes com la creença en el  destí fatal, la recerca de la veritat purificadora com a destructora de la felicitat, el reconeixement de la propia identitat, la fatalitat o la ceguesa, com a situacions a la vegada reals i metafòriques.






Èdip viu un cúmul de fatalitats des de la infantesa: naix a Tebes i és abandonat, perquè les profecies anuncien que matarà el pare i es casarà amb la mare Iocasta. Recollit per un pastor, és adoptat pel rei de Corint.
Èdip coneix la profecia i fuig de la casa adoptiva per evitar el funest desenllaç. Anant cap a Tebes mata el seu pare autèntic, allibera la ciutat i es casa, sense saber-ho, amb la seua mare. Els oracles donen la culpa d´una pesta a Tebes al desconegut que matà el rei.
Èdip, buscant desesperadament el culpable, es troba a ell mateix. En saber-ho tot, Iocasta se suïcida, Èdip es trau els ulls i abandona Tebes, que queda a les mans dels seus fills.






Èdip és l´heroi tràgic per excel·lència i apareix adornat amb grans virtuts com la noblesa, la valentia, l´honradesa o la justícia. Entossudit a trobar el culpable de la desgràcia de la seua ciutat es vorà abocat a un terrible descobriment; ell és el causant del mal de Tebes ja que ha transgredit, sense ser-ne conscient, les lleis de la sang i la naturalesa en matar el seu pare i casar-se amb la seua mare.

Es pot afirmar que la tragèdia de Sòfocles posa en escena una espècie d´investigació policial i manté la tensió a través d´un suspens perfectament dosificat, més efectiu en ser el públic coneixedor de la història. Cada vegada que Èdip està a punt d´arribar a la veritat, alguna cosa succeeix que desvia la trajectòria de les indagacions i retarda el desenllaç.



El complex d´Èdip

Èdip, modernament, ha servit als psicoanalistes (Freud, etc.) per a desginar un conflicte emocional,que es dóna en la infancia i que consisteix en un sentiment d´atracció sexual inconscient envers la mare, que va acompanyat d´un sentiment d´odi envers el pare.

Lacan, partint del concepte freudià, destaca que Freud es basa en un mite, no en un fet que esdevinga en la realitat, sinó que succeeix en l´àmbit d´allò simbòlic, açò és, en el llenguatge. Per a Lacan, el pare del complex d´Èdip no és real sinó que representa la funció paterna, un lloc que poden ocupar altres representants o figures de l´autoritat (jutges, policies, mestres, professors, etc.)





dissabte, 17 de novembre de 2012

Ramon Llull.



"L´amor naix del record, viu de lai ntel·ligència i mor per oblit"





Vida i ambient històric.

La vida de Ramon Llull (1232 - 1316) va ser intensa i apassionada com poques n´hi deuen haver hagut. Presenta dues característiques que li donen un caràcter excepcional: una obra immensa i una activitat incessant. Va escriure prop de tres-cents llibres, en català, en llatí i en àrab, en què va tractar pràcticament tots els camps del saber del seu temps, va desenvolupar un sistema personal de pensament, que ell va anomenar Art, i va ser el primer europeu a escriure en la seua llengua materna sobre temes que només es tractaven en llatí, com ara la medicina, les matemàtiques o l´astronomia.

Va ser també el primer europeu a escriure novel·les en prosa sobre temes contemporanis. I juntament amb tot això, Llull va viatjar constantment arreu d´Europa i del nord d´Àfrica, per difondre la seua obra i el seu programa per a convertir els infidels i renovar la cristiandat, que va presentar a papes, reis, sultans i universitaris.






Per a conéixer la vida de Ramon Llull, disposem d´un text singular anomenat Vida coetània, dictat per ell mateix cap al 1311. Nasqué a la ciutat de Mallorca, tres anys després que Jaume I conquistara l´illa, en el si d´una família noble d´origen barceloní que participà en la repoblació mallorquina. Va ser educat en la cort, on rebé l´educació pròpia d´un cavaller de l´època, i va servir Jaume II com a senescal. Durant la seua joventut, va viure dedicat al conreu de la poesia trobadoresca i a la vida galant i plaent que la cort li proporcionava. Abans dels 25 anys, es va casar amb Blanca Picany i va tenir dos fills.

Però el 1263, després d´unes visions en què se li apareix Crist crucifixat, decideix trencar amb tot i dedicar la seua vida a Déu. Abandonà família i càrrecs, va vendre les seues possessions, va peregrinar per diversos santuaris europeus i, de nou a l´illa, va encetar una llarga etapa de formació que duraria nou anys. Estudià tot allò que podia ser-li d´utilitat per a la conversió dels infidels al cristianisme, començant per l´estudi del llatí i de l´àrab.

Conclosa aquesta llarga etapa de formació, bàsicament autodidacta, va dur a terme una ingent activitat missionera, juntament amb la redacció d´obres apologètiques i la creació d´escoles missioneres. Tot plegat acabà convertint Ramon Llull en una personalitat paradigmàtica de l´Europa de l´època. Finalment, i segons tots els indicis, va morir a Tunísia martiritzat vora el 1315.




Edat, viatges i producció intel·lectual van convertir Ramon Llull en un personatge admirat i discutit en vida, conegut en els més alts cercles cortesans, eclesials i universitaris de l´occident medieval.



Un cop mort, la fama i el renom, el mite i la veritat, els seus seguidors i els seus detractors, no van fer altra cosa que augmentar fins a unes dimensions insospitades durant segles i segles. Fins al punt que podem dir que Ramon Llull és, d´entre els homes que han parlat i escrit en català, aquell que ha tingut una projecció especial i temporal més vasta en tots els sentits.





El pensament de Ramon Llull. L´Art.

Llull va creure que la manera de convéncer els infidels l´havia resolta amb l´Art, el nucli de tot el sistema lul·lià. Aquest sistema l´havia trobat durant l´anomenada il·luminació de Randa. Així ho conta a la Vida coetània:

"Després d´això, Ramon va pujar a una muntanya no molt allunyada de casa seua, a fi de contemplar-hi Déu més  tranquil·lament. Quan encara no hi havia estat una setmana completa, succeí un cert dia, mentre mirava atentament el cel, que de sobte el Senyor il·lustrà la seua ment, donant-li la forma i manera de fer el llibre contra els errors dels infidels.
Donant per això infinites gràcies a l´Altíssim, Ramon davallà d´aquella muntanya i, tornant a la dessusdita abadia, hi començà a ordenar i escriure aquell llibre, que primer anomenà Art major i més tard Art general".





Art no era un cos de doctrina, sinó una tècnica de pensament de base lògica i matemàtica que permetia demostrar qualsevol veritat religiosa i, al mateix temps, estudiar i comprendre qualsevol ciència o aspecte de l´univers.
Llull s´havia adonat que, per a  convéncer els infidels calia abandonar l´ús d´autoritats basades en textos sagrats, ja que aquestes eren rebutjades pels no cristinas i donaven lloc a divergències en la interpretació que impiden arribar a cap conclusió.

En el pensament medieval el món es veia com una manifestació de Déu, i per això es deia que el món era com un llibre en què podíem aprendre coses de Déu o com un espill en què se´ns podia veure la seua imatge. El propòsit de Llull era demostrar que les grans veritats cristianes deriven de l´estructura mateixa de l´univers.


L´Art, per tant, és un sistema d´explicació de la realitat que condueix a l´acceptació necessària del Déu cristià com a única raó de totes les coses. I com que els principis fonamentals de l´Art són els mateixos que els principis fonamentals de l´univers, es podien aplicar a qualsevol ciència.






La llengua de Ramon Llull.

Com ja hem dit abans, l´obra ben immensa de Ramon Llull tracta pràcticament tots els àmbits de la vida humana i del cultura del seu temps (astronomia, matemàtiques, medicina, teologia, retòrica...) i va escriure sobre tots aquests temes en català. És pràcticament el primer escriptor europeu que va escriure en la seua llengua materna llibres de filosofia i ciència, quan el vehicle d´aquestes matèries era exclusivament el llatí.

El fet d´haver d´escriure sobre qüestions que fins aleshores no s´havien expressat en català ni tampoc en cap altra llengua vulgar el va obligar a introduir en l´idioma un gran nombre de mots tècnics, presos majoritàriament del llatí o creats a partir de procediments de derivació. Moltes d´aquestes paraules noves han arribat fins als nostres temps amb la mateixa forma i sentit amb què les va usar Ramon Llull.

La creació d´una llengua apta per a tractar tots els camps del saber es manifesta també en la construcció de la frase. La frase de Llull es caracteritza per l´amplitud i la precisió, i per presentar una forma sintàctica molt desenvolupada, que fa servir períodes amplis i subordina amb seguretat.

Obra narrativa. El Blanquerna i el Llibre de les meravelles.

Llull sempre va concebre la literatura com un instrument de divulgació del seu pensament, com una manera d´atraure l´atenció d´un públic més ampli. I és per això que va utilitzar les obres narratives o al·legòriques per a divulgar a un públic no especialitzat els temes que li interessaven.
Quan considerem el valor literari de l´obra de Llull, un grup de llibres atrau de seguida la nostra atenció, integrat per dues obres narratives extenses, el Blanquerna (1283) i el Llibre de meravelles (1287-88),  
En aquestes dues obres, Llull pretén, en últim terme, mostrar els diferents estats de l´home i determinar quin és el més desitjable des del punt de vista cristià. Ambdues són obres amb protagonista, acció, escenari canviant i desenllaç; i en elles és on Llull acumula amb més complaença els recursos de la seua tècnica literària i on podem trobar un caràcter novel·lesc més acusat.

El Fèlix o Llibre de les meravelles està dividit en deu llibres i narra la història d´un jove que va pel món amb la intenció d´aprendre dels filòsofs i dels ermitans amb qui parla. En aquest viatge, el protagonista contempla les "meravelles" del món, com les plantes, els metalls, els animals, els homes, els àngels...
És un llibre de caràcter enciclopèdic, dins el qual destaca el seu seté llibre, el Llibre de les bèsties, en el qual construeix en forma de faula una sàtira sobre la vida cortesana i sobre l´abús de poder. Aquesta crítica del poder i de les lluites polítiques pròpies de les corts medievals, té un caràcter al·legòric jaque es troba exemplificada en una cort d´animals.

El Llibre d´Evast i d´Aloma i de Blanquerna, son fill és una obra de caràcter utòpic que configura el protagonista com un model de totes les virtuts cristianes, però al mateix temps com un espill de la vida urbana de l´època. Considerada com la primera novel·la autobiogràfica de la Literatura, el protagonista - Blanquerna- encarna no sols a Llull sinó també els objectius que ell vol aconseguir en la vida real.
Aquesta narració, dividida en cinc llibres, fa un recorregut per la vida del protagonista, Blanquerna, des del casament dels seus pares fins que després d´haver passat per totes les dignitats eclesiàstiques, inclosa la papal, es retira a la vida contemplativa com a ermità -estat de l´home que ell considera com el més proper a l´ideal de vida cristiana.






Dins del Blanquerna trobem un fragment que és, a causa de la seua gran qualitat literària, l´obra mística més difosa de Llull, el Llibre d´Amic e d´amat, que se´ns presenta com una obra independent escrit pel mateix protagonista.
Consta de 366 versicles -per a ser llegits un cada dia de l´any-, en què s´estableix un diàleg entre l´Amic (el servidor de Déu) i l´Amat (Déu), i on apareixen molts elements presos de l´amor cortés cavallaresc i de la tradició poètica dels musulmans. Cadascun d´aquestos versicles o metàfores morals està format per un breu pensament d´un valor poètic excepcional que serveixen al lector per a la meditació diària. En aquest llibre, Llull fa servir el llenguatge amorós per a expressar la compenetració que es produeix entre el creient i Déu.


Video amb imatges de l´illa de Mallorca de Rafael Uyà, sobre la música de "Digues amic", tema dels disc "Amic, amat" de Mª del Mar Bonet.



Digues amic

Amic, tu que tant estimes
no em diries què és amor?

Amor és mort de qui viu
i vida d´aquell qui mor;
és en el jorn alegria, 
dolça tristesa en la mort,
enyorança en el viatge,
felicitat en el port.

-Digues, Amic: ¿qui té més gran amor,
aquell qui d´amor viu o aquell qui en mor?
-Aquell que en mor -respon l´Amic lleial-
puix ja no hi pot haver amor més alt.

-És la ditxosa punyida
que mata l´enamorat
quan sent cantar en la vida
les belleses de l´Amat.


LLIBRE DE LES BÈSTIES
Exemple de l´agró, els carrancs i els peixos.

Mentre la rabosa deia aquestes paraules al rei, el bou cridà i bramulà tan fortament, que va fer ressonar tot aquell lloc on es trobava el lleó, i féu tremolar de por a ell i als seus companys. El rei no es va poder aguantar la por i va dir que si la força d´aquella bèstia era tanta com demostrava la veu, no estaria segur en aquell lloc. El bou bramulà una altra vegada i el lleó i els seus consellers tingueren por. Però la rabosa no féu cap cara de por, sinó que al contrari romania molt alegre davant del rei. Al monarca i als seus consellers sorprengué molt aquest fet. Aleshores el rei va dir:

     - Rabosa com és possible que no tingues por d´aquest crit tan fort i tan estrany? Ja veus que jo, que sóc tan poderós, i també l´ós, el lleopard i moltes altres bèsties més fortes que tu, tenim por d´aquesta veu.

La rabosa va respondre al rei amb aquestes paraules:

     - Un corb construïa el seu niu dalt d´una roca i tots els anys una gran serp es menjava els seus fills. El corb odiava moltíssim la serp que se li menjava els fills, però no s´atrevia a combatre contra ella perquè no era tan poderós per poder véncer-la. Aquell corb va pensar d´utilitzar l´astúcia per véncer la serp, ja que amb la força no podia. Un dia succeí que la filla del rei jugava en un verger amb unes donzelles, i va posar la seua garlanda d´or i d´argent i de pedres precioses en la branca d´un arbre. El corb va agafar aquella garlanda i se l´endugué volant per l´aire, molt lluny. Molts hòmens el van seguir per veure on dipositaria la garlanda que la filla del rei tant s´estimava i per la qual tant plorava des que el corb se l´havia enduta. El corb la deixà on vivia la serp. Quan els hòmens hi arribaren per agafar la garlanda, van veure la serp i la van matar. D´aquesta manera el corb, amb enginy i intel·ligència, utilitzà els altres contra la serp. Així mateix, senyor -va dir la rabosa al lleó-, jo tinc tant d´enginy i d´intel·ligència que si no podia véncer amb la força aquesta bèstia que té una veu tan forta i tan terrible, utilitzaria l´astúcia i la intel·ligència i la faria morir de mala mort.

Quan la rabosa va acabar de narrar aquella història, la serp, que era un dels consellers del rei, va relatar el següent exemple:

     - En un estany hi havia un agró que pescava sense descans. Però aquell agró va envellir i per aquesta causa se li escapava la caça moltes vegades. Va pensar de quina manera podria utilitzar l´astúcia per aconseguir el seu propòsit, però aquella malifeta seria lacausa de la seua mort.

El lleó va demanar a la serp que li contara com havia mort l´agró.

     - Senyor rei -va dir la serp-, aquell agró va estar un dia sencer, des del matí a la nit, sense pescar. Va estar tot trist durant aquell dia a la riba de l´estany. Un carranc es va estranyar que l´agró no pescara com tenia costum de fer-ho, i li va preguntar per què estava tan preocupat. L´agró, plorant, va dir que sentia pena pels peixos d´aquell estany, amb els quals havia viscut durant tant de temps, i que li sabia greu la seua mort i tot el dany que anaven a fer-los. Perquè dos pescadors que pescaven en un altre estany, quan acabarien, vindrien a pescar en aquell. "Aquells pescadors són hòmens savis en el seu ofici i no se´ls escapa cap peix -va dir l´agró-. De manera que prendran tots els d´aquest estany".

Quan el carranc va sentir aquestes paraules, tingué molta por i ho digué als peixos de l´estany. Tots els peixos es reuniren i es presentaren davant l´agró, al qual van pregar que els donara consell. "L´únic consell possible -va dir l´agró- és que jo us trasllade a tots, d´un en un, a un altre estany que hi ha a una llegua d´ací. Allí hi ha moltes canyes i molt de fang i, per tant, els pescadors no us podran fer cap mal".

Tots els peixos decidiren seguir aquell consell, i cada dia l´agró agafava els que volia i feia veure que se´ls enduia en un estany. Però en arribar dalt d´un puig s´aturava i es menjava el peix que duia. En acabant, tornava per d´altres i repetia la mateix operació.

Açò va durar molt de temps, i així l´agró vivia sense preocupar-se de pescar. Un dia el carranc va pregar a l´agró que el duguera a aquell estany. L´agró va estendre el coll i el carranc s´hi va agafar amb les dues pinces. Mentre l´agró volava amb el carranc al coll, aquest no s´ho acabava de creure, jaque no albirava l´estany al qual creia que el duia l´agró. En arribar l´ocell prop del lloc on solia menjar-se els peixos, el carranc va veure les espines dels que l´agró s´havia menjat, i va endevinar l´engany. Aleshores el carranc es digué: "Encara està a temps de venjar-te d´aquest traïdor que es proposa menjar-te". Llavors el carranc va estrényer tan fortament el coll de l´agró, que li´l trencà i el va fer caure mort a terra. Després el carranc se´n va tornar amb els seus companys, i els va contar la traïció  que els havia estat fent l´agró.  



dissabte, 10 de novembre de 2012

L´Odissea d´Homer. Kavafis. Llach.

El mite. Una de les aportacions més importants de la literatura grecoclàssica ha sigut la fabulació mítica, és a dir, el conjunt de relats que ens parlen de déus, herois i humans protagonistes d´aventures i d´epopeies. 
Sovint, aquestes històries simbolitzen aspectes cabdals de la psicologia i el comportament humans, de manera que esdevenen vertaderes eines de coneixement. La poesia i la bellesa, a més, fan del relat mític una de les fonts inesgotables de creativitat artística.

Odissea Homer és un poema èpic que narra, a través de vint-i-quatre cants, les aventures d´Ulisses després de la guerra de Troia. L´acció s´agrupa en tres nuclis centrals: adolescència de Telèmac, viatges a la deriva d´Ulisses i retorn a l´illa natal, Ítaca.
Es tracta d´un dels poemes més bells que s´han escrit mai. Vertader cant al Mediterrani, posa a prova la capacitat de la voluntat humana davant l´influx que els déus exerceixen en el destí humà.

El poeta Konstandinos Kavafis (1863-1933) va nàixer a Alexandria, on va viure i treballar. La seua poesia és de retrobament amb el món clàssic. És l´autor del poema Ítaca, on a través de l´evocació  del viatge com a font de meravelles, se´ns transmet el valor de l´aventura interior. 
El viatge d´Ulisses és el viatge vertical, el de la formació pròpia. Ítaca és l´origen, allò que ens fa el regal de poder marxar d´algun lloc. L´enriquiment del viatge és la mateixa experiència: la saviesa que adquirim en eixir cap a fora.

Escoltem tot seguit aquest poema en la veu del cantant Lluís Llach.





Quan emprenguis el camí cap a Ítaca
demana que sigui llarg el viatge, 
ple de peripècies, ple d´experiències. (...)

Tingues sempre en el cap la idea d´Ítaca.
Arribar-hi t´està predestinat, a tu,
però no t´afanyis a acabar el viatge.
Per mols anys i molt bells, que et duri,
i essent ja vell, que fondegis a l´illa,
ric del que hauràs guanyat en el camí
i sense esperar que Ítaca et doni cap riquesa.
Ítaca ja et donà el bell viatge.
Sense ella no hauries emprés el camí.
Però no té res més que et pugui dar.
I si la trobes pobra, no s´ha rigut de tu, Ítaca.
Tan savi com t´has fet i amb tanta experiència
ja prou que hauràs comprés què volen dir les
Ítaques.





Amb aquest lema afrontem el grup de Literatura Universal de 2n de Batxillerat el present curs. Amb el convenciment que allò realment important són les experiències, els sabers, els aprenentatges -i esperem que en siguen molts-, adquirits al llarg del camí.

divendres, 9 de novembre de 2012

Poesia trobadoresca. Bernat de Ventadorn.

Bernat de Ventadorn.
La poesia trobadoresca és la primera lírica culta europea en llengua vulgar. En concret fou escrita en occità, en la seua variant provençal.
Ja durant el segle XII, molts poetes d´altres indrets -com és el cas dels catalans- s´esforçaren a escriure en aquesta llengua i en imitar els trobadors provençals. 
La seua influència s´ha perllongat en el temps i la podem observar en autors tan importants com el mateix Shakespeare. També fou reivindicada pel Romanticisme.








Quant a la temàtica, és el tractament especial de l´amor el que la singularitza històricament. I es parla d´amor cortés per a referir-se a la ideologia amorosa que caracteritza aquesta poesia. 
Un dels trobadors més valorats fou Bernat de Ventadorm. La seua poesia és apassionada i ens parla de la deseperació amorosa. El poema  Quan veig l´alosa aletejar exemplifica molt bé la joia amorosa, tot i que el poeta marxa finalment trist per haver estat acomiadat per la dama.
Aquesta cançó l´escoltarem en la veu de Lídia Pujol, que amb una interpretació molt sentida ens permet recrear la bellesa de les composicions trobadoresques, així com l´ambient i el sentir d´aquella època medieval. 
Molt recomanable per a esperits sensibles.






Per a copsar un mica més l´ambient d´aquells temps, vegeu tot seguit una escena de la pel·lícula Romeu i Julieta de F. Zeffirelli, corresponent a l´escena del cant del trobador.






La llegenda del Cor menjat.

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que confina amb Catalunya i amb el Narbonés. Va ser persona de molt bon tracte, molt preuat per les armes, la cortesia i el servir. A la seua comarca hi havia una dona de nom Saurimonda, muller de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble, ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. En Guillem de Cabestany amava la dama per amor i d´ella cantava i per a ella feia les seues cançons. I la dama, que era jove, alegre, gentil i bella, també se l´estimava més que cap altra cosa en el món.

Tot açò va ser dit a Ramom de Rosselló el qual, irat i gelós, va investigar els fets, descobrí que eren veritat i féu vigilar la seua esposa. Un dia Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany sense gran acompanyament i el matà, i li va fer tallar el cap. El cor el féu portar a sa casa, i el cap també. I va fer rostir el cor amb pebre i el féu donar a menjar a la seua muller. Quan la dama l´hagué menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué:  “Sabeu què heu menjat?” I ella contestà: “No, però m´ha semblat una carn molt bona i saborosa”. Llavors ell li confessà que era el cor d´en Guillem de Cabestany allò que havia menjat i per tal que el cregués, féu portar el cap davant d´ella. Quan la dama va veure i sentir allò, perdé la vista i l´oïda. Quan ella recobrà la consciència, digué: “Senyor, m´heu donat un menjar tan deliciós que ja mai més en menjaré d´altre”. Quan ell ho sentí corregué amb la seua espasa i volgué ferir-la al cap, però ella corregué a un balcó i es deixà caure, i així morí.

La notícia que En Ramon de Castell Rosselló havia donat a menjar el cor d´En Guillem a la dama corregué pel Rosselló i per tot Catalunya. Hi hagué gran tristesa per totes les comarques i la queixa arribà al rei d´Aragó, que era senyor d´En Ramon de Castell Rosselló i d´En Guillem de Cabestany. I anà a Perpinyà del Rosselló, i féu anar davant seu En Ramon de Castell Rosselló, i quan fou vingut el féu empresonar, li prengué tots els seus castells i els féu derrocar. Li llevà tot el que tenia i l´empresonà. Després va fer portar Guillem de Cabestany i la dama a Perpinyà i posar-los en un monument davant la porta de l´església, i féu escolpir sobre el monument com havien estat morts. I ordenà que per tot el comtat de Rosselló tots els cavallers i les dames els vingueren a fer aniversari cada any. I Ramon de Castell Rosselló morí a la presó del rei.




No és meravella si el meu cant
val més que el de cap altre cantador,
car el meu cor el guanya amor
i al seu poder fidel roman.
Cor, cos, saber i enteniment,
coratge i força jo hi he més,
fora l´amor no m´atreu res,
cap envit no m´és escaient.

Ben mort deu ser qui amor no entén
o al cor no ha cap dolç sabor.
Car què val viure sens valor
sinó per entrestir la gent?
Que Déu no em deixe viure quan
del desamor senta el pes
o a midons no fóra ben sotmés
el meu amor sempre anhelant.

De la més bella, sedejant,
cerque el favor.
Plore i sospire. Quin temor
m´esquinça d´estimar-la tant!
¿Què més puc fer si amor m´encén
i d´aquest càrcer on sóc pres
no en puc eixir si no gràcies
a pietat que ella no sent?

D´aquesta amor sóc molt sofrent,
però és tan dolç el seu sabor
que cent cops muir de dolor
i joiós revisc altres cent.
El meu mal té molt bell semblant
I val talment n bé palés.
Car si em feries em deixa il·lés
per a saber-lo anar servant.

Ah, si poguera tot ver amant
ser discernit del falsador,
i el lausanger i el traïdor
portaren banyes al davant!
Tot l´or del món i tot l´argent
jo els donaria, ben després,
si amb mi, que sóc d´amor corprés,
midons volguera ser benvolent.


 Quan jo la veig, el meu turment
em surt pels ulls i la color,
car així tremole de por
com la fulla contra el vent.
No tinc més seny que un infant,
tant mon amor em té malmés.
Doncs si midons així m´ha ullprés,
per què no escolta més mon plany?

Dama gentil, sols us deman
que m´accepteu de servidor.
Jo us serviré com bon senyor.
Cap guardó no seré esperant.
Estic al vostre manament
amb cor humil, gai i cortés;
no sóc lleó ni gat muntés
perquè m´occiu com a ells, talment.

Allà on es troba el meu Cortés
aquest vers serà tramés.
Si en sóc lluny, no és mancament.

Bernat de Ventadorn (S. XII)